dimarts, 27 de març de 2018

Parlem de cicatrius?


A mesura que ens fem grans, que no vells ni velles, anem acumulant cicatrius.
En tenim de moltes menes.
Ahir, a un programa de televisió, un senyor va dir: les cicatrius formen part de les nostres vides, no les hem d'esborrar, però les hem de tancar.
Estic del tot d'acord. Ell parlava en concret de les emocionals. Aquestes poden ser terribles, podem pensar que el dolor i patiment mai marxaran, però tot es calma, la qüestió és saber conviure amb això, sense rebolcar-s'hi, són allà doncs les hem viscut i, gairebé sempre, ens fan créixer, ni que primer plorem milers de llàgrimes i patim fins a l'infinit. Pot ser per una pèrdua, amorosa, personal, defunció...
Les cicatrius físiques... podria fer un llibre al respecte, el titularia: com conviure amb més de 140 punts al cos? I pujant...
Durant un temps vaig gaudir, molt... amb una persona que sempre m'ha fet sentir especial, molt, desitjada, més que res.
Un dia em va preguntar per quin motiu mai li deixava veure la panxa amb el llum encès. Li vaig argumentar que porto quatre casaries, una histerectomia i una intervenció de fetge. No es pot ensenyar!
Molt seriós em va dir, jo veig senyals d'una mare orgullosa dels seus quatre fills, d'una dona que ha sobreviscut al dolor i la malaltia per criar els mateixos. No hi veig talls, et veig a tu. Veig la teva vida i la que has donat a través d'aquestes ferides.
És la cosa més maca que m'han dit mai.
Deixem que les cicatrius convisquin amb nosaltres, no les amaguem, però mai hem de permetre que ens amarguin ni dominin.
A la fi, sempre es tracta de conviure.
(Aquesta cançó va ser una cicatriu molts anys, ara, és el que ha de ser, una bonica cançó)

2 comentaris:

xavier pujol ha dit...

Al mapa de la pell, les cicatrius són com les fronteres.
Sense duanes.

joan gasull ha dit...

la cicatriu ensenya on hi ha hagut un problema, al mateix que ha d'ensenyar que el problema és cosa del passat.
Sempre ens hem de mostrar com més còmodes ens sentim.