diumenge, 7 de gener de 2018

I com explicar-ho?


Com explicar un sentiment?, una cosa profunda, impalpable, a la vegada tendre i passional, amb força, una força que t'empeny i t'oprimeix a la vegada...
Dins aquest regal meravellós que ha estat el viatge a Austràlia, hi havia una escapada de quatre dies a Tasmània, amb el fill, tots dos sols.
Hi vàrem volar el dia de Nadal després de dinar amb el gendre.
Al matí, d'hora, per aprofitar el dia, vam sortir a caminar i el primer que vam trobar va ser la Bahia de Sandy Bay, just al costat de l'hotel. 
El fill anava per un costat, jo vaig baixar a pet d'ones i en fer aquesta foto que encapçala l'escrit, vaig rebre un munt d'emocions, de sensacions, de ganes de plorar i riure a la vegada, un estat de felicitat absoluta i per sobre de tot això, amb una emoció impressionant, vaig sentir, profundament, que jo ja havia estat aquí.
No em demaneu ni com ni de quina manera, va ser una mena de "comunió" amb mi mateixa, espiritual, si, ja sé com sona, però va ser així i tinc clar, molt, que malgrat no ser creient, si crec en les energies, les meves, el meu esperit, havia sortit d'aquí.
Sé molt bé com sona, però... no m'importa ni un xic, ni un petricó ni res de res, jo vaig sentir tot això els quatre dies que hi vam ser.
La natura, sempre imponent a Austràlia, cuidada, neta, respectada, sobre tot això, a Tasmània vessa per tots costats.
Vam fer dues excursions, a l'illa de Bruny Island, amb ferri i un minibús fins a Cape Bruny, les vistes, aquí, són del tot indescriptibles. L'altra al Mont Wellington i Richmond, espectaculars.
La resta, caminar i mirar.... caminar i mirar... incansables.
He vist molts llocs bonics al llarg de la meva vida, no em puc pas queixar, però creieu que aquí, em vaig trobar, m'hi vaig sentir, malgrat no parlar res d'anglès, com a casa.
Ahir al vespre, tot obrint reis amb els fills i néts, ho vaig comentar, jo conec aquest lloc amb vint anys i els meus fills neixen allà.
Tinc un somni, tinc una il·lusió, tinc una esperança, hi vull tornar, hi he de tornar, vull tornar a sentir tot això.
Crec que les imatges ho diuen tot.














4 comentaris:

joan gasull ha dit...

aquestes coses senzillament no es poden explicar, tant sols ens les podem explicar a nosaltres mateixos i a vegades no ens entenem.
El més difícil de tot és gaudir al màxim quan hi som, per no tenir aquella sensació de que al tornar ho podíem haver espremut més.
Unes molt bones vacances, inoblidables, que segur que s'hi t'ho proposes hi tornaràs.
Bon any, ben tornada i com no una forta abraçada

Josep ha dit...

Fa anys que no em passa una cosa així

xavier pujol ha dit...

En una paraula: felicitat.

Conchi ha dit...

Estimada Joana solament les teves foto i les teves paraules ho diuen tot, això es perquè estàs plena de felicitat i envoltada de gent que t’estima molt. Et veiem aviat maca.

Petons