diumenge, 6 d’agost de 2017

El amor de la meva vida....


Aquest títol, tan novel·lesc, va ser el tema principal de conversa d'una trobada informal de quatre amigues, totes, de més de cinquanta anys.
Dues defensaven haver tingut un sol "amor de la seva vida", l'altre, deia que no l'havia tingut, encara... ella no desisteix de provar trobar aquest.
Jo, com sempre, a la contra...
Qui ha estat l'amor de la meva vida?, el 21 d'agost faig 56 anys, per tant, he viscut, per sort, més d'un amor, i de dos...
I quin ha estat aquest?, aquell dels meus 14 anys?, el que no em deixava dormir pel romanticisme de pensar en el primer petó?, que per cert va ser amb ell...
El del primer matrimoni?, amb 17 anys... saps què és en realitat l'amor llavors?
El del segon?, ja dona de cap a peus amb uns trenta anys i tres fills a la motxilla?
Potser han estat els que he tontejat a partir d'aquest segon divorci?, alliberada, adulta i madura, amb 40 anys i saben què vull i què no? També amb un fill més a la meva motxilla.
Potser aquest amor que ara, ja madura, et fa treure sovint un somriure, però no et fa perdre el cap?, aquest pot ser, també, molt intens, sols que amb una altra perspectiva.
Jo ho tinc clar, molt, l'amor de la nostra vida és el que gaudim en cada moment, no importa que sigui el primer o el darrer, si estimes, doncs aquell moment, aquell instant, aquella il·lusió és la que val. Tant és l'edat que tinguem, si estimes, potser no és aquell el moment més especial?, t'alliberes del passat, fas noves emocions, mai són les mateixes perquè tu no ets la mateixa, evolucionem, sentim d'una altra manera, pensem diferent, sí, no perdem el cap, per sort!, però no perquè estimem menys, senzillament, som més independents.
Jo he viscut l'amor, per sort!, l'he gaudit mentre ha durat i una prova evident dels sentiments que hi va haver, que van ser, són els meus fills i filla, una motxilla que mai pesa, que has escollit portar sempre amb tu, per més homes que coneguis, són passatgers, ells, els fills, són per sempre.
Vet-ho aquí, aquest és l'amor de la meva vida, la resta... els gaudeixo, durin el que durin!
Crec que les meves amigues, ara, ho veus també així.
Gaudim els sentiments, no pensem si han de durar o no, i si s'acaben, si marxen si no els volem, és tan senzill com dir adéu, a la fi, han estat amors, de curta vida?, potser sí, però amors a la fi.
Navegueu i sentiu, és el que segur us queda. I si no funciona, no omple, seguiu cercant, el proper home de la vostra vida pot ser on menys espereu. Us ho ben asseguro...

2 comentaris:

Joan P. ( JAPS ) ha dit...

El pensament humà és molt complicat, tan, que segons com fa por.

Oliva ha dit...

L'AMOR DE LA MEVA VIDA...ES AQUELL,QUE PER LLUNYA QUE SIA,ENCARA EN FA SENTIR LA JUVENTUT A FLOR DE PELL...