diumenge, 9 d’abril de 2017

Sóc tonta....


Parteixo de la base que totes les persones són bones. D'aquí que jo mateixa em qualifiqui de ximple.
Em costa, molt, veure la mala llet imperant. Les males formes les veig, però les persones sibil·lines i rebuscades, doncs em costa.
Potser perquè d'entrada mai tinc mala fe, però re cony... de vegades sóc una mica lenta...
Algunes persones em posen sobre avís amb tal o qual, però jo prefereixo conèixer les persones, bones i dolentes, per mi mateixa. No m'agraden els qualificatius aliens, prefereixo ser jo qui ho descobreixi per mi mateixa.
Això, com és evident, em provoca, sovint, sorpreses desagradables.
Aquests dies he descobert la malícia, la mala llet, les males formes, d'algú que m'havien avisat fa anys.. sí.. no rieu, anys... a mi m'ha costat molt, MOLT, veure la part fosca, la malícia, la bilis d'aquesta persona i noi... estic del tot sorpresa.
Sóc una dona que dóna oportunitats a tothom, ni color, ni alçada, ni molt menys físic, tolero molt, sóc tolerant i sempre intento veure les coses des de la perspectiva de l'altra part abans de jutjar res. Hi ha coses a la vida, però, que no penso tolerar mai. No ho he tolerat a les persones que he estimat, marits o no, no ho faria amb els fills i filla, sé que tampoc els hi passaria pel cap, menys ho penso tolerar a una persona coneguda. Bé, que pensava coneixia... Aquesta cosa és que m'insultin o m'aixequin la veu, això, MAI.
Fa uns dies una persona ho ha fet, i mireu... estava ben avisada de les seves males arts, però amb tants anys, mai havia pensat que pogués ser així. He vist les actituds que ha fet servir amb altres persones, li he dit sovint, però... ara m'ha tocat a mi.
I no sé, a part de pensar que sóc "tonta", que segur que ho sóc, he pensat com pot ser que encara confií tant amb les persones, com em puc deixar enredar tant?, he de començar a pensar que ningú és bo o fer que m'ho demostrin a cada pas per estar segura? A la meva edat... no serà senzill canviar.
Ara bé, a partir d'aquest moment tot canvia, no s'hi val allò de "he tingut un mal dia"... quan insultes, o pretens fer-ho, menysprees o bé tens actituds que em fan sentir malament, doncs tanco la porta amb clau.
Que ho preguntin als ex....
Res, el segur és que segueixi confiant en la gent, sóc de mena, però amb aquesta persona, ben segur que no!
(Sort que entre l'excursió d'ahir a Queralbs, amb el fill gran i néts, passejar, prendre el solet i menjar bé als Caçadors... ja estic del tot en forma. Avui... lectura!)



6 comentaris:

Quim ha dit...

Estimada germaneta Joana, subscrit el teu escrit al 100x100 jo l'unic que canviaria enlloc de ser tonta sóc tonto. M'ha passat una mica el mateix, sort que el temps posa a tothom al seu lloc

Francesc Puigcarbó ha dit...

uy, la cofraria dels beneits és molt gran, tambè dita la cofraria de la bona fe.


salut

Montse Brugal ha dit...

Joana, no deixis que això et canvii, les pobres persones de que parles, np mereixen aquest esforç. Un bon sac a l'esquena! Ara ja saps de què va. Però tu segueix com ets... es el que et farà més feliç a la vida.

XeXu ha dit...

Podria dir que sóc de mena que no m'agrada estigmatitzar la gent en funció del que em diuen, i sempre vull també conèixer les dues parts per saber si una exagera i l'altra és realment dolenta, o senzillament no s'entenen. Però aquí s'acaben les coincidències, suposo. Ja he sentit altra gent dient que no toleren que s'alci la veu, o les males paraules... doncs bé, no sé, cadascú té els seu límits, però també depèn tant de les circumstàncies que no m'atreviria a ser tan taxatiu. Per posar un exemple, amb la meva companya ens diem de tot, però de tot. I ens alcem la veu. De vegades és un posat, ho fem només perquè ens hem acostumat a fer-ho així, però d'altres ens emprenyem. Suposo que és una mena de relació que tu no podries tolerar. Però tot i així, fa molts anys que ens coneixem i el suport que ens donem l'un a l'altre, i la teràpia que ens hem fet com ha calgut, ens fa que passem per davant això que les formes.

I aquí vaig, per contra del que sempre m'han criticat a mi, jo vull trencar una llança en favor de les formes, i en contra del fons. Jo no fallaria mai la confiança d'un amic, ni trairia ningú dels que tinc a prop. Però no es pot esperar de mi que sigui sempre educat, silenciós i políticament correcte. Si no passes per sobre de la meva superfície més 'fatxenda', que tots portem cuirasses, no arribaràs a una persona fidel i compromesa amb els seus.

Només parlo de mirar el fons i no tant les formes. No dubto que amb qui t'has trobat li falli també el fons, i llavors si que no val la pena tenir-la a prop.

Joan P. ( JAPS ) ha dit...

Fa poc que as escrit un article que fa referencia a les amistats, per cert, molt bé estructurar, i saps prou bé per el teu tarannà que moltes persones tenen un fons mal intencionat , amb unes formes massa correctes.
Donar confiança és un signe d´amistat, i aquesta és motiu de respecte, així dons com més amistat més respecte, i no si val tot per la confiança demostrada.
Dol i molt aquesta mena d´engany, i més si se a depositat aquella complicitat emotiva, que a la fi tothom tenim necessitat de compartir d´alguna manera.
Ànims

Conchi ha dit...

Estic totalment amb tu Joana, tu sempre aniràs de bona fe amb tothom, dotat del teu caràcter tolerant i comprensiu, a pesar de que t’havien posat sobre avis. No t’amoïnis noia, a la fi, has descobert com es aquesta persona.

Un abraçada.