dissabte, 1 d’abril del 2017

Fidelitat....


Quina paraula tan enorme…. Pot implicar tantes coses... 
La majoria de persones diem que som fidels, jo, per exemple, m’hi considero. En sóc, i sempre he estat fidel.
Però… quants tipus de fidelitat hi ha?, sols una?, sense saber-ho, potser sense voler-ho, podem ser infidels en molts aspectes. Parlo de la fidelitat en parella.
Som infidels quan pensem en o una exparella de manera afectuosa?, em declaro infidel.
Ho som quan en un moment inesperat, el nostre pensament, sempre lliure, fa comparacions, sempre odioses?, em declaro infidel.
Ho som en recordar, també de manera inconscient, una olor en particular que ens retorna al passat?, em declaro infidel.
Ho som quan recordem viatges, dinars, sopars, situacions íntimes que en el seu moment ens van excitar?, em declaro infidel.
Ho sóc quan quedo amb algú que en el seu moment va ser important i prenc un cafè i fem memòria, dels bons moments, és clar…. em declaro infidel.
I quan en algun moment íntim, sols o bé acompanyats, vés a saber perquè, hi pensem?, em declaro infidel.
És evident que el nostre pensament és lliure, vola per ón li rota i de vegades, ens sorprèn, molt.
Sóc fidel de sentiments, de sexe, de tacte, de petons íntims, ho sóc en les carícies, en la pell i la passió i sobretot, ho sóc per tarannà. 
Demano el mateix, on jo menjo, no menja ningú més. Deixem volar la imaginació, de vegades és excitant, però la pell… aquesta no. Potser sóc possessiva?, no ho se, però tinc clar quines coses no vull compartir.
De moment, he estat de sort. Ho sóc i m’hi han estat.

2 comentaris:

Oliva ha dit...

FIDELS?...INFIDELS?...PER MI L'UNICA FIDELITAT IMPORTAN ES LA DE CONCIENCIA.

Sergi ha dit...

Els i les joves d'avui, almenys alguns d'ells, et dirien que aquesta és una visió molt antiga de les relacions de parella. Jo, que ja no sóc tan jove, et diré que per mi tot el que no sigui pensar com tu declares al final és buscar excuses i justificacions per poder posar l'eina en tots els forats possibles. Ho dius de la manera més descarnada, que pot sonar egoista i tot, però és així. Hi ha coses que no s'han de compartir. És el que jo penso.

Pel que fa a la primera part del post, a la del pensament, doncs la memòria és capritxosa. No triem quan ens vénen records a la ment, i encara menys quins. Però és normal que allò que hem viscut ens torni de tant en tant, ja que situacions posteriors ens despertaran ressorts adormits de la memòria. Gaudir-ne? Tenir certa nostàlgia? Caram, és la nostra vida! Com no hem de sentir nostàlgia dels grans moments que hem passat? Però és diferent recordar que enyorar, i encara més voler tornar al passat. Per mi el passat és millor deixar-lo allà, encara que només sigui per recordar vells temps.

Molt interessant el post!