divendres, 23 d’octubre del 2015

Sense piles, ni recanvi. Clic!

És tal com em sento.
Algunes vegades estàs cansada, ets sents esgotada, tant físicament com psicològicament, però si vas un pas més, fins al límit real, tens la sensació que has de córrer i cridar fins a l’extenuació per tal de treure tot aquest esgotament fora de la teva persona.
Jo he arribat al meu límit, això que el mateix, és ben ampli…
No dormo bé, no menjo bé, no tinc ganes de res, ni de cuinar, no llegeixo (no fer cap d’aquestes dues coses ja indica que estic greu), no tinc ganes de parlar, de fer, absolutament, res!
Seure i silenci, però és clar, aquest comporta que faci anar el cap a mil per hora, no puc desconnectar, no se com fer-ho, i rumia que rumia, el cap a mil.
Estic per buscar un arbre i abraçar-lo ben fort, diuen que dona energia. És tal la poca força que tinc que estic per provar coses noves. Aquest de la imatge estaria bé.
La cosa és que he de desconnectar, com sigui, de tot i de tots, llàstima no tenir prou diners i volar lluny, a un lloc on ningú em conegui, on caminar, caminar, llegir, escriure i sobretot, NO pensar. Però és clar, ni que treballo, molt, estar pagant jo sola la universitat i el transport del petit no dona per molt, la veritat...
Bé, he demanat vacances a la feina, una setmana almenys, penso caminar, molt, si puc gaudir d’algun cafè amb amigues, llegir, petonejar els néts, recuperar la pau interior mirant el mar.
Veurem què puc, o em deixen, complir. Penso apagar el mòbil i no mirar el correu, si no, poca cosa farem.
A algú li sobren unes abraçades reconfortants?, n’estic ben necessitada!

4 comentaris:

Oliva ha dit...

UNA DE FORTA,FORTA,FORTAAA,AMUNT EL CORT,QUE NO SIGUI DIT¡¡¡

Garbí24 ha dit...

abraçades virtuals les que vulguis....però no són aquestes les que necessites. Necessites desconnectar posar fre a algunes coses i accelerar algunes altres per tornar a ser la Joana que vols ser.
Segur que ho fas, de baixons tots en tenim i sempre acabem tirant endavant.

cantireta ha dit...

Estic amb en Joan. A mi tb em passa...només cal saber dir NO a allò que creiem importantíssim i urgentíssim i...

Abraçades, i endavant!

Conchi ha dit...

De abrazos virtuales y en persona todos los que quieras y que además te mereces Joana, cuando te venga de gusto un café y hablar también. Tu eres una mujer muy valiente aunque ahora necesites desconectar un poco ¡¡endavant noia tu pot!!.

Una forta abraçada i conta amb una amiga.