dilluns, 29 d’abril de 2013

Carta abierta a Alfredo Pérez Rubalcaba.


Apreciado señor,

sirva esta misiva, que nunca va a leer, para mostrarle mi total decepción a la gestión que está usted llevando al frente del psoe.
Esta legislatura, catastrófica para los trabajadores y trabajadoras de este país, no la está usted gestionando nada bien. No le veo ni la fuerza, ni la claridad mental, ni el genio y empuje que hace falta para tumbar a esta derecha brutal, más carcamal que nunca. En este país se está pasando hambre, nunca creí ver algo así.
Están tomando decisiones que ya repercuten de manera terrible sobre la población, sobre los más débiles, sobre los que ya no tienen casa, ni comida, ni esperanza, lo peor que se puede perder en esta vida es la esperanza en un futuro mejor.
No digo que no esté usted al lado de los que sufren, se que lo está, digo, y las encuestas "cantan" que no lo hace con suficiente contundencia y agresividad.
Fíjese, añoro la lábia de Alfonso Guerra, yo, que no quiero verlo ni en pintura por lo anti catalán que está siendo, añoro su soltura, su finura y sobre todo, su manera directa y clara de hacer oposición. 
Estamos ante una situación que el pueblo, los y las trabajadores y trabajadoras de este país, deberíamos tomar la calle, deberíamos hacer una revolución, pacífica, pero sin pausa.
Se que tienen una mayoría muy absoluta, de ahí que Soraya Sáez se permita entrar a las ruedas de prensa sonriendo, a pesar que cada Viernes nos da peores notícias, ella sigue sonriendo y mirando cínicamente la cámara.
Son ustedes esa "coletilla" que lleva al PSC, però yo no la llevo, yo hace ya 25 años que milito y si alguna cosa tengo clara es que por suerte, las personas pasan, las ideas quedan.
No soy de las que se dan de baja, yo sigo aquí, defendiendo mis ideales, quizás algo retirada los últimos tiempos, pero se que vendrán tiempos mejores, los espero impaciente.
Señor Rubalcaba, deje paso, hay gente joven y preparada, com más empuje que usted, mire que avancemos, no, como está sucediendo, que vayamos al abismo.
Si usted me pregunta, no lo hará, lo se, yo, en este momento, votaría a Eduardo Madina, como puede ver no votaría a la "catalana", a mi no me representa.
Eso sí, ahora, que después de mucho forcejear, por fin acepta una primarias, (le recuerdo que ya las tuvimos en una ocasión), yo le voy a pedir una última cosa... no hagan trampa, los de la Ejecutiva Nacional, no propongan candidatos, vaya que tenga la tentación de hacer lo mismo que hicieron con Josep Borrell, como no era "su" candidato, fue el que escogió la militancia, se lo cargaron en dos dias.
Pídanos opinión, estamos deseando darsela.
Por lo menos hasta que el PSC sea, como ya debería haber sido, un partido sin "coletilla". Yo sigo con el puño y la rosa en alto. Puede usted decir lo mismo?.
Afectuosamente, aunque no se lo crea.

divendres, 26 d’abril de 2013

Tornar 30 anys enrere…





Primer de tot, quina mandra!
Ja sabeu que moltes vegades hi ha coses que no puc entendre, llavors les escric, les llegeixo i accepto aportacions per tal de veure les coses més bé, però aquest cop, ja se que no servirà de res.
Cada vegada que puja un govern de dretes hem de patir, a nivell general, retallades en els nostres drets fonamentals?, i a nivell dones, cada vegada hem de fer passos enrere com si fóssim crancs?.
Cada vegada que mana la dreta, en el cas actual cada cop més dura i intransigent, l’església es creix, saben que criden i els que ara governen agafen “mantilla” i “creu” i obeeixen sense cap dubte.
Fa gaire bé 30 anys que es va aprovar la primera llei que despenalitzava l’avortament, en casos encara limitats, però era un avançament, cosa positiva. Si decidies avortar ja no eres perseguida ni una delinqüent mal vista. 
El 2010 es va aprovar una llei tal com ha de ser en els temps que ja vivim. Una, diria jo, moderna i que recull la majoria de sensibilitats existents. El pp la va impugnar el 2011 i el Tribunal Constitucional, com sempre “ràpid i efectiu”, encara no s’ha pronunciat al respecte. 
Ens volen tornar a jutjar per decidir quan i com tenir un fill. No és cap festa anar i avortar, és un trauma per qualsevol dona, però no hem de permetre que decideixin per nosaltres, no ho podem permetre. Tornarem als temps que les filles de “papá” van a Londres i les pobres a qualsevol “cuchitril” sense cap mesura de seguretat?. No ho podem permetre, hem de tornar a sortir al carrer, de dir a Rouco Varela que vetlli per els pederastes del seu “club” i deixi que les dones, tal com hem aconseguit després de molta lluita i molts patiments, decidim sobre el nostre cos.
Tenim un ministre, Ruíz Gallardón, que diu que canvia la llei per motius psicològics i per el seu pare, que va lluitar contra la mateixa. Jo dic que un ministre que aplica aquests arguments ha d’estar incapacitat per aprovar lleis. 
Ens volen, de nou, a casa, fregant i fent de mares, potser així baixa l'atur deuen pensar!
Avui he llegit aquest escrit: Pide Rouco y Gallardón dice‘amén’, us el recomano, val la pena.
Ara, més que mai, hem de sortir al carrer i pensar, tenir molt clar, que ens governen gent de les cavernes i tenir clar que NO volem tornar a començar. 
Amb el nostre cos fem el què volem i quan volem.

dimarts, 23 d’abril de 2013

De vegades, els entenc....


Fa un temps, ja massa llarg, que em sento un xic atabalada. Per res en especial, senzillament la vida corre massa, la vull aturar un xic, però no en se, no puc o bé no hi arribo.
Les setmanes volen, els caps de setmana, ben plens, tampoc ajuden gaire a pensar, desconnectar, estar atenta a mi mateixa, no en tinc temps i ho trobo molt empipador.
Em pregunto com puc aturar el meu cap, seure, i situar una mica les meves coses, prendre decisions, respirar, llegir, cuinar un grapat d'hores i sentir el "tempo" del meu cos.
Imagino, almenys així ho crec, que tinc una mica d'estres, maleït estres. Tinc que estar pendent de tantes coses que no m'arriben les hores i aixo, no m'agrada gens. Arribo al vespre tant cansada que gaire bé ni llegeixo, cosa excepcional en mi.
Em sento una mica com aquests bolets de la imatge, feta, com no, per en Martí  en una de les nostres caminades. Em sento, deia, atapeïda, amuntegada, massa coses al meu voltant.
Deia, tot començant l'escrit, que els entenc, parlo dels ermitans, d'aquestes persones que un dia decideixen viure lluny de tot, sols escoltar els arbres, el mar, depèn on visquin. Som humans, estem fets per conviure, però poder decidir ara penso, ara llegeixo, ara... ha de ser relaxant.
Lo dit, em temo que tinc un potent estres, m'aniria bé uns dies a Queralbs... però com no és possible, ens haurem de conformar i gaudir de tot el que tenim.
Que no és poc....


“El silenci no és pas l’oposat al so, sinó, precisament, un so molt profund.”
Ramon Humet

dimarts, 9 d’abril de 2013

El Mar i jo.




Crec que alguna vegada he parlat de l'efecte sedant que te el mar per mi. Quan més brau i esvalotat, més ànims i força em dona.
He de reconèixer que els dies de sol, de calma i calor, no hi poso els peus.
Em cal un mar profund, un mar de grisos i núvols, m'he mullat, i molt, mirant aquest mar, però he tornat a casa més relaxada que mai, amb l'esperit net i decidit.
Fa llarg temps que no hi anava, de tant com gaudia en aquestes caminades, semblava que traïa la pena que ens acompanya a tots i totes de fa més d'un any.
Però aquesta primavera hi he tornat, la pluja, la fosca, el vent, tot ha renovat una mica els sentiments i m'ha enfortit, un cop més, a seguir.
Tinc la clara convicció que tots els mars estan units, d'alguna manera, l'aigua corre lliure i és difícil de controlar, com les nostres emocions.
A mi, m'arriba aquesta imatge de la platja de Melbourne, un somni poder posar-hi els peus.
De vegades, els somnis, esdevenen realitats....

Mar de llibertat.

Mar de delit, realitat,
jo et vinc a veure, a inventar-te,
el temps que et sóc al costat
és plenitud sense màcula.

Claror fins a l’horitzó,
fragor de les ones blaves
esquitxades de dolçor
pel sol que, lent, ve a besar-te.

Mar immens, ets realitat,
i a la ciutat habitada
bufes vent de llibertat
i ella es fa la teva imatge.



Carme Cabús

dissabte, 6 d’abril de 2013

Haver de dir no, costa tant...




Ella tenia clar, ja feia temps, que aquest dia arribaria. Sabia que no el podia evitar, tal i com es desenvolupaven els esdeveniments ja feia una anys, era evident que sola, no ho podria afrontar.
Va evitar fins els seus límits que no passés, però ara, que ja fa dies i veu la seva reacció, esta més tranquil·la, li dol, sense cap dubte, però ho ha acceptat, no queda una altre.
Com podia, ella, amb la seva nòmina, fer front, sola, a totes les despeses extra escolars?, despeses extraordinàries però que s’han de fer.
Quan va seure per parlar amb ell, amb els tres papers dels preus al davant, tenia clar què li havia de dir, però no va poder evitar que els seus ulls es neguessin. Realment era necessari?, ho va haver de ser.
En el mateix mes, intercanvi musical, colònies amb l’esplai i viatge de fí de curs. Inassumible. Li va posar els números al davant i ell va ser ben conscient que no es podia.
Ell va reaccionar gaire bé com un adult, va escollir, i amb molta pena ella va haver de dir al institut que al viatge de fi de curs no hi anava.
Esta molt dolguda, li sap greu doncs no hi ha necessitat d’això, cap!. Però què pot fer?, gastar diners en burofax, tal com li va dir la jutge, i que aquests no tinguin cap resposta?. No serveix de res, en absolut.
Ella tenia clar que el sistema no funcionaria.
Si no tenen la informació, seria una cosa, però sí la tenen bé de manera presencial, bé per  correu, tenen la mateixa informació,, no ho poden pas negar.
Realment és dur pujar un fill, però ella no pot evitar mirar les fotos del viatge que han penjat els companys i companyes a les xarxes socials, i tenir pena, a la fi, viatge de fi de curs de la eso sols n’hi ha un.
És afortunada, el fill no li retreu res, el te al dia de la situació econòmica i ell participa activament en evitar que la cosa es compliqui.
Però és clar, quina mare no ho dona tot, i més, per els seus fills/es?. Ella ha fet moltes cabories abans d'acceptar lo inevitable, moltes més que el jove, ha estirat, d'aqui i d'alla, ha estalviat en gaire bé tot, però al final, amb pena, ha donat el pas i ha deixat la pena de costat.
I és que mentir, per alguns, s’ha convertit en una costum.
(Dedicat a totes les mares que viuen sotmeses a les decisions dictatorials, insensibles i inexplicables, dels que en algun moment varen ser pares. Ni que aquesta història, que no te res a veure amb cap "realitat", no vol dir que molts pares no son estupendos i compleixen, i reben amor, com ha de ser)

dijous, 4 d’abril de 2013

Si li hagués fet cas….




Ara, aquí, assegut i sol, hi pensa. Pensa en com va començar tot, quan l’amic aquell de l’escola el va buscar i li va demanar que els acompanyés en un projecte, tot amb molta il·lusió i molts ideals.
Primer  va parlar amb ella, que sent com és, dona amb ideals profunds, es va il·lusionar de que ell col·laborés en aquesta societat, aportés els seus coneixements i estudis a millorar, ni que fos un xic, la seva ciutat.
Al principi va ser així, tot era dedicació, molta més de la exigida, però veure fruits recompensa, i molt.
Però… el dia que li varen presentar aquell important inversor i empresari, el dia que va dinar amb ell en aquell restaurant de moda, caríssim, el mateix dia que li va veure el cotxe esportiu i la noia que l’acompanyava…, allà, va pensar com n’és d’injust el món. Ell, amb una nòmina controlada per els contribuents, poca, segons la seva percepció, i sense poder treure la “visa or” com havia fet aquell paio mentre li deia, ja pago jo!.
Quan ho va comentar a la seva dona ella li va dir clar, ens hem de mantenir fidels, als nostres ideals, no pensis que aquest home te sort, tu en tens molta més.
Però ell havia vist diner, luxe i amb tot això va lligada, també, la luxúria.
Va començar a veure l’empresari sovint, sopars, festes d'amagat d'ella, fins que amb la confiança, el mateix, li va parlar d’uns terrenys destinats a un Centre Cívic, però que mai es podrien fer per falta de diners, ell ho assumiria si requalificava una parcel·la de no res al costat del parc, zona de reserva protegida.
No li va costar gens decidir-se. Va entabanar l’alcalde, els companys del partit i tothom qui va fer falta, un maletí ple de diners dona molta empenta es va dir.
Allà va començar la caiguda, va gaudir d’uns anys de molt de luxe, però d’amagat, la dona li deia que no perdés el món de vista, i ell, m’entres, anava fent camins cap Andorra, amb els diners amagats, ningú ho sabia, un dia donaria una sorpresa la dona i viurien feliços.
Qui li havia de dir que aquell policía, avorrit i mort de gana, l’aturaria i li desmuntaria el cotxe trobant els cinquanta mil euros.
I ara, aquí, a la presó de la Seu, pensa en la dona, en el que li va preguntar quan tota espantada el va visitar, és cert?, sí, però ho he fet per nosaltres, va respondre ell.
No, per mi no, t’ho vaig dir, ens mantindrem fidels com deia Espriutu m’has traït, li va respondre.
No l’ha tornada a veure. Ara, mentre hi pensa i s’en lamenta, sols pateix si el jutge haurà trobat tots els comptes, per quan surti, més que res….


(Vagin aquestes lletres dedicades a Espriu, en el seu any. Les volia presentar a un concurs de micro-relats, però no em veig en cor de retallar)