dimarts, 9 d’abril de 2013

El Mar i jo.




Crec que alguna vegada he parlat de l'efecte sedant que te el mar per mi. Quan més brau i esvalotat, més ànims i força em dona.
He de reconèixer que els dies de sol, de calma i calor, no hi poso els peus.
Em cal un mar profund, un mar de grisos i núvols, m'he mullat, i molt, mirant aquest mar, però he tornat a casa més relaxada que mai, amb l'esperit net i decidit.
Fa llarg temps que no hi anava, de tant com gaudia en aquestes caminades, semblava que traïa la pena que ens acompanya a tots i totes de fa més d'un any.
Però aquesta primavera hi he tornat, la pluja, la fosca, el vent, tot ha renovat una mica els sentiments i m'ha enfortit, un cop més, a seguir.
Tinc la clara convicció que tots els mars estan units, d'alguna manera, l'aigua corre lliure i és difícil de controlar, com les nostres emocions.
A mi, m'arriba aquesta imatge de la platja de Melbourne, un somni poder posar-hi els peus.
De vegades, els somnis, esdevenen realitats....

Mar de llibertat.

Mar de delit, realitat,
jo et vinc a veure, a inventar-te,
el temps que et sóc al costat
és plenitud sense màcula.

Claror fins a l’horitzó,
fragor de les ones blaves
esquitxades de dolçor
pel sol que, lent, ve a besar-te.

Mar immens, ets realitat,
i a la ciutat habitada
bufes vent de llibertat
i ella es fa la teva imatge.



Carme Cabús

8 comentaris:

Glòria ha dit...

Doncs sí, el mar/la mar... parla. A tu quan està brava, a mi quan està en silenci. Però totes dues l'estimem, o no?
Molt bonic tot plegat, Joana. M'agrada.

Joan P. ( JAPS ) ha dit...

Joana… som aigua i ens comuniquem

joan gasull ha dit...

un sedan d'allo més eficaç i que et permet somiar el que un desitja

Ametlla ha dit...

Quina foto més bonica. Potse algun dia podràs anar-
abraçada

Priego ha dit...

Joana,
sembla que a tothom es dona tranquil·litat la mar, la foto de la platja de Melbourne es molt maca.
Una abraçada.

Josep ha dit...

La vida va començar al mar.
És clar que l'evolució va anar a més quan vam eixir de la mar.

xelofont ha dit...

comparteixo totalment aquesta sensació, tot i que em renova sempre, gris o clar, quiet o mogut, però em dona vida...m'encanta l'imatge de que tota l'aigua està comunicada sense control...preciós l'escrit!!

Joana ha dit...

Jo em perdo a la muntanya però reconec que el mar és capaç d'hipnotitzar-me :)