dimarts, 23 d’abril de 2013

De vegades, els entenc....


Fa un temps, ja massa llarg, que em sento un xic atabalada. Per res en especial, senzillament la vida corre massa, la vull aturar un xic, però no en se, no puc o bé no hi arribo.
Les setmanes volen, els caps de setmana, ben plens, tampoc ajuden gaire a pensar, desconnectar, estar atenta a mi mateixa, no en tinc temps i ho trobo molt empipador.
Em pregunto com puc aturar el meu cap, seure, i situar una mica les meves coses, prendre decisions, respirar, llegir, cuinar un grapat d'hores i sentir el "tempo" del meu cos.
Imagino, almenys així ho crec, que tinc una mica d'estres, maleït estres. Tinc que estar pendent de tantes coses que no m'arriben les hores i aixo, no m'agrada gens. Arribo al vespre tant cansada que gaire bé ni llegeixo, cosa excepcional en mi.
Em sento una mica com aquests bolets de la imatge, feta, com no, per en Martí  en una de les nostres caminades. Em sento, deia, atapeïda, amuntegada, massa coses al meu voltant.
Deia, tot començant l'escrit, que els entenc, parlo dels ermitans, d'aquestes persones que un dia decideixen viure lluny de tot, sols escoltar els arbres, el mar, depèn on visquin. Som humans, estem fets per conviure, però poder decidir ara penso, ara llegeixo, ara... ha de ser relaxant.
Lo dit, em temo que tinc un potent estres, m'aniria bé uns dies a Queralbs... però com no és possible, ens haurem de conformar i gaudir de tot el que tenim.
Que no és poc....


“El silenci no és pas l’oposat al so, sinó, precisament, un so molt profund.”
Ramon Humet

8 comentaris:

pons007 ha dit...

Tal i com diuen en qualsevol ocasió en el País de la fi del mon de Terry Pratchett: Calma i tranquilitat ;)

joan gasull ha dit...

la vida és plena de llocs per seure i el nostre cul s'entesta en ignorar-los.
A mi també em passa.

Glòria ha dit...

Tothom tenim dies temporades d'aquestes que jo dic molts fronts oberts, sembla que mai acaben els embolics, oi? T'entenc perfectament.

Priego ha dit...

Joana, no t'amoïnis, això que et passa, en algú moment a tothom li ha tocat viure un temps d'estres, però tot passa noia, així que, planta-li cara a la vida ¡¡tu pot!!.
Una abraçada.

Oliva ha dit...

....VIURE ES ESTRES.....

xelofont ha dit...

osti!! jo m obligo a aturar-me, saps que faig? busco la natura, un ocell, el cel, el que sigui i entenc que sóc molt petit i des d'aquesta petitor em vaig fent gran i em sento alliberat..cada dia tiro alguna cosa inútil per anar lleuger de motxil.la i tan sols omplir-la de serenor!!...tot i així estic estressat a vegades, això si, el cap de setmana és sagrat, no podria viure amb mil coses a fer aquells dos dies...no, això no, si no controlo quant no tinc obligacions plego, ja fa temps que vaig apendre a dir que no i els que m estimen ho entenen...ànims, son èpoques, però totes son part de la nostra vida, que tan sols en tenim una!! petonàs!!

Josep ha dit...

Doncs has aconseguit que a mi també em vingui de gust fugir una mica.

Elisabet ha dit...

Tu pots amb l'estres i molt més!! Respira fons!!! Muak!!!