Cap cim és prou alt....

Ho diu la cançó, ni que de vegades ens sembla impossible fer el cim i tombar avall, cap a la vall...

He dit més d'una, i de dues vegades, com em calia un estiu ben tranquil, però he de reconèixer, per molt que em costi, que potser n'he fet un gra massa.

Els records de fa una mica més d'un any son tant presents que em fan mal, em mantenien encongida, arrugada, diria que amagada, no amargada, no confonguem.

He tingut un munt d'empentes, de gent que m'estima, de fills que m'animen a sortit i veure món, a deixar aquesta mena de retir, no se si d'esperit o de tristesa que em tenia replegada sobre mi mateixa.

He fet un esforç important cada cop que he sortit, cada cop que sobre tot els meus fills m'empenyien i em treien de casa, on per cert, jo estava, i estic, molt bé.

Però aquesta mena de sintonia general, surt, surt, vine, anem, truca i queda, surt, surt..... que he escoltant durant mesos a la fí la vaig escoltar, vaig començar a veure que no vull tenir tanta gent pendent de si moc, o no, el cul fora de casa. Tenir pendents els fills i filla, no és aquesta la cosa que vull, que hi pensin si, però no que en pateixin.

Així que he començat a mirar enfora, estirar les cames, alliberar alguns somriures, fer un sopar a casa, cuinar receptes un xic més complicades com aquesta mousse de llet merengada que vaig fer ahir i que ha triomfat, tenir una cita, o dues....

La porta és entreoberta, comença a córrer una càlida brisa, una mica de llum llisca sota l'escletxa de la porta, he deixat que algú m'agafi la mà i m'acaroni, m'abraçi, m'acompanyi de passeig i em digui... soc aquí. 

No se si la podré obrir del tot, almenys no tan ràpid com vol la meva família, però ves per on, dissabte, tots sopant a la fresca, va ser una de les poques vegades que tots i totes els presents, més de 20 persones, fins i tot la mare, varen estar d'acord amb el què he reprès, amb el que he començat. I creieu que en una família tan gran no és senzill que tots i totes estiguem d'acord.