La Mar....

És una de les meves joves, diria la "gran" si no fos que potser em renya.

La Mar va arribar a casa nostra, a la meva família, ja fa uns anys, en un moment complicat, en un moment gens senzill, però s'ha de reconèixer que ho va fer ben decidida, va posar fil a l'agulla i tinc, tenim, un deute molt gran amb ella.

Més d'un deute.... ella m'ha fet àvia, per primera i per segona vegada.

Al principi vaig pensar que seria difícil tenir una jove amb la que sols em porto 16 anys, cada una amb el nostre caràcter i la vida ja decidida, però amb el temps, el tracte i el que hem viscut juntes, crec que ara ja ens entenem d'allò més bé. És decidida i te caràcter, no li puc pas criticar, m'agraden les dones que ho son.

Quan em vaig divorciar, feia poc que ens coneixíem, però va estar al meu, al nostre costat. Ha acceptat de bona gana aquesta mena "d'adopció" que en Carles, i els seus germans, tenen amb en Martí, l'afició dels dos per el Barça, per anar junts al gimnàs...

Prova el que cuino i mai protesta, ben al contrari, li agrada i a mi m'agrada que així sigui.

Crec que al ser mare va comprendre una mica més què representa ser protectora, potser al principi m'hi va trobar, ni que no sempre puguem estar ens els moments delicats, si ens podem confiar.

M'anima molt a sortir, conèixer i gaudir, fem bromes sobre un moreno que sovint veig i ni que li trec els colors al meu fill, amb ella ens ho passem molt bé fent broma al respecte.

Li estic agraïda per coses diverses, però la principal, que em deixi segrestar els meus nets algun dissabte per anar a passeig i sobre tot, que cuidi del meu fill, i que el cuidi bé.... ni que ens renyeixi als dos per les partides que fem al Apalabrados!

Tinc sort, tinc dues bones joves, espero que per molts anys!