dimarts, 5 de gener de 2021
Estimat tiet Pascual...
dimarts, 15 de desembre de 2020
El seny i les emocions....
Aquest any deia, després d'una reflexió familiar, intensa i profunda, hem decidit, entre tots i totes, no fer el tradicional dinar de Sant Esteve dels Torres & Cia.
Aquest dinar, fa molts anys, el fem a un restaurant, podem ser 35 per lo baix, i gairebé 50 si hi fóssim tots i totes...
Ha estat un any de moltes emocions, estem, entre tots i totes, intentant cuidar el nostre germà gran, l'Eduard, una massificació, ni que fos amb mesures, no és oportuna, tampoc per la resta, estem tendrets, estem emotius, i com evitar trobar-nos, amb alguns fa mesos que no ens veiem, i no abraçar-nos?, no petonejar-nos?.
Mai és senzill arribar a acords en una família tan gran, però crec, veig, que el consens ha imperat, que tindrem una altra ocassió, sense tant de perill, una altra ocassió de deixar anar les emocions i sentiments, que tenim, la majoria, a flor de pell.
I hauran de venir altres celebracions, i recuperarem el temps perdut per aquesta maleïda malaltia.
Ara fa un any que vaig anar a Sidney a veure en Daniel, i no se quan el podré tornar a abraçar, a petonejar, a deixar que m'abraci. Ha passat tot a càmera lenta, i angoixa la incertesa, havia previst venir el maig passat i ara mateix, no sé quan el tornaré a veure.
Em posa ben trista aquesta situació, no saber.... si vindrà, si aniré, si serà possible.... quan els podré tenir tots i totes a casa, a taula....
Corra una cançó per internet que va relacionada amb retrobaments, no la puc escoltar, em fa infinitat de pena.
Gaudiré de Nadal, evidentment!, dels fills i filla que tinc aquí, joves i néts! i serà un dia feliç, ni que sempre queda aquella coseta....
Tornarem a abraçar, fins que trageum totes les emocions!
(la imatge té un parell d'anys, no hi som tots i totes, quin goig..... )
dijous, 27 d’agost de 2020
Sentir tant...
La primera setmana va estar bé, després, un esclat d'emocions, un bon ensurt, barrejat de certes pors, d'instants de necessitat absoluta d'abraçades i petons, que ja no ens podem donar.
Alguns dies una notícia del tot inesperada, pot girar una vida.
I ens ajuntem, ho tenim això, anem molt a la nostra però davant una malifeta de la vida, sigui vacances o qualsevol moment, allà estem tots i totes. Qui té parella, amb la seva, qui no en té, sola, però fem pinya al voltant de qui està afectat.
I he cercat per tots els racons de casa els records, els instants emotius, he donat voltes i més voltes, quan vius sol això és una mica més complicat, però com sempre, tinc uns fills que ho valen tot. Malgrat que els fills i filla ha estat els primers a donar força, molta, he sortit a buscar energia, a la sortida i posta de sol, energia per regalar, per enviar, per motivar. He carregat motxilles amb la mateixa i li he enviat a ell, sols per ell. I per poder somriure, davant l'adversitat.
No el podem visitar, no ens deixen, maleït virus, maleïda pandèmia i maleït 2020!
(La imatge dels vaixells és del meu germà Quim Torres, la resta, són meves)
divendres, 19 de juny de 2020
I com gestionar l'esclat d'emocions que tinc...?
dijous, 11 de juny de 2020
Silencis perduts....
El primer mes del confinament, una de les coses destacables a casa meva, visc en una avinguda amb molt de trànsit i al passeig sempre hi ha gent, va ser el silenci.
Pujaré al Turó de Mata, a veure si amb aquestes vistes, recupero aquell relaxament.