dimecres, 24 d’octubre de 2018

Entre dos….


A la vida, sovint, hem d’escollir.
No sempre és senzill i de vegades, no ho volem fer, o bé escollim malament.
I perquè hem d’escollir entre dos? Ara ho he de fer i gairebé, m'hi nego!
El primer em dóna més plaer, més intensitat, més força, fa que totes les meves cèl·lules reaccionin i es posin en marxa. És una abraçada que fa foc intens.
Si tanco els ulls, tot estant amb ell, sento tot d’una altra manera, el plaer es barreja amb la intensitat, produeix desig de seguir, de més, de xarrupar i llepar, de no acabar…
Tinc una debilitat per aquest, és més fort, m’aixeca tot el que ha decaigut, més fosc, la seva procedència ja és plaer assegurat…. 
L’altre, doncs està bé, no és tan passional, ni tan intens, ni em porta als mars del sud, és més clar, més suau, amb certa tendresa, el puc tenir a qualsevol hora, les seves afectacions no tenen hora ni dia, però no encén les meves galtes, ni em dóna ganes de més…
Per una vegada, o dues, estic d’acord, però... 
I la doctora insisteix que el segon, i noi… què voleu!, a mi el que és fosc sempre m’ha cridat més!
Total, descafeïnat no en vull.
Parlava de cafès, no?
Que en sou de malpensats!!

divendres, 19 d’octubre de 2018

Donar “el primer pas”



Crec que a la vida, en general, ens perdem moltes coses per no donar el primer pas.
Els àmbits poden ser diversos, cert, la nostra vida, de normal, toca àmbits diferenciats.
Familiars, personals i íntims, laborals, d’amistats….
Reconec que com sóc, vaja, he estat sempre, una dona ben decidida, normalment, faig el pas sense massa manies.
No m’agrada esperar a veure… si s’ha d fer es fa, pot sortir malament, però i si surt bé?
Hem de ser valents i valentes, no podem deixar passar aquesta vida fent veure que no va amb nosaltres, ens hem de mullar i sovint, les coses surten bé, les gaudim, duren o no, però les hem viscut.
En l'àmbit personal sempre he estat la que dóna el primer pas a prendre decisions, si una cosa no funciona, a què allargar el patiment, les males cares i els mals gestos?
En l'àmbit romàntic... bé, si m'ha interessat el "mancebo", no m'he tallat gaire, ho reconec, he practicat el joc de mirades, cert, és divertit, però tampoc he esperat que la pera caigui de l'arbre.
He gaudit, en general, he gaudit molt, i espero poder seguir fent-ho, ni que no trobi aquella persona que digui, aquesta és per sempre, ja no hi compto, la veritat, però m'han estimat, i he estimat, molt.
He pogut escollir qui m'abraçava, i he rebut abraçades meravelloses, i em vull quedar amb aquestes, principalment amb dues grans i grosses que sempre seran un bon record, d’aquells que et treuen un somriure.
Després, en la resta d’àmbits, familiar, laboral… (aquí faig un petit incís, dues vegades he hagut de prendre decisions serioses, i aquí, reconec que m’ha costat molt, la por de perdre la feina, de patir represàlies… però, ho he fet, sempre hi ha un punt que has de dir fins aquí, just fins on algú, et perd el respecte, aquí, per molt que costés, he hagut de fer un pas, o dos….), per sort sols recordo dues i puntuals. Una a tràmit.
Una cosa si he descobert, de mi mateixa, prenc moltes decisions, afortunades o no, però ara, ja em costa més tirar del carro, ara, cerco deixar passar els dies plàcidament, amb calma, la màxima tendresa i perquè no… algun moment de bogeria.
Seguiré prenent decisions, no em queda una altra, forma part de la vida, però cada vegada més per mi, més endins, cercant la calma.
No espereu que prengui les decisions de ningú, accepto les meves, amb els errors comesos, que hi han hagut, però el conjunt, és bastant satisfactori. I si m'equivoco, doncs demano disculpes, important.
No deixeu passar la vida sense pendre decisions, sense escollir el vostre camí, no podeu dir que heu viscut si no heu respirat.
I si podeu, mentre viviu i decidiu, escolteu bona música, acompanya i relaxa.

dimarts, 16 d’octubre de 2018

El tonto útil....





Hace unos días, en una conversación privada con una persona, escuché este término, me llamó la atención, no creo haberlo escuchado nunca.La persona que utilizó el mismo me hizo una clara descripción, cosa que agradecí. 
El tonto útil es aquel, o aquella, que se piensa ser vital, en cualquier ámbito, cree que se le respeta, que se cuenta con su opinión, pero en realidad es la mano ejecutora, que no piensa ni valora, sencillamente sigue indicaciones de un o una “capo”, al que no le gusta ser mal visto, por tanto, para eso tiene al tonto útil.
Lo mejor de la situación, siempre según las explicaciones que recibí, es que no se dan cuenta, o les da lo mismo, quieren considerarse, y se consideran, personajes o personajillos a quien los súbditos del “capo” obedecen, pero a sus espaldas, la gran mayoría ni le respeta ni le tiene consideración, sólo temen al “capo” y saben que el tonto útil correrá con el parte.
El tonto útil no valora, no agradece, no recuerda si hace tiempo esas personas le sacaron las castañas del fuego, le dedicaron tiempo y trabajo, la cosa es, ni que sea mintiendo vilmente, que el “capo” esté feliz. Dar las hostias y repartir mierda por él vaya.
¿Porque?  Sencillo también, las promesas que este le hizo y él espera que cumpla.
Por tanto, para ser un buen tonto útil sólo debes repartir, y recoger, mierda, descalificar, conseguir afines para la causa, ni que la misma sea un asco.
Lo importante para el tonto útil es creerse eso, que es importante. Salir en las fotos y hacer ver que trabaja.

Sólo es y será eso, un tonto útil.

(Dedicado a los que se creen superiores, a los que van rajando y hablando mal de las personas, a los que no fueron fieles a sus promesas, a pesar de ellos, mañana saldrá de nuevo el sol, y por encima de todo, al tonto útil que todavía no sabe que lo es)

dilluns, 8 d’octubre de 2018

Et poses a la seva pell?


Per un instant, uns breus segons, i em dius com ho veus…
Et poses a la pell de qui….

Espera la teva trucada, amb ànims i consol.
Espera aquell cafè, promès fa mesos, espera pacient.
Espera l’ajut, el suport i les abraçades.
Espera li responguis un missatge o un correu.
Espera les promeses fetes i mai complertes.
Espera sentiment i afecte.
Espera no la cerquis sols quan et cal alguna cosa.
Espera ajuts institucionals, que mai arriben.
Espera arribar a final de mes.
Esperen poder alimentar els fills i filles cada dia.
Esperen que els duri la feina, mentre veuen acomiadaments al seu voltant.
Esperen que fills i filles els recordin un diumenge. Avis oblidats.
Esperen que la pensió s’allargui, i els permeti sobreviure. 
Esperen un pis, ajust socials, entretinguts de manera indecent.
Espera que l’acaronis, li mostris afecte...

Podria seguir, però digues, digues-me, ets pots posar uns segons, un instant, a la seva pell?, potser llavors veuràs que tot són excuses, que no ho fas per mandra o desinterès, que a bones, tots i totes hi som. Potser llavors canviaràs aquesta cara de fàstic quan els veus demanar, naufragar al Mare mortum, aquest somriure irònic quan veus els seus missatges o li regales roba que ja no vols.
S’ha de tenir cor. Has mirat si tu en tens?
Insisteixo, pots posar-te, uns instants, a la seva pell? 

(Dedicat, sense cap mica d’afecte, a la supèrbia i prepotència de tants/tes, la maca d'empatía,
davant tant de patiment)
La imatge d'aquí.

divendres, 5 d’octubre de 2018

I perquè ho faig?





Sovint, amistats i coneguts/des em diuen si estic bé, els motius pels quals faig una cosa, que malgrat que fa anys la practico, no entenen.
De vegades si ho faig perquè no estic bé, desànim, problemes laborals, en fi, moltes coses ho poden provocar, però la majoria de vegades, que mai és totes les que vull, per falta de temps, per mal al genoll, per motius variats, ho faig per gust.
No importa matinar, el premi són imatges com les que acompanyen avui el meu escrit, són suficient no?
Cert, mentre ho faig m’aturo i faig fotos, una mica estranya sóc, ho sé, però després de l’esforç, ja a casa, o a la feina, prenent un reconstituent, m’encanta mirar les mateixes.
I què és el que faig?, doncs caminar sola.
Una cosa tan senzilla, tan plaent per mi, pel meu esperit, doncs no l’entenen, que si m'avorreixo… a veure, si em resultés avorrit, cercaria companyia no?, com la cerco per altres activitats, íntimes o socials.  
No sé explicar què sento, pau, calma, emoció, un plaer personal i satisfactori.
He anat acompanyada a caminar, sovint amb la meva filla, ens encanta el Camí de les Cinc Sénies, fins a Llavaneres i tornar, ho podem fer poc, els horaris laborals no ens acompanyen, he gaudit d’anar amb ella, però és una altra cosa.
Quan camino sola, per on sigui, estic amb mi mateixa, m’escolto, rumio, porto música a les orelles i el ritme acostuma a anar compassat a aquesta.
No em pregunteu els motius, mireu la meva cara quan ho faig, pocs instants sóc més lliure que mentre gaudeixo de les meves passes i vistes de Mataró.
O d’on sigui, que camino allà on vaig!
Ho faig per gust, per salut i per plaer, així de senzill.
Sola?, i?



dilluns, 17 de setembre de 2018

Segrest....

Estic preocupada, fa dies que no et veig. He cercat, mirat, buscat, per tots els llocs que sovint hem compartit.
Hem viscut durant anys tantes coses...
La majoria bastant gruixudes, no en va sóc més forta que tu i sovint, bé... sempre, prenc la posició dominant en aquesta nostra relació.
Però sé, tinc clar, que ens respectem i mai de mai hauries marxat sola i sense avisar. Mai hauries marxat sense dir-ho, ets incapaç!
Per tant és evident que has marxat contra la teva voluntat.
Peses poquet, qualsevol et pot aixecar i aprofitant la meva absència, i fent servir traïdoria nocturna, i aprofitant les poques vegades que et deixo sola, t'han segrestat, n'estic ben segura!
És ben curiós que ha costat saber qui pot haver estat, no oblidem que gaire bé sempre sóc l'única que té cura de tu, ningú més compleix un horari establert, a part de mi mateixa i jo no he estat!
Després d'esperar tres dies i reclamar, han reconegut el teu segrest i saps? Em diuen que trigaràs a tornar....
Per tant, estimada i complidora grapadora, seràs substituïda per una de més nova, jove, àgil i gruixuda i a sobre, no em costarà diners el rescat i la substitució!
Demanen un pagament que no penso complir, visca la tranquil·litat d'esperit!
( Mira que segrestar grapadores.... on hem arribat!).
La imatge d'aqui.

dimecres, 5 de setembre de 2018

De coses petites...


O petites coses....
Fa un temps que vaig escrivint sobre "l'estat zen", enteniment, això no vol dir que la Joana hagi deixat la revolució, ni parlar-ne!, senzillament intento prendre les coses de una altra manera, com amb més perspectiva.
Alguns dies costa, bastant... molt!, però me'n vaig sortint i realment, es viu molt millor.
Coses petites que poden ser enormes.
He tingut un estiu envejable, he fet el que he volgut, literal. He anat i vingut, amb un triangle que pot ser Bilbao, Mataró, Arenys de Mar i sabeu... he gaudit. De llargues caminades en solitud, de soparets i família, d'amistats, poques, però selectes.
Gairebé no he cuinat, ben poc, cosa estranya, ho sé.
Tampoc he llegit massa, ho he fet, però no ha estat dels millors estius en aquest aspecte.
Crec que ha estat un dels estius més tranquils, però que menys he parat.
Va tenir un gran començament amb el casament d'en Carles, el meu fill, i la Mar.
A partir d'aquí ha estat un no parar. Soparets a la fresca, cafès, bocates al Coki, vermuts a La Sal... xerrar, escoltar, aconsellar...
També he tingut alguna mala estona... sí... és clar, però tot passa, com ha de ser.
He desconnectat, per sort, diguem que el final de curs no va ser gens agradable, però el mateix dia que vaig plegar, vaig tancar amb cadenat. Per fi he après a fer això.
He fet 57 anys.... mira que n'és de lleig el número, però estic contenta, fora del genoll estic raonablement bé, acompanyada si vull, i sola si és el que cerco.
Cony, ho vaig dir fa anys, però ho repeteixo, sóc una "tía suertuda", més que no em penso.
Tot aquest conjunt de petites coses, han fet que, un estiu que havia de ser poqueta cosa, fos un gran estiu.