dimecres, 6 de desembre de 2017

El mercat de les pomes....



Pot semblar un títol un xic avorrit, però, creieu, no ho és gens.
Tenim multitud de pomes, vas al mercat, de dia o de nit, i costa decidir-se, la varietat, de per si ben ample, fa dubtar entre el gust i el color, no és pas senzill.
Tenim les típiques pomes "de casa", de Girona, de Lleida, fins i tot de Tarragona. Són les pomes conegudes, les que sabem quan aguanten, si són, o no, gustoses, fins i tot si són dolcetes.
Tenim les pomes més "castizas", diguem més espanyoles, acostumen a ser saboroses però no acaben de combinar bé amb els pastissos, amb el dolç, ni que potser, per al saladet... si fan.
Tenim les pomes, diguem... de països més càlids, pomes potser no tan temptadores a primera vista, però que un cop dónes la primera queixalada, descobreixes sabors, i olors, ben desconeguts. Les mossegues i tanques els ulls, de tan intens com és el seu sabor...
Tenim pomes asiàtiques, aquestes amb noms més complicats, de raça més petita, però, per un mos, ja van bé!
Després les nòrdiques, aquestes, de gust un xic pansit, a mi, personal-ment, no m'atrauen gaire, les trobo bastant "saborías".
Per acabar, tenim les pomes sud-Americanes, aquestes, acostumen a ser farinoses, de pell més fosca, de sabor més intens i sobretot, piquen i molt.
Com podeu veure, el tema de les pomes, el mercat, a taula, al llit, al taulell de la cuina... he dit al llit?, parlàvem de pomes?, segur?
Crec que vaig al mercat....

La imatge, d'aqui.

divendres, 1 de desembre de 2017

Cercles...



Hi ha una cosa que crec és ben significativa quan et fas gran, que no vella, vells els mobles i les sabates, aquesta cosa, per mi i al meu entendre, és que limites els teus cercles vitals.
Que són els cercles vitals?, les persones que t'envolten, les amistats que freqüentes, la gent amb qui penses i tens ganes d'estar i compartir.
Trobo que quan ets més jove, t'agrada conèixer molta gent, entrar i sortir amb tothom, la gresca sorollosa i ara, passats els cinquanta, doncs valoro unes altres coses i persones.
No vol dir que abans no les valorés, no pas, vull dir que gaudeixo amb altres coses i sobretot, en més "petit comitè".
Cada vegada gaudeixo més de la meva família, sempre ho he fet, ara és com una celebració cada trobada, amb aquests néts que no paren, i esgoten, però que sempre em treuen un somriure.
M'agraden els soparets petits, de poc soroll, on els i les assistents poden dir suaument què pensen o senten.
M'agraden els somriures sincers i compartits.
Les estones de conversa íntima i assossegada, sense estirabots.
El meu cercle s'ha reduït, ho reconec i accepto, no tinc necessitat de tenir moltes amistats, he de poder confiar en les que sé ho són de cor.
No suporto la hipocresia, les capelletes, el fet de xiuxiuejar per no ser escoltat.
Vull poder parlar clar i amb sinceritat, no vull freqüentar gent que ni m'aporta, ni hi confio.
Vull un cercle, estic gairebé obsessionada a tenir-lo, de confiança, d'amistat sincera, no cal que sigui diària, ni setmanal, ni tan sols mensual, ha de ser, senzillament, el meu cercle estimat.
No em calen sopars cars, ni grans despeses per compartir, per ser feliç i sentir-se estimat, no cal gastar diners. Podem passejar, mirar, parlar, caminar, sentir l’aire del mar...
Pocs, però bons i bones.
No em demaneu falsedat, la meva cara,
paga, no vull que siguem cent, vull que els i les que siguem, ho siguem de cor.
Vaig pel bon camí.

dilluns, 27 de novembre de 2017

Carta a l'amiga...


Carta oberta a l'amiga que vaig fallar, almenys així ho sento.
Han passat uns anys, ara, més que mai, m'adono del que vas patir, del que vas passar, que la teva angoixa era molt més gran del que jo veia, palpava o escoltava.
Ara, en la distància del temps i donat que estic passant el mateix, no puc entendre que no en fos conscient en el dia a dia compartit.
Una cosa és certa, vaig intentar posar pau, suavitzar la situació, fins que la moral em va fallar per la mort del meu germà i us vaig dir que em negava a estar al mig.
Deia, en començar, que ara és quan hi veig clar, no sols per patir una situació similar, també perquè la distància en el temps ha fet que vegi el teu dolor i patiment del moment.
Em vas avisar, però ni així vaig ser conscient de la malícia i traïdoria.
La cosa té difícil solució, l'assetjament i les pressions augmenten amb el dia a dia, les rebequeries i voler tenir sempre raó, caigui qui caigui.
Poc més puc fer que intentar mantenir el tipus i fer, com sempre, el que toca.
Fa poc, en persona, et vaig dir que ho lamentava.
Ara et vull demanar perdó, des del cor, lamentant molt no haver-ho fet abans, ho sento.
Sé que no m'ho tens en compte i també sé que ho entens, avui ho he volgut fer públic, el meu suport, ni que sigui tard.
Tu ja m'has donat el teu, m'has animat i donat forces, gràcies.
Sempre ens quedaran el foc i les caminades per les vinyes, sense males influències ni assetjaments.

Gràcies per ser-hi.

dimecres, 22 de novembre de 2017

Voluntariat, voluntariosa....




Una de les coses que sempre he volgut fer és voluntariat. 
Van tres intents, de moment, sols un ha funcionat.
Amb gairebé trenta anys, ja amb uns fills quasi adolescents, vaig ser voluntària de "STOP Sida", una de les primeres entitats al respecte i que es trobava a Barcelona, just al "barri xino", no sé si existeix encara.
Es tractava de fer companyia a malalts de sida, llavors una malaltia molt desconeguda encara, malalts que les famílies no podien, o no volien, cuidar.
Anaves a l'hospital, xerraves amb ells, llegies alguna cosa, els hi donaves la mà i durant un parell o tres d'hores, algú vetllava per ells.
Era molt emotiu, potser massa, quan va morir la segona persona que vaig acompanyar, em van poder les emocions, em vaig derrumbar i vaig descobrir que era del tot impossible no implicar-se, no plorar, no sentir aquella mort com teva.
La mateixa associació em va aconsellar que no seguís, i ho vaig deixar.
Vaig aparcar aquestes intencions.
No fa tant vaig intentar-ho de nou. Una entitat de Barcelona, Barcelona Actua, fa diverses activitats, totes relacionades amb un voluntariat actiu i desinteressat, el que jo vull.
M'hi he acostat dues vegades i sense implicar-me, ja he patit.
Admiro, es veu a la primera, la gent implicada, amb ganes, la gent que dóna menjar, que prepara un plat a casa i el comparteix amb persones desconegudes que viuen al carrer, amb nens en perill de risc social... mil coses.
Però vaig marxar entre indignada i emprenyada, trista de nou. La societat és molt injusta i valorem coses de les més estúpides mentre tantes persones, sense que les autoritats ho arreglin, s'arremanguen i donen el que poden, temps, menjar, roba, diners....
Gent que no té res i somriu agraïda.
És evident que el meu voluntariat no passa pel tracte directe, m'implico i pateixo i no se si amb el temps això canviarà, quan em jubili era un dels temes que hi volia dedicar més temps...
De moment em quedo amb la Caminada de l'Alzheimer, aquesta no és de tracte directe, de moment hi estic poc implicada, però també de moment, no em fa patir.
I jo que creia que era una dona forta tu....
Cal fer voluntariat, cal i molt, jo no he trobat el camí, però no defalleixo pas.


divendres, 17 de novembre de 2017

No hi vull pensar...


No hi vull pensar...
Si ho faig,
els veig,
amb tanta claredat,
que els sento.
Un calfred intens,
profund i plaent,
em recorre.
No hi vull pensar,
però la imatge apareix,
al seu darrere, tu...
I tanco els ulls,
i et deixo fer,
els deixo fer.
Els teus llavis ho saben,
el com i l'on,
els "tempos" i la durada.
Cada cop,
cada instant,
em dic que no hi tornaré,
t'esquivo,
no et penso,
però la imaginació...
Darrere els teus llavis,
hi ha el teu somriure,
la teva llengua,
tot un munt de plaer.
Et deixo fer,
de nou,
no penso, tanco els ulls,
em deixo portar,
esclato i...
Torno a pensar,
no cauré,
no ho faré,
no repetim.
Però veig els teus llavis,
ja no penso,
sense senderi,
sols queda el plaer.
Gaudeixo,
en acabar,
esgotada, relaxada,
llavors manarem,
jo i els meus llavis.
Gaudeix.

(Deixeu la rima de costat, sentiu....)
La imatge d'aquí.

dilluns, 2 d’octubre de 2017

Sabeu què he vist?


I sabeu què he vist?
Gent amb les mans alçades, netes, lliures, al vent.
Davant armes per dissuadir, davant cascs i porres.
He vist estirades de cabells, gent volar, literalment, amb violència inusitada.
Sabeu què he vist?
Circular munts de cotxes de policia que ahir no venien per protegir-los.
He sentit angoixa, por i no pas per mi.
Sabeu què he vist?
Un president, no... dos presidents ineptes.
Un presumint que ha sotmès, l'altre... que ha guanyat.
Sabeu què he vist?
Que la falta de diàleg i la fatxenderia ens ha deixat desemparats.
Sabeu què he vist?
Tant és si vols o no la independència, de veritat, tant és.
Avui he vist un estat policial vergonyós, pals, coces i porres contra innocents.
Sabeu què he vist?
Que avui, més que mai, hem d'exigir diàleg, feina, cobren per això no?
Sabeu què he vist?
Que l'estat d'angoixa, neguit i abatiment.... en té per temps.
He vist governants incompetents i he vist d'altres que no són contundents.
Sabeu què he vist?
Que tots tenen la imatge que buscaven, extrems inacceptables.
I el poble, no s'ha pogut manifestar, ni en to de pau.
Sabeu què he vist?
Que no tinc bàndol, ni afectes, cap costat, estic, del tot, sense pàtria
Mal vista per dos costats que no em representen, i sóc part del poble.
I em nego a escollir, sóc persona, catalana i punt.
Avui, gairebé no hi veig, pateixo massa.

(Avui, si us plau, sigueu benèvols amb mi, avui, de veritat, estic rendida. Recordeu que no sóc l'enemic)

dissabte, 30 de setembre de 2017

Vull ballar!!

Sí!!!

Fa dies que hi penso. Deu fer més de tres anys que no surto a ballar i ara, si, ara que no puc moure gaire les cames, bé, una d'elles, en tinc unes ganes boges.
Tinc ganes de ballar, de moure el cul, de la sensualitat de tantes cançons, d'aquella mà a l'esquena que et porta... bé, de moment pocs valents han aconseguit guiar les meves passes, de galta amb galta, mans creuades, en tinc moltes ganes.
I asseguda al bus, amb els meus inseparables cascs de color rosa, mocs els pes inconscientment, i taral·lejo suau, i el conductor em mira de reüll i somriu, em poso vermella, però jo, per descomptat, a lo meu.
I camino pel carrer, feliç, escoltant, pensant, recordant i desitjant.
I al despatx, on la feina de vegades és rutinària i sempre, vaja, el 90% dl temps, estic sola, poso la música baixeta i suau, i m'adono que segueixo les cançons i per sota la taula els peus també.
I és clar, ara he de buscar amb qui fer l'escapada a Barcelona per ballar, les amigues que anava ja no surten de nit i ostres tu, no és senzill.
I poso música a casa, però clar, el menisc trencat, de moment, no em deixa ni fer voltes ni massa encreuaments, però el cul sí, aquest segueix la música mentre faig el llit, la pols, el dinar, tant és.
Cony que vull ballar!! Qui s'anima?
Ballem, ballem, que el món s'acaba!