I digues, quan fa...

Que no et fa un tallat, tal com t'agrada, amb un núvol de llet i sense sucre.

Quant fa que no et va a buscar l'esmorzar?

Quant fa que no t'acarona?

Quant fa que no té un gest afectuós, tendre, emotiu?

Quant fa que no se li neguen els ulls tot escoltant aquella cançó?

Quant fa que no aneu a passejar tot agafats de la mà? Amb tot el que transmet el pell a pell...

Quant fa que no et fa l'amor com cal, amb els seus preliminars, amb la juguesca, amb el joc de mirades, amb la passió i el desig escrits a la cara...

Quant fa que no et treu a ballar, al menjador mateix, i et xiuxiueja paraules afectuoses a cau d'orella?

Tot això, tan simple, amb tants detalls petits, que no costen un esforç, si estimes, és clar, si sents, si ets on vols ser, i amb qui vols ser...

Pot semblar que demano molt, el tema, és que ofereixo molt més que tot això.

Una barreja de tendresa, passió, desig, pell i carícies, amb una bona barreja d'abraçades, confidències i passeigs al cap vespre, agafats de la mà, amb caiguda d'ulls o sense, costa pocs diners i dona molt de plaer.

Doncs si això no passa, cap d'aquestes situacions, què fas al costat d'aquesta persona?

I no em vinguis amb la famosa frase, "portem molts anys junts"... No, això ha de ser un al·licient, no al revés.

Viu la vida, vivim la vida, i no deixem passar cap oportunitat de ser feliços i sentir. Ni una!

Superada, però no vençuda...

He escrit, sovint, més d'una, de dues i de tres vegades sobre Palestina.

Fa dies que vull dir alguna cosa al respecte, sobre el genocidi, malvat i cruel, que Israel està fent sobre Palestina. Però crec que ja no sé què dir, són tantes, coses, tan greus, tants assassinats cruels i inhumans, tanta barbàrie, que estic bastant col·lapsada.

He hagut de posar una mica de distància, he acabat plorant davant de la tele, veien notícies d'assassinats de nens i nenes, innocents del tot, que han nascut allà i mai han fet mal a ningú.

A sobre he de veure el malparit de Netanyahu, et maleeixo mil vegades, negar el que tots i totes hem pogut veure, fins i tot en directe. I el reben a l'ONU i el deixen parlar!

Malparit! Espero que la justícia, un dia o un altre, et faci pagar per tot això. A tu i a tots els que podent, no fan res per evitar-ho. 

Superada estic, però em penso seguir queixant i participant d'iniciatives com aquesta, tan emotiva.

Retalls d'estiu.....

  

Aquest ha estat un estiu molt tranquil, potser massa i tot, aquesta calor tan terrible no m'ha permès sortir tant com hauria volgut, però, així i tot, he gaudit de grans moments en molt bona companyia. Tant familiar, com d'amistats properes.

Un any més acabo vacances havent celebrat un nou aniversari. 3 dies de celebració!, ningú pot dir que no m'agrada fer anys, trobar la gent que m'estimo, bufar espelmes i gaudir d'aquests instants.

Amb algunes escapades properes, molts soparets, cafès i gelats, algun mojito també ha caigut, abraçades i estimació. També amb bones caminades i molta lectura!

Deixo un grapat d'imatges d'aquests instants, d'aquests grans moments, de tant d'amor i complicitat. De donar les gràcies, un cop més, a la gent que em té afecta i el dia del meu aniversari van pensar en mi. No van ser pocs... Quina familia més guapa que tinc!

Ara tinc la ment posada en desembre de l'any que ve, sembla lluny, però a la velocitat que va la vida, i que poc m'agrada perdre el temps, estic ben segura que arribarà volant.

Estiu per recordar, de Santes, fins ahir mateix. S'ha acabat lo bo...

     

                                 

                                                 

Abraçar, acaronar, tocar....

Una de les coses que se'm fa difícil d'entendre són les persones fredes i distants. És evident que no podem ser tots i totes iguals, però a mi, una abraçada, en moments complicats, en moments d'afecte, abraçades d'alegria del retrobament, de proximitat, de tendresa, de consol, d'amor, sí, també hi ha abraçades d'amor, d'aquestes que et posen la pell de gallina i fins i tot et poden fer lluir els ulls.

I acaronar? Que una mà, un dit, llisqui per la teva cara, pel teu braç, per la teva esquena i no, no cal que siguin carícies "sexuals", per molt que m'agradin, poden ser d'afecte, de tendresa, de consol....

I aquí estem, en una societat cada cop més freda, més distant, on aquests petits gestos, no es practiquen gaire bé mai.

Fa pocs dies, vaig sopar amb la meva família, fills, nets, jove, amb motiu de l'aniversari de la Xènia, la meva neta, quan vaig arribar a casa del meu fill gran, abraçades i petons a grans i petits, i tots, em van omplir de vida, d'emoció, de vitalitat, d'energia gens continguda.

Una de les coses que més gaudeixo són les abraçades, els petons, els gestos d'afecte, de proximitat, de qui amb un petó, em diu que m'ha trobat a faltar.

Si em trobeu, no us talleu, abraceu-me, sereu correspostos.

Veig gent, al meu voltant, seriosa, freda, que no transmeten, cert que no conec quins problemes poden tenir, però si practiquessin, si s'acostessin, si es deixen consolar, animar, abraçar, segur, ben segur, que tindrien un somriure, per lleuger que fos.

Abraceu, petonegeu, sigueu propers, sovint, aquestes petites coses, aporten una gran felicitat.

Pintar abraçades

ABRAÇADES

de comiat

el primer dia

de guarderia

d’escola

amb l'angoixa

de deixar

la calor de la llar

que era el món

de no poder

                                                                           ABRAÇAR

en qualsevol moment

als teus pares

que amb gest confiat

et diuen

que entris

després donar-te l'última

D'emocions carregades d'abraçades i petons...

Fa nou dies vam acomiadar una amiga molt estimada, respectada i molt bona companya. Vam treballar 25 anys juntes.

La Montse ens ha deixat un buit important i al grup d'amics i amigues de Lavern, conegut com "El lado oscuro", ens ha deixat un buit que no sé si podrem tornar a omplir.

El seu comiat va venir carregat d'emocions de moltes persones diferents, al tanatori, i al funeral.

En aquest darrer, va venir la "vella guàrdia"del PSC al Maresme, la gent socialista de veritat, de cor, gent de respecte, que la van conèixer a la fundació, i van venir a mostrar el seu respecte, per una socialista de veritat, que mai va callar davant les injustícies i la indecència. Va lluitar com una lleona, i jo, la respecto, també, per això.

En el mateix, en trobar gent que feia anys no veia, vaig fer petons a tothom que em va venir de gust, no sé quants, però molts i ben donats. Fora d'una bruixa, bé, dues, que em va agafar a traïció, i mai hauria besat, els petons que vaig donar, van ser d'afecte i agraïment.

Bé, m'ha deixat un regust, vaig agafar la COVID, ja no m'estic de besar i abraçar, però fora del malestar que m'ha deixat, segueixo pensant que vaig fer el que calia.

Son uns dies durs i tristos, i tancada a casa potser encara ho han estat més. Però cal remuntar i mirar endavant, ella ho hauria volgut així.

El bon noi (ironia fina......)

Fa un munt d’anys, quan ella encara creia en prínceps blaus, va rebre un correu d’algú que venia un “nou” projecte, certa innocència, que sabia escoltar i per sobre de tot, que era un bon noi. Ella va creure que ho era. Més tard, va tastar, en carn pròpia, que mentia més que respirava.

No van caldre gaires anys per descobrir la trista realitat, era, tan sols, un titella en mans fosques que per tal de ser el número u, va vendre la seva ànima al costat més fosc del pati que governava.

I va passar a ser el rei, el que crida més, el més intolerant, el que fa veure que és un bon noi, però ja no escolta, sols persegueix, i castiga, qui pensa diferent.

I envoltat d’una cort que no li porta la contrària, a canvi de certes “prebendes”, menteix, castiga i creu que és el millor.

Ella ja el defineix com el pitjor, el més dictador i intolerant, el més fosc de tots. I mira que ha conegut gent fosca! El que enganya les iaies, però per poc que el tractis, veus que ha venut, i ven, fum.

Ella ja no creu en prínceps blaus, i si algú té el valor de dir-li, és un bon noi envoltat de mala gent, gent fosca, respon un contundent NO! Ell és qui mou els fils, bon noi? Una merda! Per ell i per la seva cort!

Han volgut cremar l'esperança, però, sabeu, soparets a i amb Vilassar de Mar, són vida per aquesta reina.

(Qualsevol semblança amb la realitat, és pura ficció)

Estimar “estripant samarretes”

Darrerament tinc una vida social molt activa, més del que voldria, però si em diuen per quedar, jo vaig, i ho gaudeixo.

Fa poquet, dinant amb una amiga “d’antic”, és a dir de fa molts anys, vam fer una valoració, amb sinceritat, dels amors de la nostra vida.

Amors de veritat, dels que et fan dir la frase que encapçala l’escrit, amors d’estripar samarretes, que et fan, en certa manera, perdre el nord.

Jo crec, que sols els he viscut dues vegades, i no és poc, que moltes persones no han estimat mai d’aquesta manera.

Estimar és una cosa, així, és una altra.

Les dues vam coincidir, les dues divorciades i sense parella, que l'important és haver sentit això, malgrat el dolor del final, viure aquesta passió i sentiment, no té preu.

Això sí, malgrat la intensitat del dinar, al port, relaxades i en confiança, que dues dones de més de 60 parlen clar, vam acabar el dinar amb la meva broma, ja popular entre les persones que em coneixen… pocs homes estan preparats per dur una gran empresa com Telefònica, jo soc una gran empresa, de moment, ingovernable.

Que l'important, a la fi, és haver estimat, viscut, gaudit, compartit. I haver sentit, no papallones a la panxa, sinó, foc a l’ànima.

Llavors pots dir que has estimat i has viscut.

Brindem per això!