Fidelitat….

Una de les coses que pot presumir es de ser fidel, en general, no limiteu les coses al cor, a la vida.

A la seva edat he viscut, bastant, en mil àmbits, i ha intentat ser fidel al que diu i fa, a les idees, potser no sempre ens en sortim, però ningú pot dir que hagi estat utilitzat per ella.

A ella li han fet, i decepciona tant que et queda un forat al cor, que posteriorment es converteix en ràbia i impotència, sobretot si ho veus venir.

En uns temps convulsos, més que ara, va prometre fidelitat, no literalment, però va oferir sortir del forat d’una mala gestió, i va estar present, caps de setmana, fora d’hores habituals, amb afecte, molta paciència, i molta angoixa, les coses van millorar i va semblar que la cosa s’agraïa, no demana això, però a tots i totes ens agrada que s’adonin que hem complert.

Després va aparèixer la foscor, els interessos i les venjances, la mala llet i les males formes, el tot s’hi val, ignorar tot l'aconseguit per altres projectes, negatius i foscos on s’obliden les formes i la fidelitat demostrada.

Va avisar, no anirem bé, i en poc temps ho veu, ho sent, ho pateix, la infidelitat sempre es pateix, en l’àmbit que sigui.

I ara és l’enemic número ú, ell va apostar per altres, es dedica a altres, ella no mereix ni respondre un missatge o correu, ser l’altre té això, és en el que l’has convertit, en l’altre.

I ella li desitja felicitat, malgrat tot, que li vagi bé amb aquesta que ara defensa a capa i espasa, sabedor com és que a la que pugui el deixarà per un de més jove, un que li prometi qualsevol impossible, però serà tard.

Ell va trencar la seva fidelitat, ara que gaudeixi de la companyia.

Ni que amb les dolenteries que ha fet, pensa si ells poden dormir tranquils. 

FidelidadLa fidelidad es la capacidad espiritual, el poder o la virtud de dar cumplimiento a las promesas.

(Tota semblança amb la realitat, és pura ficció. Queda clar que no parla del cor no? )

La foto i la frase, d'aquí.

No sou uns valents....

Nosaltres som uns covards.

I sí, potser aturareu Catalunya, potser fotreu un munt de treballadores i treballadors que avui veuran minvat el sou perquè no han pogut arribar a la feina.

Aconseguireu que d'altres no vagin a la seva feina, malgrat voler fer-ho, per por a ser agredides.

Estareu tot el dia fotent el comerç, el petit principalment, que aquests dies es refà de males èpoques.

I fanfarrojareu, amb la cara tapada la majoria, del poder que teniu en grup, vosaltres, que la majoria no heu treballat mai, que els pares i mares assumeixen les vostres despeses, que no sabeu què cony és la vida, avui, us fareu els "matxitos" i femelles, en grup, per acollonir qui pensa diferent que vosaltres. 

Penjareu vídeos a les xarxes, terribles imatges de destrucció a cops de martell de seus de "l'enemic", dit d'una altra manera, de qui no pensa com vosaltres. Això, és feixisme, pur i dur.

Ni ús admiro, ni us respecto. Quan us feu grans i accepteu la diversitat de pensament, en parlem.

Per mi, ara mateix, sou una colla de fanfes ignorants, violents i inconscients. 

Disculpeu, el "règim" sou vosaltres.

Insisteixo, som uns covards, som més, però us temem. Les vostres bufetades, la vostra violència i intolerància. Quedi clara una cosa, JO NO.

40/30

Resulta que el PSC fa 40 anys, i resulta, també, que el dia 29 de novembre va fer 30 que jo hi milito.

Si miro enrere, tinc cert vertigen, si penso en la gent que he conegut, la gent amb qui he passat estones molt bones, però molt, encara m’emociono. Si recordo la gent que ha mort, encara pitjor, he conegut persones super especials en aquesta llarga militància, si ho faig,  acabaré plorant.

He viscut grans moments, de socialisme actiu i potent, de reivindicació, de manifestar-me, de ser, a la fi, enormement feliç en defensar el que crec, el que segueixo creient, mani qui mani, jo sóc i seré una militant de base, amb idees fermes i potens, envers la igualtat, els drets humans, els treballadors i treballadores, contra les injustícies i tant més, ara mateix, què pensin de mi, ni en quin sentit ho facin, jo sóc i seré, socialista.

Sovint, massa darrerament, em diuen allò de “és que els teus”.... sí, els anomenats “meus” la caguen, no ens enganyarem, com tants, i sovint he discrepat, fortament, contundentment, fins que vaig descobrir que jo sóc lliure d’opinar i defensar, que no cal estar sempre d’acord i jo, segueixo defensant el socialisme d’abans, de quan em vaig afiliar, el socialisme de Raventós, de Jordi Solé Tura, de Pasqual Maragall… el meu Pasqual, com el vaig defensar en el seu moment, amb les ungles i queixalades! Sóc Maragallista, què hi voleu fer!

I ara ve lo bo, se com han canviat les coses, per tant, com que és una altre època, uns altres moments i persones, doncs visc un socialisme “interior”, defenso el mateix, sento, si això és possible, amb la mateixa força i passió, però…. ja no participo, ja no comparteixo aquestes passions en públic. Discrepar, massa sovint, està mal vist i jo, ja sóc miope.

No fa molt, una bona companya em va dir, Joana… les persones passen, les idees perduren, vindran temps millors.

Jo hi confio.

Sóc i seré, per sempre.

Visca, visca, visca, el meu cor socialista!!

Parella "oberta"

(Vagi per endavant un petit apunt, ni jutjo, ni critico ni tan sols valoro, sols opino….)

Fa un temps escolto sovint aquesta frase, vull una relació oberta.

Crec, almenys m’hi tinc, que sóc una dona diguem moderna, m’adapto als nous temps sense massa complicacions, gaire bé en tots els àmbits, però diguem que això, no ho entenc.

Quan cerques parella, per mi, això implica un cert compromís amb la persona que estableixes la mateixa. Aquest compromís pot ser de sortir, entrar, compartir, gaudir, de mil coses i maneres però dic jo, que part del compromís ha de ser sentimental no?.

Potser es pot estimar dues persones, potser sí, jo no ho he viscut, però jo penso que si estimes algú, si n’estàs enamorat/da, els teus sentiments, el teu plaer, el teu sexe, la fidelitat, sí, fidelitat, ha de ser per aquesta persona.

No em puc imaginar, i mireu que no sóc gens gelosa, però ni gota, que uns llavis que fa mitja hora eren a una altre boca, ara siguin dins dels meus, ni uns dits que corren la meva pell, l’ericen, l’exciten, facin el mateix i vinguin impregnats d’altres olors…. 

Em pregunto, quin munt de dubtes!, si no es tracta d’una moda, jo espero que passatgera, que enmig de tot això jo sols hi veig un cert egoisme sexual, per fardar, per poder variar…

Potser no em sona tan estrany quan ho diuen persones joves, canalla, que encara no han viscut un amor ple, d’aquells de les papallones, diguem que potser pica més avall que a la panxa.

Reconec que sols he estat enamorada dues vegades, en 57 anys no són massa, ara mateix, lliure i disposada no concebeixo estar en una relació així, no crec que la pogués viure, si vols estar amb una persona deixa l’altre.

és evident que si accepten tots i totes, doncs que en gaudeixin però noi…. estem perdent els valors?, no saben estimar?, o potser sí que he quedat anticuada i sols puc concebre una relació fidel?.

Jo li dono un valor, molt, a la fidelitat, si no ho he de ser, gaudeixo, amb qui vulgui i quan vulgui, però no embolicaré sentiments. Si tinc ganes de sexe, docs ara mateix en tinc amb qui vull i quan vull, sense complicacions. Però no en diré parella, bé, de llit potser si :)

No en diguem parella, en podem dir lio no?

Com diu la frase famosa: Follem, follem, que el món s’acaba!! 

Però no en diguem parella estable, en podem dir parella de sexe no?

(La imatge d'aquí)

Orgull...

Una de les definicions del diccionari: Excés d'estima de si mateix, dels propis mèrits, que fa que hom es creu superior als altres. Estar ple d'orgull. Tenir un orgull insuportable. 

A què ens porta tenir un excés d’orgull? Us ho diré, absolutament a res.

He viscut situacions del tot incomprensibles, irremediables, impensables en una família, amb amistats, amb coneguts i conegudes sols per orgull.

No em cal anar massa lluny, la meva família ha estat partida un munt d’anys per orgull, l’inici de tot, una mentida, que va anar creixent i creixent i què qui la va provocar en el seu moment no va voler aclarir mai.

Això va fer un mal del tot irreparable, un mal que sols un dolor insuperable, la mort d’un germà, va aconseguir com a menys assossegar, calmar, recapacitar i malgrat que en donar, jo, un primer pas, i no ser acceptat, si va servir per veure clar on et pots acostar i on no val la pena seguir trucant.

Conec més persones que l’orgull no els deixa veure més enllà dels seus propis nassos.

Acostumen a ser molt tossuts i tossudes i creuen que la raó és a la seva mà de manera ferma i intocable, estiren la corda fins l’infinit, costi el que costi i perdin qui perdin pel camí i sabeu…. ningú és intocable i d'aquí uns anys, que voldran arreglar les coses, i ja no tindran remei, s'adonaran que no ha valgut la pena, que no hi ha per tant.

Els anys passen volant i demanar disculpes, ho creieu o no, costa ben poc. A la fi, és tan important tenir raó?, destrossar persones que estimem per un orgull malentés i intransigent?.

Jo vaig aprendre, fa molts anys, a demanar disculpes, mai m’ha costat gaire fer-ho, a la fi, la resta, és vanitat pura i dura.

I sovint m’adono que estic envoltada de gent orgullosa, intransigent, i m'allunyo, les deixo de costat o passar, sempre intento fer recapacitar però noi… discutir?, ja no en tinc ganes.

Amb ningú!

(La imatge d'aquí)

No és poesia....

Ets tu!!


Inclinació:
cap al teu somriure
a la teva mirada,
a les teves carícies.
Als teus llavis.
Inclinació:
a les teves mans,
a la teva excitació,
als teus sentiments,
tot tu i el que representes.
Inclinació:
al foc de la teva pell,
a restar impacient, per tu,
a les teves provocacions.
I per sobre de tot....
Inclinació a la teva escalfor!

Entre dos….

A la vida, sovint, hem d’escollir.

No sempre és senzill i de vegades, no ho volem fer, o bé escollim malament.

I perquè hem d’escollir entre dos? Ara ho he de fer i gairebé, m'hi nego!

El primer em dóna més plaer, més intensitat, més força, fa que totes les meves cèl·lules reaccionin i es posin en marxa. És una abraçada que fa foc intens.

Si tanco els ulls, tot estant amb ell, sento tot d’una altra manera, el plaer es barreja amb la intensitat, produeix desig de seguir, de més, de xarrupar i llepar, de no acabar…

Tinc una debilitat per aquest, és més fort, m’aixeca tot el que ha decaigut, més fosc, la seva procedència ja és plaer assegurat…. 

L’altre, doncs està bé, no és tan passional, ni tan intens, ni em porta als mars del sud, és més clar, més suau, amb certa tendresa, el puc tenir a qualsevol hora, les seves afectacions no tenen hora ni dia, però no encén les meves galtes, ni em dóna ganes de més…

Per una vegada, o dues, estic d’acord, però... 

I la doctora insisteix que el segon, i noi… què voleu!, a mi el que és fosc sempre m’ha cridat més!

Total, descafeïnat no en vull.

Parlava de cafès, no?

Que en sou de malpensats!!