El bon noi (ironia fina......)

Fa un munt d’anys, quan ella encara creia en prínceps blaus, va rebre un correu d’algú que venia un “nou” projecte, certa innocència, que sabia escoltar i per sobre de tot, que era un bon noi. Ella va creure que ho era. Més tard, va tastar, en carn pròpia, que mentia més que respirava.

No van caldre gaires anys per descobrir la trista realitat, era, tan sols, un titella en mans fosques que per tal de ser el número u, va vendre la seva ànima al costat més fosc del pati que governava.

I va passar a ser el rei, el que crida més, el més intolerant, el que fa veure que és un bon noi, però ja no escolta, sols persegueix, i castiga, qui pensa diferent.

I envoltat d’una cort que no li porta la contrària, a canvi de certes “prebendes”, menteix, castiga i creu que és el millor.

Ella ja el defineix com el pitjor, el més dictador i intolerant, el més fosc de tots. I mira que ha conegut gent fosca! El que enganya les iaies, però per poc que el tractis, veus que ha venut, i ven, fum.

Ella ja no creu en prínceps blaus, i si algú té el valor de dir-li, és un bon noi envoltat de mala gent, gent fosca, respon un contundent NO! Ell és qui mou els fils, bon noi? Una merda! Per ell i per la seva cort!

Han volgut cremar l'esperança, però, sabeu, soparets a i amb Vilassar de Mar, són vida per aquesta reina.

(Qualsevol semblança amb la realitat, és pura ficció)

Estimar “estripant samarretes”

Darrerament tinc una vida social molt activa, més del que voldria, però si em diuen per quedar, jo vaig, i ho gaudeixo.

Fa poquet, dinant amb una amiga “d’antic”, és a dir de fa molts anys, vam fer una valoració, amb sinceritat, dels amors de la nostra vida.

Amors de veritat, dels que et fan dir la frase que encapçala l’escrit, amors d’estripar samarretes, que et fan, en certa manera, perdre el nord.

Jo crec, que sols els he viscut dues vegades, i no és poc, que moltes persones no han estimat mai d’aquesta manera.

Estimar és una cosa, així, és una altra.

Les dues vam coincidir, les dues divorciades i sense parella, que l'important és haver sentit això, malgrat el dolor del final, viure aquesta passió i sentiment, no té preu.

Això sí, malgrat la intensitat del dinar, al port, relaxades i en confiança, que dues dones de més de 60 parlen clar, vam acabar el dinar amb la meva broma, ja popular entre les persones que em coneixen… pocs homes estan preparats per dur una gran empresa com Telefònica, jo soc una gran empresa, de moment, ingovernable.

Que l'important, a la fi, és haver estimat, viscut, gaudit, compartit. I haver sentit, no papallones a la panxa, sinó, foc a l’ànima.

Llavors pots dir que has estimat i has viscut.

Brindem per això!

Gaudir de la família i de la vida....

Aquesta Setmana Santa passada he tingut la gran joia, felicitat, plaer, alegria i il·lusió, de poder gaudir de tota la meva família junta.

Això, que pot semblar normal, a casa sols passa, de mitjana, un cop l'any, per tant, quan passa, festa grossa i felicitat de la mammma!, jo mateixa.

El meu fill gran, en Carles, va programar una excursió per Queralbs, coneixedor com és de la felicitat i la pau que m'aporta aquest indret de Catalunya. Bonic és poc.

Ni la pluja, que ens va respectar gaire bé totes les estones a l'aire lliure, ni la pedregada de tornada, ens van espatllar un dia feliç, els grans i els petits, que això d'anar a riu no ho viuen sovint.

Estic tan orgullosa d'aquesta família meva, de l'harmonia entre tots i totes, d'esgarrapar instants per veure el Daniel, que ve de lluny, de la preocupació d'uns per als altres...
En Daniel ha fet estada a casa, com sempre que no ve amb el seu marit, hem compartit hores i hores, converses, dinars i sopars, un "apagón" que ens va fer treure els jocs de taula gaire bé oblidats en un calaix...
No sé quan tornarem a ser-hi tots i totes, jo, ja espero impacient.
La vida, i les emocions, totes al seu lloc, m'estan tractant prou bé després d'un grapat d'incidències mèdiques que van pel bon camí.
Gaudim l'avui, cada dia ho tinc més present.

                    

L'Encarna i les nostres converses.....

He escrit d’altres vegades sobre la meva amiga Encarna, són gairebé quaranta anys d’amistat i encara que sovint hem discrepat, amb l’edat, hem acostat posicions. Això sí, ens respectem i estimem un munt. Podem pensar diferent.

La cosa és que sempre tenim tema de conversa, m’entra intenta posar-me bonica, que si peus, que si ungles, que si anem a sopar….

Dijous passat li vaig explicar un “secret” de l’any passat, va quedar molt sorpresa que fins ara no li hagués explicat doncs crec que li ho explico gaire bé tot!

No em va jutjar, per sort, vaig trencar una màxima que m’havia imposat i havia respectat sempre, i trencar la mateixa amb més de 60, em va avergonyir molt. Ni que va ser curt i molt intens, no li havia dit.

Ella em va fer reflexionar… no esperes res no? Que fa sis mesos! Aquesta frase em va quedar ben gravada al cap.

La vaig tranquil·litzar, NO, estigues tranquil·la, visc la vida. El passat és passat, no va sortir com volia i ja no serà.

Això va donar pas a noves confessions, per part d’ella, i és que quaranta anys després, encara ens queden moltes coses per dir.

També vam parlar de malalties mentals, de les persones “no diagnosticades” o bé que no es mediquen. En coneixem algunes i ho fan passar malament, a les famílies i a qui els envolta. No val la frase “soc així” si es perjudica altres persones que ens estimen.

Per mi és amiga, germana, confessora i sempre hi és.

Cal conservar la bona gent ben a prop.

I gaudir la vida, aquesta que fuig entre els dits. Jo ho faig tant com puc.

Aquest dissabte escapada a Barcelona, passeig i dinar amb dues companyes de feina que estimo un munt, seguim…

Reflexions cap a la calma i la tranquil·litat d'esperit

Fa uns dies que he “descobert” la música de Coldplay, ja sé, vaig tard, però mai és massa tard. Trobar les mateixes traduïdes ajuda molt.

El seu cantant, Chris Martin, em té del tot enlluernada. He escoltat algunes de les seves reflexions i s’acosten molt al que jo penso.

Una d’aquestes diu que si cada dia escrius, en un paper, i durant 12 minuts, les coses que t’hagin molestat durant el dia, evites treure al damunt de ningú la frustració i decepció que ens generen les persones que ens envolten, la feina, etc…

Per tant, he decidit provar-ho, fa poquet, però veig que em funciona, després cal cremar-ho o estripar el paper.

Crec que el fet de treure la negativitat al paper, i cremar el full, dona com un relaxament interior.

Estic intentant treure la negativitat, poca la veritat, que m’envolta i que acaba infectant el meu esperit.

He patit certa tristor alguns mesos i no vull que torni. Aquesta setmana ha estat bonica, un petit, molt petit gest i una mirada directe, m'ha fet contenta.

Em sento relaxada, contenta i amb ganes de tantes coses….

Estic llegint molt i molta poesia.

Que no em decaigui la vitalitat, aquesta que em fa diferent de moltes persones del meu entorn.

Estic satisfeta ara mateix, molt.

Prego, sí, una atea com jo, prego, que les energies positives protegeixin la gent que m’estimo, el meu entorn i la gent que m’estima a mi.

Vull atraure coses bones que després del darrer ensurt no demano res més.

De moment tinc una agenda ben plena!

Dissabte cuido en Biel, després una calçotada i diumenge al matí a veure l’exposició de Fernando Botero al Palau Martorell, que em fa molta il·lusió.

Gens malament!

Silenci australià….

Aquest any tinc el plaer, de nou, de visitar el meu fill Daniel i el meu gendre, Albert, a casa seva per Nadal. Austràlia és lluny, molt, i jo tinc enyor, però cada vegada que vinc m’agrada més i em serveix, alhora, per fer “neteja” de l’any, si alguna cosa no ha anat bé.

Una cosa ‘’impalpable“, és el silenci horari, 10 hores són moltes i quan em llevo, la gent va a dormir, quasi…

Això vol dir que les meves primeres 10 h del dia no rebo res, silenci total, costa, no penseu que no, però a la vegada aconsegueixes desconnectar de debò.

Quan em llevo tinc un munt de missatges que responc fent el primer cafè.

El 2019 vaig sanar del disgust laboral. El 2022 vaig recuperar una mica l'ànim de morts properes. No entendre l’idioma et permet desconnectar quan vas sola fent camí.

Aquest any 2024 no ha estat senzill, de juny fins ara, gens, tema personal i emocional que m’ha girat i capgirat, mai ho hagués pensat, venir aquí, la distància i falta de comunicació, no per falta de ganes, ha permès veure moltes coses, entre elles que jo valc molt i que qui vol estar, ho fa. 

Qui no ho fa, no hi vol ser. I ningú mor per això.

Senzill no? Pots estimar molt, un munt, però ha de ser a dues bandes, jo he deixat clara la meva. 

Estic gaudint uns dies fantàstics, en Daniel em va dur a Nova Zelanda i noi…. El paradís és allà! 

Camino per Sidney i miro, i somric i m’agrada veure aquest somriure meu, de nou, sense motiu, ben positiu.

Torno a somriure amb records propers.

Estic preparada per tornar, al dia a dia, a veure la meva família que trobo a faltar, a la feina, a les persones, a somriure i quedar amb qui en tingui ganes.

Ens veurem aviat!

Bona entrada d’any!

LLibres!!

Fa bastant que no escric del que llegeixo, reconec que d'ençà del Covid vaig frenar la lectura, no sé el motiu, em costava bastant concentrar-me.

Després m'he "distret" amb coses personals i he llegit, però molt menys.

Fa dies que he tornat a agafar empenta, i el ritme és bo, estic contenta.

A part, alguns amics m'han deixat, o regalat, algun llibre, que demostra que em coneixen prou bé, els estic devorant!

Em van regalar tres llibres de Rupy Kaur, una poetessa que he descobert fa molt poc i em té, del tot, enganxada. No sé si és perquè escriu coses que sento i he viscut, la duresa de les seves lletres, algunes les podria haver escrit jo, sovint, em posa els pèls de punxa, vaig llegir, els tres que em van regalar, en una tarda, no podia parar. Mirarè de llegir alguna cosa més d'ella. Que l'economia, mana, també a la compra de llibres!

Palabras para sanar, Todo lo que necesito existe ya en mí i El sol y sus flores.

 

Després, una amiga m'ha deixat, també, tres llibres, ja he llegit Marí, de M. Mercè Roca i La Modesta, de Rosa M. Moret, una mica durs, però molt encertats i realistes, la vida mateixa. El tercer que m'ha deixat la Marta és Les calces al sol, de Regina Rodríguez Sirvent. En tinc molt bones referències, si tot va bé avui el començo.

Ara en tinc alguns en espera, el de Maruja Torres, l'havia de començar a Navarra, però no tenia el cap per gaires lectures, Cuánta más gente se muere, más ganas tengo de vivir, que serà el primer, ni que és possible que llegeixi dos a la vegada, ho faig sovint.

Ja tinc preparat, La ciutat i les seves muralles incertes, de Hauruki Murakami, i ahir vaig encarregar a la llibreria: Antología poética de Mario Benedetti, estic per la poesia, no hi ha dubtes. 

Per tant, torno a la lectura, que mai he deixat del tot, però amb empenta.