Ordre mental.... potser no?

Intento endreçar el meu pobre cap, gairebé vuit setmanes de confinament, complet tal com cal, em tenen més aviat dispersa.

Però l'ordre de les coses, del que vull, ho tinc ben clar.

Primer de tot, sense cap dubte, però ni un!, celebrar l'aniversari de la meva única filla, Elisabet. Si tot va com cal serà just quan ens podrem tornar a reunir. 10 diuen... els néts i néta, quines ganes! Si res canvia serem 9, donat que en Daniel no vindrà aquest any....

Esmorzar amb la meva cunyada Rosa, potser no a un bar, potser no serà possible, però ja comprarem croissant a Ca la Núria i el café el fem a casa!

Anar a veure la sortida del sol!!!

Després, tot seguit, anar a Arenys de Mar, menjar l'arròs d'en Santi, que ja sap fins i tot els ingredients que hi pensa posar. Sense cap dubte, el millor arròs del Maresme!

Caminar, mirar lluny, somriure,.... la cama no acompanya i ara que ja es pot, jo no puc, potser està sent el més trist aquests dies. Veure amics i amigues!

Tinc energia, ganes, moltes, de petons, d'abraçades, que sé que serà difícil, que queda camí, però digueu, qui no té un somni?, qui no vol trepitjar aquestes fulles tan boniques tot caminant de nou per Sydney?, i veure una posta de sol des del Turó de Mata?, i caminar el passeig marítim? i qui no vol fer un volt per Can Oriol a Rubí mentre es posa el sol? I la sortida del mateix a Mataró?

Anar a Queralbs, a Ribes de Fresser, a Sant Feliu de Guíxols, a Bilbao, a fer el Camí de Ronda, a.....

Deia l'altre dia en una imatge al Instagram, "La petita felicitat, la felicitat de les coses petites"... no vull pas res més. Res!

De normal sóc sentimental, tendreta, ara mateix, més que una ensaïmada. Emotiva, però ferma, i cap virus ho pot canviar.

Un record, un somriure....

Arraulida al llit escolta les gotes de pluja que colpegen la finestra.

Li agraden els dies de pluja, i més si es pot quedar a casa. Somriu, i amb aquest somriure, amb els ulls tancats, té un record clar i nítid, el record d'un somriure, ampli, gran.

Ara, el somriure, és seu.

Recorda el seu cos ben definit, els seus braços, forts i acollidors, aquella esquena enorme, d'anys de treballs ben durs. La seva alçada, que quan l'abraçava l'abastava tota, donant aquella agradable sensació d'acolliment i protecció. Els seus llavis mereixen el capítol sencer d'un llibre, però no seria apte.

Recorda, intensament, les tardes de dissabte, bachata, la seva gelosia de Romeo Santos, plaer, cafè, i repetim....

Recorda les converses, estirats, més que no pas asseguts, hores i hores, les mirades seductores, les mans, dures de treball al camp i l'obra, però sempre tendres.

El record és nítid i present, però és un record dolcet, amable, dels que treuen un somriure, i de tant en tant, posen la pell de gallina.

Recorda la millor versió d'ell, la principal, la que va gaudir, ni que sovint truca, té ben clar que no va poder ser, ni serà.

Els records amables, en època de confinament, són els millors, hores i hores lliures que s'omplen amb el que es pot, el que sabem, i ella sap, n'està ben segura, que aquest record el vol guardar, treure a passeig de tant en tant per poder dir, va estar bé mentre va durar, que no va ser poc.

Estira amunt l'edredó i torna al punt inicial, el seu somriure....

I aquí estem...

Curiosa la vida....

Sovint argumento que no escric, ni llegeixo més, per manca de temps.

Ara mateix, que tinc tot el temps del món, poc escric, per no dir res, i les dues primeres setmanes de confinament, el meu cap, no es concentrava per llegir, gens ni mica.

De fa una setmana, això ha millorat, molt, aquesta setmana he llegit Un perfecto caballero, de Pilar Eyre, i avui començo La cara norte del corazón, de Dolores Redondo, a part, miques de poesia i cuina, molta, molta, MOLTA, cuina vegetariana.

He tingut la gran sort de passar el confinament amb en Martí, el fill petit, el vegetarià, i està sent, del tot, interessant. Ell pot fer teletreball, jo no, per tant jo cuino, i camino pel menjador, i faig "trote", 150 voltes al mateix cada dia.

Fem llargues xerrades, tots els àpats junts, alguna cigarreta perduda, alguna copeta de vi...

Fem, també, vídeo trucades amb la resta de fills. Que gran això de poder veure la seva cara, el seu somriure, de Rubí, a Sydney passant per l'Avinguda Recoder de Mataró. Tots a l'hora!

No diré que no estic, certament, enyorada, tinc tantes ganes de petons i abraçades que em desperto somiant amb això, però em porto bé, molt bé, surto a la compra i a casa.

No estic avorrida, gens ni mica, tan sols trobo a faltar la meva vida social, que no és massa activa, però si afectuosa.

És evident que quan es pugui, portaré a terme tots els plans, idees, viatges, sopars, dinars, escapades que el cos m'accepti, que deixar les coses per més endavant, no tornarà a passar pas.

Mentrestant, truco amics i amigues que viuen sols, que no ho passen bé, que es desanimen, i intento, amb la paraula i alguna idea boja i distreta, que les hores siguin lleus, que treguin un somriure, ni que també els insisteixo, molt, queda't a casa....

No desespereu, llegiu, sortiu a la finestra, mireu fotos, sortiu al balcó, cuideu la gent gran del vostre voltant, veïnes grans i soles, feu un xic d'esport...

La vida ens espera, és lent, cert, però allà fora hi ha molta gent que treballa per solucionar-ho, perquè puguem, de nou, gaudir.

Tanta gent que m'estimo, vull que hi sigueu tots i totes a la tornada.

Insensats!!!!

Aquests dies enrere, a la meva població d'adopció s'ha viscut una situació com a mínim, patètica.
L'alcalde, després d'unes acusacions via Twitter ha plegat, reconeixent, abans de tancar el seu de Twitter, que havia tingut accions "impròpies", per tant, acceptant que havia comès assetjament sexual, si no, tots i totes sabem que no hauria plegat mai de mai.

Ara ve el millor, a part que ara diu que mai ho ha reconegut... perdona??, a Argentona van organitzar un acte de suport a ell...
A part a una assemblea dels que manen, germans "Calvo", família "insigne" d'Argentona, vaja el que són a Mataró els MTV, mataronins de "tota la vida", encara que la resta hàgim nascut aquí mai serem del "rovell de l'ou". Doncs en aquesta assemblea es va dir el nom de la noia que l'acusava, tremend, estil "la manada", la culpa és d'ella, sense cap dubte!.

La portaveu del PSC, s'ha manifestat contundent, això NO ES POT PERMETRE. Però ha estat l'únic grup municipal, per mi, prou contundent.

La CUP, callats fins ara com uns "putes", diuen que el van fer fora per un altre cas d'assetjament, per tant, tenim proves, el seu reconeixement implícit o explícit i li munten actes de suport?.

A quina societat vivim?, perquè el seu germà, possible alcalde de la població, no condemna aquests actes?, ho trobo del tot fastigós! Com a dona, com a persona.

I ara bé, després que si les feministes ens queixem, que si mai estem contentes, que si no hi ha tantes agressions com es denuncien...

Estic enfadada, indignada i fastiguejada, amb tot aquest argumentari li féu una mani de suport?, no teniu vergonya!!

NO ÉS NO hòstia!

Austràlia, de nou.....

Aquest Nadal passat, he tornat a Austràlia.

Un cúmul d'hores de campanyes vàries, vacances i les ganes del fill que hi anés, han fet que gaudís de gaire bé tres setmanes en aquest país que ja adoro, m'agrada, em sento super segura caminant sola per els seus carrers i avingudes, parcs, centres comercials, per qualsevol lloc que hagi anat, sola o en companyia.

Crec que ben poques coses haurien anat millor aquest any per fer nét, per deixar enrrere tot el que els tres darrers tres mesos del 2019 han dut a la meva vida, pàgina passada.

Però tallar amb tot tres setmanes, caminar, mirar, patir el fum, ben cert, l'escapada amb en Daniel, un cop més i ja hi vull tornar!, a Tasmània, m'ha deixat nova, he tornat renovada, amb ganes i noves il·lusions, nous projectes, potser si que el que em va dir una estimada amiga de cal tancar portes i obrir finestres, ho he aconseguit.

No puc parlar de tots els llocs on m'han dut, en Daniel i el seu xicot, gendre meu, l'Albert, han estat pendents i també m'han deixat fer, de fet, no m'he perdut mai encara.

No parlar la llengua, ni que soni estrany, m'ha ajudat a desconnectar, caminar sense entendre res del que parlen al teu voltant et permet cert aïllament, certa laxitud de no estar pendent, ajuda, i molt, a relaxar-se.

Cal dir que feia un any que no veia el fill, en tenia moltes ganes, però també vull dir que aquest país m'ha ben robat el cor, i Tasmània, amb les seves extensions, els animals protegits, el seu cel i els seus núvols, el seu menjar i la simpatia de la gent, m'ha ben robat l'ànima. I tornar a Sandy Bay.... la meva platja...

Espero tenir salut un grapadet d'anys, encara, per poder tornar-hi.

Les imatges, ho diuen gaire bé tot.

Bon any, de tot cor als que us estimo i m'estimeu, sabeu qui sou.

40 anys de cuidadora....

Aquest any farà 40 que sóc cuidadora.
El meu fill gran, en Carles, no ho digueu a ningú, però en fa 40 al novembre.
Vol dir que dels meus 58, 40 els he dedicat a cuidar fills. He viscut sempre amb ells, o ells amb mi...
En tenir en Martí amb 35, bastant vella per mi, encara he de desenvolupar aquest paper.
Fa uns dies, en una de les nostres llargues converses, amb una cerveseta i un pica-pica, li vaig dir que em cal tancar aquesta etapa de cuidadora directa.
Cert, sols té 22 i queda mig curs per acabar la carrera, però és bastant independent, no econòmicament, encara no, però jo tinc ganes que sigui gran, de no patir quan entra i quan no arriba, que també passa. Els fills i filles són per sempre, però cal anar evolucionant.
Tinc ganes de lliurar responsabilitats, que sempre seré mare, que sempre hi sóc i seré, en qualsevol cas, però començo a tenir ganes d'independència de responsabilitats, de pensar en mi i fer, no viure tan pendent dels seus horaris i més dels meus.
Sóc ben conscient que deu sonar fatal el que dic, no em vull desentendre, ni de lluny, sóc i seré, sempre, una mare "gallina", els fills ben a prop, segueixo necessitant les seves abraçades i petons, saber que estan bé, les nostres escapades a beure una cervesa artesana, els somriures i fins i tot els debats que em deixen ben esgotada! 
Em calen les abraçades d'en Carles, sempre el gran i pendent, les escapades a Sydney amb en Daniel, i Tasmània!, els soparets amb la meva filla amb una copeta de vi....
Però cal tancar etapes i cuidadora, mare del dia a dia 40 anys... no oblidem que han viscut sempre amb mi, han passat volant! 
Tants records, tanta vida al meu voltant, tants somriures, i és que de tot el que he fet, de TOT, crec que el que mai canviaria és ser mare.
Ves per on, potser en tancar l'etapa, trobi que no era bona idea.

Amb un dit.....

Se com i de quina manera.

Jeus al meu costat, de cara a la porta. Començo a resseguir el teu clatell, llisco a poc a poc cap a les teves orelles, primer una i després l'altre.

Segueixo fins on comença la teva esquena, dibuixo cercles, petits, que vaig eixamplant.

Veig com els primers pèls del teu clatell s'ericen, s'enxerinen.

Tu no et mous, sé del cert que no dorms.

Juguem...

El meu dit segueix baixant resseguint la teva columna, just fins a la goma dels teus bòxers, l'aixeco una mica, aquí, ja tens tots els teus pèls enxerinats, dissimules, però et tenses visiblement per mi.

Pujo i baixo la teva esquena amb un sol dit, respires cada cop més profundament, però em vols fer creure que dorms, ni que saps que no et crec.

El dit juganer tomba cap al teu pit, ressegueix el teu mugró, dret i esgarrifat també.

Pujo fins al cap, el meu dit regira els teus cabells, a part, els bufo suaument, sé com és de sensible  aquesta zona per tu.

Torno a baixar als teus bòxers, entro amb el dit impertinent, començo a esgarrapar, suau, i ara si, et regires. Grato i observo. El meu dit, llisca al davant, ressegueix el teu membre, ara sí.

Et gires i somrius, Ara és el meu torn, faig veure que dormo, és molt evident que he provocat, amb un sol dit. I és evident, massa, el que tu em provoques.

Et toca, fem partida? No hi ha roba que ens ho impedeixi!

(millor no escric de política, faré cas del meu germà. Millor sexe no? :) )

la foto d'aquí.