Irene Montero, estoy contigo!

Querida Irene, 

Comparto esa rabia, esa indignación, ese mosqueo, SI, mosqueo y cabreo, por esa alusión machista, indignante y falta de respeto que el doberman del PP, Rafael Hernando, ejerció contigo.

Te comprendo por diversos motivos. Yo estuve casada con un político, tristemente, pero esa es otra história, y sufrí, si, sufrí en mis “carnes”, las alusiones a esa relación cuando yo intervenía en cualquier reunión, pública o interna, tanto és. Yo era militante de base, sigo siéndolo, y él un cargo electo. Discrepamos políticamente, casi siempre, pese a ser de la misma formación.

Su opinión siempre prevalecía ante los machitos imperantes, intentando, siempre, relegar-me a la posición esa de “mujer de”. Parece que casarse con uno me daba sólo derecho a callar y asentir.
Por suerte, con los años y nuevos líderes eso cambió.

Hoy Pepa Bueno hace un gran escrito al respecto en 20 Minutos y yo, humilde trabajadora, mujer, feminista y decidida me pregunto lo mismo que ella, hasta cuando?.

Sentí la misma tristeza, impotencia y disgusto que vi en tu cara, después de esa memorable intervención que tuviste, bien argumentada y clara, ese “chascarrillo” machista duele, y jode, no nos engañemos. No llores, dáles más caña, ahí es donde les duele.

Soy socialista, del PSC, hace unos 30 años, por tanto no compartimos partido, nadie me puede acusar que defiendo a una de las “mías”, triste definición. Pero ante todo soy mujer, y admiro mucho a las que os dedicais, en cuerpo y alma, al ingrato trabajo de la política.

Pero he querido decirte, que sepas, que muchas mujeres, y algún hombre de mi entorno, están tan indignados como yo.

No te dejes, esos machista retrógrados, corruptos y sin moral alguna no pueden con nosotras, no lo podemos permitir. Hay que echarlos, pero YA!

Animos, fuerza y coraje no te faltan, como a millones de mujeres.

Un abrazo afectuoso de una catalana muy revolucionaria que agradece que gente joven vaya tomando ese relevo.

(La imatge d'aquí)

Es pot mesurar l’afecte?

Una xicra de tendresa,

un petricó de carícies,

un cafís de petons,

una bala d'abraçades,

un porró de pessigolles,

una barcella de somriures,

una unça de sinceritat,

mig quilo de passió,

una bala de sexe,

una quartera d'abraçades,

un almud de mirades,

una tona de complicitat,

demano molt?.

Ofereixo el mateix.

Temps que no feia poesia, a la meva manera, és clar...

I tu, què en penses?

Tan aviat deixa anar aquesta pregunta començo a tremolar. Un lleuger tic empeny el meu ull esquerra, una inperceptible suor fa lluir la part superior dels meus llavis, un agarrota-ment punyent ataca la meva esquena i un mig somriure ple d’incertesa llueix a la meva cara.…

No, en realitat tu no vols saber què en penso, vols que t’escolti, que et doni la raó, que ratifiqui com ho veus i si pot ser, que no et faci reflexionar.

Sóc gran, no és que m’hi senti, és que tinc 55 anys d’experiència en el tema de la vida i mai, però mai, de mai, ningú que m’hagi fet aquesta pregunta, ha volgut, realment, saber què en penso.

Fa molts anys una persona molt coneguda a Mataró va voler que li digués què pensaven els i les membres de l’entitat sobre X persona que volia posar a manar. Jo, primer espantada, després sorpresa, vaig ser sincera i li vaig comentar què en deia el personal, la base, la gent del dia a dia, noi…. li van durar els morros setmanes i no sols això, ho va dir a l’afectada, aquí, el “senyor” aquest, que fins llavors em queia bé, em va caure als peus.

Després, amics i amigues, que s’han separat, o bé han fet alguna malifeta, petita, o no… m’han preguntat al·legant que saben que els diré què penso, que seré sincera… recony, he tornat a caure, he estat sincera i gaire bé ningú, casi el 100%, no els ha agradat la meva opinió.

També m'ha passat amb familiars, no sols amb amistats o companys i companyes d'entitats diverses. Sé escoltar, en sé, sé animar, donar força, abraçar i petonejar, donar tot el que faci falta i pugui, però no em demaneu que menteixi, que senti d'una altra manera, que falti a la veritat....

Llavors, per quin motiu em pregunteu?, no diré el que volen escoltar, jo dic el que penso, i ho dic perquè em pregunteu, no interfereixo, no invadeixo, dic com ho veig i sento, i cert, m’he guanyat més d’una vegada una bronca per escriure el que penso, i com ho veig, però no espereu que us miri als ulls i davant aquesta pregunta respongui una mentira, un quedar bé, us dir alguna cosa que us faci sentir millor quan sabeu que la heu cagat, fins el fons!

Miraré de no fer mal, de ser suau si cal, però no us penso regalar les orelles amb paraules que no sento.

I tornant a l’inici de l’escrit… he respost a l’amic que em feia la pregunta… disculpa, ara he de marxar, un altre dia en parlem. Dóno el tema per tancat, aprecio la seva amistat, però no algunes de les seves actuacions, per tant, no li diré què penso.

A no ser que insisteixi… és clar! 

Jo, si pregunto, vull saber què en penseu, ni que no m’agradi. Que quatre ulls i orelles són, sempre, millor que dos.

(La imatge d'aquí)

Família....

Aquesta paraula, de vegades rebutjada, de vegades molt emotiva, pot representar moltes coses i definicions.

És ben cert que la família no l'escollim, ens toca, com si fos un sorteig, sols que no juguem cap papereta, ens toca i punt.

Però família... qui és en realitat la família?, sols les persones de sang?, les que tenim vincles genètics?, les que políticament ens pertoquen?

Al llarg dels anys, de la nostra vida, anem incorporant amistats que de vegades, per no dir sovint, els considerem més que la família de sang. Potser perquè els freqüentem més, potser perquè hi fem vincles més íntims. Coses que mai explicaríem a germans o germanes, les podem explicar a aquestes amistats que immediata-ment passes a considerar família.

Hi ha amics i amigues que mai et fallen, de la mateixa manera que alguns familiars directes tampoc ho fan, en canvi, hi ha família que ni recorda la teva existència. I ens acostumem, quan fas coses ja ni penses a incorporar-los, en convidar-los....

Però, vull fer un clam en defensa de la família. A la meva, sempre parlo des del meu punt de vista, com a totes, hi ha de tot.

Tinc germans i germanes amb qui em faig molt sovint, molt, i d'altres que ni veig ni escolto en mesos. Això no impedeix que no els estimi, o hi tingui afecte, tan sols fa cada un la seva vida i quan toca coincidir, doncs ho fem.

Com a totes les famílies, TOTES, saps amb qui pots comptar si et cal alguna cosa i esperes, de cor, que ells o elles comptin amb tu de la mateixa manera, sempre que calgui.

Cal respectar els silencis, les maneres de ser de cadascun, i jo, com més gran em vaig fent, més respecto. Ja no tinc rancúnies, oblidar, sovint, fa salut.

No cal dir que la part més important, la meva família per excel·lència, són els meus tres fills i la meva filla, les meves joves, el meu gendre i com no!, els meus dos néts i la meva néta. Aquesta sí que és la FAMÍLIA en majúscules.

He estat molt afortunada, tinc una família preciosa, que ha costat molt tirar endavant, però de la que em sento, del tot, satisfeta.

I de vegades, ampliem el cercle, acollim nouvinguts i gaudim de la nostra companyia, sense pressions, però amb tot l'afecte possible. Cuidem la família, és, gairebé sempre, un referent.

Sempre he defensat que no sóc invasiva, vull que em vinguin a veure quan en tinguin ganes o bé m'enyorin, jo, els espero, com sempre, amb els braços oberts, hi ha mare, àvia, sogre, germana, tieta... per tots i totes!

Cuidem la família, a la fi, és la nostra.

(Escrit d'aquest mes a la revista Skorpio)

Falta d'amor?

En pocs dies he llegit que algunes dones han estat estafades per suposats "estimats" que han conegut a les xarxes socials.

Jo, de mena desconfiada en aquests llocs, intento descobrir com és possible que confiïn fins al punt de donar els seus diners, propietats, i joies... a una persona que no coneixen de res, en molts casos ni els han vist en persona!.

Sóc freda?, no, ben bé al contrari, sóc bastant realista.

Llegeixo a El País una australiana que ho va vendre tot, per un pàjaru de Madrid que després va resultar era casat, i que va posar els cales en un pis sols a nom d'ell.

Puc entendre moltes coses i sobretot, puc entendre que aquestes dones es troben soles, enyoren ser estimades i quatre paraules ben dites a cau d'orella, les desmunta del tot.

Mai he estat apuntada a cap xarxa de buscar parella, sóc de les que no canvien res per un cafè mirant els ulls i pell, molta pell!, però com miro Firts Dates, he escoltat sovint gent que diu que no hi ha un pam de net en aquestes xarxes, menteix, fins i tot, l'apuntador.

Bo i així, són tan seductors els que pul·lulen per les xarxes com per fer aquests disbarats de donar-ho tot?, fa poc un altre tipus va estafar un munt de diners a dones que va conèixer pel Facebook, i dic jo, una cara bonica o val tot?, aquest, en concret, ha seguit estafa'n des de la presó!

Falta amor, sense cap dubte, i com més grans ens fem més costa trobar persones afins a nosaltres. Potser la solitud, potser la falta de pell, potser la família que no està prou pendent...

Mai em riuria d'algú que passa aquest tràngol, imagino quina cara de paparra t'ha de quedar en saber primer que no ets l'única i segon, ja has vist prou la pasta, que no la tornen!

A part de la sensació de ridícul enorme que t'ha de quedar.

Vigileu, no confieu, i sobretot, no obriu el cor, ni casa vostra, sense referències segures.

No és dolent cercar amor, ben al contrari, però nenes.... sortiu pel barri, pels vostres llocs habituals i el dia menys pensat... trobareu un manso de manera inesperada, sense buscar. 

Senzillament perquè és el moment. 

I si no apareix, tampoc és la fi del món.

(La imatge d'aquí)

Sense justificació possible!

 

No passa dia que a la premsa no surti alguna agressió, sexual o física, contra una dona.

No sé si ens hi estem acostumant les orelles, si estem insensibles, com ja passa amb Síria, no se ben bé, perquè, encara passen aquestes coses.

Si surts de nit i beus, és evident que estan convidant algun mascle a què abusi de tu, sol o en grup, que això els posa molt catxondos. Vexar i agredir una dona mentre s'animen els uns als altres i per descomptat, ho graven!, que després volen gaudir de les barbaritats de nou.

Llegeixo que els malparits de Pamplona els volen condemnar a 22 anys, ja toquen sentències dures, ni que molt em temo que els hi rebaixaran, per sort un jutge responsable els manté a presó.

Cada dia es denuncien tres violacions sexuals a Espanya, denuncien, segur que són més, per vergonya, per por per.... moltes ho amaguen i carreguen ben soles amb la vergonya, sí... ho he dit bé, una dona violada sent vergonya, a part de mil sentiments, aquest, domina.

Tres de cada deu han perdut la consciència abans de la violació, això és convidar el mascle o mascles?, les drogues posades a les begudes, sense consentiment és clar, guanyen terreny.

L'any passat, a Bilbao, com admiro les feministes d'allà, quina pressió i presència, tan imponent a la societat tenen, doncs vaig assistir a una manifestació contra les agressions sexuals, abans de les festes de Bilbao, van repartir tríptics amb informació de què fer en cas de sentir-se agredides, on buscar suport, una implicació molt gran del jovent en aquests tipus de coses que aquí, a Catalunya, sols he vist en el jovent d'Arran. Actius i reivindicatius, i mireu que estan ben lluny de la meva ideologia, molt!

Per un altre costat, he escoltat gent dir.. Clar amb aquesta vestimenta van provocant els homes.... re cony!, és que ara hem de tornar als temps on algú vetllava què portàvem?, si portes escot, malament, si portes shorts, també, la mini ni tocar-la!, si us plau... retrògrads d'aquest molt, no serà que el vostre cap va calent i us cal una justificació per atacar la primera despistada que pilleu?

De veritat, m’encén la sang tot aquest tema, entre d’altres, no hi ha res, res!!!, que justifiqui això, ni sol ni en grup.

Cal sensibilitzar, molt, el jovent sobretot, els fills i filles, la gent que ens envolta, cal, sobretot, educar. Contra el masclisme, els clixés, la violència, a favor de la tolerància...

Llibres, llibres... llibres!!!

Aquests dies, que tot just ha passat Sant Jordi, per cert quin dia més preciós va fer, per passejar, mirar, comprar llibres, olorar les roses...

Les persones que ens agrada llegir, aquest dia en concret, tenim un problema, també comprem llibres.

És un "problema" lleu... no cal dir-ho, ben profitós i que ens fa gaudir molt. Però si de normal ja som lectors, aquest dia, és com entrar a una bona bomboneria... perdem, del tot, el cap.

Sempre he pensat que els llibres, per la majoria de persones, són una mica cars. Massa impostos per un tema de cultura, un tema que enriqueix les persones, de moltes i variades maneres.

Jo sóc addicte, als llibres, em puc estar de moltes coses, però del meu llibre mensual, o dos.... de moment, no m'hi estic pas.

Intento estar al dia de les novetats, dels autors i autores que ja sé segur m'agraden, però també d'autors i autores desconeguts, sempre hi ha una primera vegada.

Em sento malament per una cosa, em fa certa vergonya reconèixer que no he pogut llegir el Quixot, malgrat que ho he començat tres cops... no passo mai de les primeres cent pàgines. Espero, en un futur, arreglar aquest "problema".

M'agraden llibres molt variats, acció, poesia, aventures, sentiments.... per sobre de tots, els d'intriga.

Aquest Sant Jordi he comprat tres llibres, dos per mi i un per una persona estimada.

Per mi, Care Santos, Media Vida, Passions, de Josep Garriga i per regalar, Lux Mundy, de Diego J. Fernández que a més em va signar el mateix.

Ha estat un bon Sant Jordi, en tots els aspectes. Tant és si són en català o castellà, o qualsevol altre que domineu.

Us animo a llegir, a endinsar els vostres caps en històries emocionants, en poesies que us esgarrifin la pell, que provoquin, com ho fan amb mi, milers d'emocions.

Gaudiu de la lectura, no cal que sigui Sant Jordi.

(Escrit que vaig fer per la revista Skorpio d'aquest mes, la imatge és de Diego Fernández)