Una de les coses que se'm fa difícil d'entendre són les persones fredes i distants. És evident que no podem ser tots i totes iguals, però a mi, una abraçada, en moments complicats, en moments d'afecte, abraçades d'alegria del retrobament, de proximitat, de tendresa, de consol, d'amor, sí, també hi ha abraçades d'amor, d'aquestes que et posen la pell de gallina i fins i tot et poden fer lluir els ulls.
I acaronar? Que una mà, un dit, llisqui per la teva cara, pel teu braç, per la teva esquena i no, no cal que siguin carícies "sexuals", per molt que m'agradin, poden ser d'afecte, de tendresa, de consol....
I aquí estem, en una societat cada cop més freda, més distant, on aquests petits gestos, no es practiquen gaire bé mai.
Fa pocs dies, vaig sopar amb la meva família, fills, nets, jove, amb motiu de l'aniversari de la Xènia, la meva neta, quan vaig arribar a casa del meu fill gran, abraçades i petons a grans i petits, i tots, em van omplir de vida, d'emoció, de vitalitat, d'energia gens continguda.
Una de les coses que més gaudeixo són les abraçades, els petons, els gestos d'afecte, de proximitat, de qui amb un petó, em diu que m'ha trobat a faltar.
Si em trobeu, no us talleu, abraceu-me, sereu correspostos.
Veig gent, al meu voltant, seriosa, freda, que no transmeten, cert que no conec quins problemes poden tenir, però si practiquessin, si s'acostessin, si es deixen consolar, animar, abraçar, segur, ben segur, que tindrien un somriure, per lleuger que fos.
Abraceu, petonegeu, sigueu propers, sovint, aquestes petites coses, aporten una gran felicitat.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada