Debat amb dues amigues respecte als anomenats així.
Un amor d’estiu acostuma a ser ràpid, tot va de pressa, té intensitat i passió. Té dinars, sopars, copes… passeigs, i molta pell, una passada de passió i pell.
De normal no van més enllà d’un parell de mesos.
Però pot durar més? Aquí trobem el debat.
Segons la meva experiència, que tampoc és tanta en aquests tipus d’amor, pot, si les dues parts posen el mateix. La mateixa intensitat, les mateixes ganes i voluntat, i en aquest tipus de relació sempre hi ha una part que en posa més. És inevitable.
Pot passar que el que va començar com un joc, es posi seriós, i aquí és on hi pot haver patiment, si no ho senten al mateix nivell ni una de les parts fa el mateix esforç.
No és el mateix, sentir amor, que ser enamoradís, això és un bluf. És a dir, començar a mil i passar a 0.
Quina seria la solució, segons la meva opinió, dir adeu, com més aviat millor, per tal que el mal sigui lleu i et puguis quedar amb els records bons, que segur són un bon grapat.
Recordem els centenars de missatges, trucades, somriures, petons i….. Passió!
Si t’enamores, fort, d’aquella manera que el penses matí, tarda i vespre, llavors, quan sents la seva veu, el seu nom, i ja somrius, deixa de ser un amor d’estiu per passar a ser un problema, sempre que no sigui correspost. Si és correspost, pot ser enorme. Per quin motiu costa tant a la gent mantenir aquest dessig i passsió inicials?. No ho entenc.
Les dues amigues no creuen en els amors d’estiu, no els han viscut, és evident.
Conec amors d’estiu que han passat a ser, senzillament, amors de vida. Però són tan pocs…
Seria bonic no?
D’aquí el meu nou tato, amor apagat, que no vol dir que no pugui estar enamorada.
Que jo, quan m’enamoro, és a tot i per tot. Intensa? Ja ho crec, no sé estimar d’una altra manera.
