dijous, 16 de març de 2017

Pla de vida (Organització)


Fa cosa de sis mesos vaig decidir organitzar un xic un pla de futur. No de jubilació, no sé pas com ho pagaria, més aviat vaig decidir pensar en profunditat, costa molt... què i com m'agradaria la meva vida en deu anys. Això vol dir amb 65.
Ja sé, és una mica absurd, la vida poques vegades ens respecta ni fa cas, però com sóc tossuda, jo vaig fer uns certs tempos.
Per un costat en deu anys espero poder demanar la jubilació, si l'empresa dura, si cobro per viure, si en tinc ganes, SÍ!!, això estic segura que sí.
Vaig comptar l'edat dels néts i neta, no crec que augmenti el número d'aquests, 18 en Dídac, 14 la Xènia i 13 en Biel. Bé, ja no faig gaire falta en aquell moment.
En Martí crec que en uns 3 anys, haurà acabat la carrera, més li val, i amb sort tindrà feina i serà independent, tampoc és que em doni una feina especial, però serà el darrer lligam mare&fills de convivència.
Per tant, amb sort, amb il·lusió i ganes, en 10 anys, si la salut m'acompanya, ja tinc un munt de coses pensades, fins al punt que espero que en Daniel i l'Albert adoptin i passar alguns mesos a Sydney cuidant el nét/a.
Com podeu veure la pel·lícula està servida, jo he fet plans, amb molta il·lusió, amb ganes i sobretot, en positiu.
Em veig cuinant i repartint tapers, caminant, molt!, gaudint de moltes estones de lectura i cinema, poc diferent d'ara, però sí amb menys obligacions.
Però noi... la vida és punyetera, i sovint, quan ja no ho esperes, ni confies, que deu anys divorciada i feliç són molt de temps, i l'he gaudit aquest temps, en profunditat!, doncs... la vida, tal com deia, com a bona àvia ja m'enrrollo:), té tendència a portar-nos la contrària.
I de cop un instant inesperat ho canvia tot, un sopar informal, una copeta al Mirinda, un "el que hagi de ser, serà", un passeig per Besalú, i els mil colors a les meves galtes han fet que ara mateix, després de tant pensar en futur, hagi de pensar en present i en com poden canviar les coses.
I no vull que la il·lusió em faci perdre el cap, però com evitar estar-ho amb instants tan dolcets, amb moments tan íntims i afectuosos, amb què algú em cuidi i em cuini...
Total, de moment he decidit arxivar els plans de futur, no els primers, però ara he de tornar a pensar i encara que sols gaudeixo del moment, dels instants de tendresa, de companyia, de caminades, de bona conversa...
De moment els plans segueixen en peu, ja tinc el bitllet per Sydney, regal del fill i gendre per el proper Nadal.
La resta... ja veurem, em deixo fer.
I com diuen els meus fills, l'any passat vaig obrir la "porta" del meu cor, si em descuido....

5 comentaris:

joan gasull ha dit...

el futur més immediat és demà i amb això ens hem de centrar. El que pugui venir ja vindrà.
Jo també faig molts de plans, però moltes vegades penso que el que em ve de gust ara potser no em farà gràcia després, però si més no somiar està prou bé.
El moment, aquest és el que val.

pons007 ha dit...

Fer plans es gratis, i que es compleixin ja es una altra cosa

Oliva ha dit...

...ARXIVATS?^...PERFECTA,QUE LA VIDA MARQUI EL CAMI.
COM DEIEN LAS AVIES,"ERA EL SEU DESTI"DONCS AIXO¡¡¡.

Josep ha dit...

Jo no tinc valor ni per a pensar que faré a un any vista.

Conchi ha dit...

Hola Joana, les planificacions a llarg temps a vegades no surten com volem, però el teu pensament es molt positiu.

Una abraçada