dijous, 21 d’abril de 2016

Rutines que donen estabilitat....


Ja fa temps, bastant la veritat, que estic molt tranquil·la. Com que les coses van per si soles, no he d'estar tan pendent, els fills i la filla ja són grans, i el que tinc a casa, el "petit" que ja em passa dos pams en alçada, ja te vida pròpia, te xicota, te el seu món. Que no vol dir que encara compartim moltes coses, però com és normal, entre universitat, monitor d'esplai, amistats i xicota, doncs li veig poquet el pèl.
Això em permet, segurament per primera vegada a la vida, pensar què faig amb mi mateixa, cosa gens senzilla.
Ara, per primera vegada, molts dies no he de pensar en el sopar, el dinar, coses que havia d'organitzar amb dies d'antelació, ara, ja no cal. Per mi sola aviat acabo.
Quan has viscut tota la vida en companyia, primer a una família tan gran, després amb marit i fills, és una mica estrany arribar i no trobar munts de roba per rentar, planxar, cosir...
Ara, que molts dies sóc a casa a les 19:30h, puc agafar un llibre, llegir en silenci.... puc mirar les musaranyes, rumiar, pensar receptes per el cap de setmana, posar la meva música.
El nano arriba just per sopar, o dinar i després, com gairebé tots i totes, amb el mòbil en té prou! 
Total, he establert unes rutines que em són agradables, dos dies al gimnàs, un dia baixar a veure el nét que tinc a Mataró, i la resta, donar una volta, fer fotos, xerrar amb algunes amistats, llegir, pensar i intentar evitar que el conjunt que m'envolta, fills, família i amistats, em busqui nòvio. Sembla que de moment me'n surto prou bé :)
Consti que em provoca una enorme tendresa que els meus fills pensin que he de tenir parella, un gest generós per part seva, els costa entendre que jo no cerqui això, clar que ells, tots i totes, estan enamorats. Ara, sovint, dic que no ha nascut l'home que m'havia de fer feliç. Ells riuen i insisteixen. M'estimen, sense cap dubte!
Els caps de setmana, cuinar, ara practico fent, i regalant, pa casolà, quedar per fer un cafè o un sopar, xerrar una estona, riure tant com pugui i sobretot, caminar, ara mateix un motor important a la meva vida. Gaudir dels néts i neta....
També somio, en viatges, per exemple tornar a Austràlia, el meu nen que fa un temps que viu a Dubai, torna a viure a Melbourne, per tant, toca estalviar!
Les rutines, en aquest moment de la meva vida són un suport, com una calma imposada que gaudeixo, i això que sembla que en tinc per poc temps, si res canvia, i no hi confio pas, eleccions de nou.
A fer punyetes amb la meva estupenda calma i tranquil·litat!

3 comentaris:

Oliva ha dit...

LA RUTINA,SEGONS LA MEVA FILLA,ES UN SIGNE DE ABANDONAMENT,PERO JO LA VISC,OBLIGADAMENT PER LA MEVA MALALTIA,TAL COM TU DIUS,COM UN REM QUE HAN PERMET NAVEGAR AMB RUMB SEGUR.CERTAMENT ES ESTABILITAT.

joan gasull ha dit...

el que més importa és està bé amb un mateix i fer al mateix temps el que a un l'hi ve de gust. Si pots fer això no cal preocupar-se per gaire res més, ni tant sols buscar novio, que això mai es busca però tot i així de vegades es troba, encara que sigui per una sola nit....

pons007 ha dit...

Si tens temps lliure ja saps, passa’t per Pons’s Blog ;)