Soc conscient que em faig gran, no vella, gran, les coses costen una mica més, les campanyes son més dures, ho t'ho semblen, el burofax, habitual abans de vacances, et fa vomitar, directament, tanta imbecil·litat, insensibilitat i mentides juntes, no dona per menys, sembla ser que les dates de vacances dona per fer epístoles.
No se, de vegades és com si costés seguir, però se que tinc la força, el caràcter i la mala llet per fer-ho. Ja he renunciat a massa coses.
Amb en
Martí hem fet guardiola un any per anar a Ribes de Fresser, tot un any per poder, per fi, anar als
Caçadors, un dels millors hotels que he estat, i no son pocs, el seu menjar, el personal amable i atent, caminar, descansar, menjar, com no!, trobar coneguts i saludar, llegir, els dos, hem llegit un munt.
Dijous varem anar a Núria, i només baixar del cremallera, veure aquesta estampa que veieu a la imatge, els meus ulls es varen negar. Hi vaig trobar l'equilibri, la tranquil·litat, la pau, en definitiva, la felicitat.
Una imatge de boira, des de el mirador una emoció em va estremir, em va colpejar i no ho vaig poder evitar, la felicitat va venir a mi.
L'endemà, el meu sant, Queralbs... caminada per aquest poble que tant m'estimo, i on encara descobreixo carrers nous, camins nous, llarga passejada fins més enllà de la Font del Coronel, tornada acalorada i emoció, un cop més, molta emoció. No sols del paisatge, també de la companyia, de la conversa, dels missatges i trucades per felicitar-me el sant, de les confidències a l'aire lliure....
No se quan podré tornar, però se, ara sí, ja ho tinc clar, que la meva pau personal, interior, passa per la Vall de Ribes, per els seus boscos i la seva gent.
Avui puc dir, alt i clar, soc i estic feliç, tranquil·la i animada.
