Joana Torres

Els anys, el temps perdut...

2012-01-30T07:11:00.000+01:00

A la vida, llarga ja per mi, et fas gran, et calmes, valores i vius algunes situacions que et fan descobrir que d'altres viscudes, no eren, ni de bon tros, tant importants.
Un dia, per una situació imprevista comences a valorar el camí fet, et sinceres, mires... i descobreixes com de grans s'han fet la canalla, amb quina rapidesa has perdut tants instants, tans aniversaris, tants moments... i et sap greu.
Decisions presses fa anys, ara les veus d'una altre manera, no vol dir que seguiries fent el mateix, però potser ho faries d'una altre manera. O no deixaries que passés tant de temps. La vida dona poques oportunitats i no sempre les sabem aprofitar.

Vull intentar recuperar espai, instants, somriures, petons i abraçades, ho intento, però no sempre hi estem, hi estan disposats.
Vull pensar que amb la canalla que puja a la família, que ha estat tant intel·ligent, tot serà més senzill, ara ja podem compartir espais, moments i situacions, queda poder compartir sentiments, ni que no se si serà possible ni si serà senzill.
No decaiguem en l'intent. Hem donat un gran pas...

Júlia...

2012-01-25T06:25:00.005+01:00

Júlia…

Avui fas cinc anys, un gran dia per tu, esperes una festa, regals… el que qualsevol criatura desitja, com és normal, sols hi ha una cosa que no et podem donar, però avui no te’n parlarem, tindrem la resta de la nostra vida per fer-ho.

Recordo, com si fos ara, el dia que els vaig acompanyar a recollir els papers a la “Gene”, fins llavors no varen saber que eres una nena i varem mirar la foto, allà, tots enlluernats, emocionats, anàvem a un funeral a Zaragoza i la teva imatge ens va salvar d’aquells durs moments, d’enterrar un cosí molt jove mort de càncer. Poc pensàvem que l’any acabaria molt pitjor.

Recordo, i conservo, els correus que els teus pares ens varen enviar amb les fotos de la vostra primera trobada, et varen anar a buscar després de cinc anys d’espera, llargs, durs, a un país llunyà, com els contes, però amb un premi magnífic, tu.

La primera imatge ens mostra una nova família, amb una nena amb un gran somriure i uns pares i germana amb una cara de cansament increïble, però feliç.

Des de que vares arribar de la Xina has donat molta feina, però també moltes alegries i felicitat. El primer dia que et vaig veure anaves amb el iphone del teu pare fent fotos a tota aquesta gran família que som, després, el teu pare et deia els noms de cada un de nosaltres, tanta gent en un dia... no entenies res de la nostra llengua, però ens vares demanar el nom i un somriure, ho vaig trobar super encantador.

Ara, i espero que per molts anys, ets el gran consol de la teva mare, encara no ho saps ni en pots ser conscient, però ets una alegria per ella. La Sílvia sempre hi es, però la teva innocència i les teves entremaliadures son una font constant de somriures. La teva cara, el dia 5 de gener a la cavalcada, la teva primera, era plena de llum i emoció, mentre, i sense que ho veiessis, d’altres deixàvem córrer les llàgrimes. Quina pena tan gran que el teu pare sols hagi pogut gaudir de tu 10 mesos...

Preguntes per el pare, s’ha intentat trobar una explicació a l’alçada de la teva edat, encara no te’n podem parlar obertament, ho farem, has de saber tota la il·lusió que va posar en tenir aquesta nena, tot l’esforç i amor. Ho farem quan sigui el moment, mica a mica...

Algun dia, també, t'explicaré el Black is Black i per quin motiu és referència en la felicitat que han compartit els teus pares, que ha estat molta.

Ara, el que saps, hi has de recordar, era com t’estimava.

Per molts anys Júlia!

Remember....

2012-01-15T20:54:00.001+01:00

Alguns dies, les coses més rutinàries, porten una sorpresa, per petita que sigui, capgira un xic la monotonia.
Ahir, tot netejant la pols, em vaig entretenir, un xic més de lo normal, en un vell aparell tocadiscs que tinc, és molt senzill i porta els altaveus incorporats, però a mi m'agrada conservar un grapat de vinils que tinc i per això, encara, conservo l'aparell. Ni que fa un grapat d'anys que no els escoltava.
Aquest matí, mentre ens arreglàvem per sortir a caminar, gaire bé fins a Llavaneres per la vora del mar, he decidit escoltar algun dels senzills que encara conservo, de quan tenia 15 anys.. no és res!.
En Martí, que gaire bé mai es queixa, em mirava per si els records em feien angoixa, però jo estava tranquil.la, he anat fent mentre canviava els discs, li he ensenyat com ho feia i ell ha trobat que era un rollo, canviar tant sovint, és clar, comparat amb un cd...
M'ha dut bons records escoltar aquella música, ara mateix, tant versionada que gaire bé no es reconeix, però els meus son originals, purs com ho eren en aquell moment i sobre tot, igual de romàntics com llavors m'ho varen semblar.
Ha estat un "remember" agradable. Els he tornat a desar, fins la propera.
El passeig de després també, dia gris i fred, però ja sabeu, a mi m'agraden..

Un mes....

2012-01-05T09:20:00.004+01:00

I aquí estem, sense poder arrencar "motors", cada dia un pas petit, cada dia un record i sí, encara ploro gaire bé cada dia, i revisc escenes, tant bones com dolentes, les més freqüents son les del hospital, tant presents i doloroses que no em permet que la pressió del pit marxi, l'angoixa i el dolor.
Faig un esforç cada minut, perquè no vull ser una ànima en pena davant d'en Martí que viu 24 hores amb mi i pateix. Però quan he de plorar ho faig, no puc mantenir aquest dolor dins meu, em crema.
Fins ara he sentit parlar, cada cap de setmana, dels morts en accident de trànsit, però quan t'hi trobes tu, entens que la gent hi posi flors, als punts on han mort les seves persones estimades, és terrible que et vinguin amb aquesta notícia, una part de tu marxa sense comiat, per sempre, el dolor és gaire bé inassumible.
Cada cop que algú em diu que la vida segueix.... m'enfado, i molt, cert, segueix i no demano que ningú comparteixi el meu dolor, el meu dol, sols demano que m'ho deixin viure a la meva manera, lenta, cert, però és la meva.
Per sort acaben aquestes festes, que ja mai seran les mateixes per la meva família. I arriben bones noves, una en especial em te una mica més distreta, en Dídac tindrà un germà o germana, tornaré a ser àvia, i em concentro en la bona notícia per poder somriure, els somriures han de tornar, per poder fer salut. També una neboda serà mare per primer cop, vida nova a Can Torres, això ha de fer que miri endavant, ni que sigui a càmera lenta.

Entre cassoles....

2011-12-29T08:50:00.007+01:00

Aquest any hauria volgut tancar els ulls i que de cop, fos dia 9, el que torno de les meves vacances.

Però sabem que no és possible, que s'ha de viure dia a dia, en tinguem ganes, o no...
Per tant, vaig haver de pensar un menú per el dia de Nadal, dia que sempre venen els nens i parelles a dinar, i en Dídac, és clar.
Em va costar molt decidir el menú, però vaig poder veure que mentre consultava receptes, tant virtuals com dels molts llibres de cuina que he anar recollint amb els anys, el meu cap rebaixava el ritme, les pulsacions es calmaven un xic i m'implicava mentre anava vestint el mateix.
A l'hora de cuinar em va passar el mateix, mentre cuino, no rumio tant i si tinc en Martí al costat, engrescat i fent la "carta" del menú de "Ca la Joana", les hores volaven més. Sempre m'ha agradat cuinar, en aquest cas ha estat una teràpia.

Crec que el dinar va ser bo, la companyia em va ajudar molt, i el fet de saber que el proper any serem un/a més, em te molt més animada.
El dinar de Sant Esteve de la família, uns 40, va ser salvat, també, per els menuts i menudes de la casa, varem aguantar el tipus, gaire bé, fins el final.
Aquí un lleuger apunt del què vaig cuinar. Ara em queda el sopar de fi d'any, i encara no m'hi he posat, ni que avui començo a preparar això....

Escrit del meu germà Mingo per el nostre germà Jaume.

2011-12-24T20:52:00.004+01:00

(El Meu germà em demana si puc posar aquí el seu escrit, els seus sentiments, i tant que ho vull!)

De cop i volta a la vida, sentir una trucada en un moment inesperat, perquè algú tingui pressa ens pot trencar el cor a moltes persones.

Un germà que deixa enrere la dona, fills, mare, germans i tota la família, una trucada que per molt que corris ja és massa tard, el cor t'ho diu i els ulls plorosos, una trucada que entra dintre de l'ànima, però què és l'ànima en realitat?.

És veure l'Amparo agafada a les seves filles dient-se per què havia de passar això quan estaven en el millor moment de la seva vida.

Veure els meus germans i la mama abraçats dient que no pot ser, que no s'ho creuen....

El moment de l’església veure els fills, germans i nebots tots plorant desconsoladament, i la meva dona dient-me que hem de seguir endavant, que ell ho voldria així.

Per això l'ànima no és el que tenim dintre cada persona sinó el tros de cada una de les persones a les quals estimem.

T'estimem Jaume sempre estaràs amb nosaltres.

MINGO TORRES

Indiferent...

2011-12-20T20:54:00.001+01:00

Doncs si.
He guanyat una mica de calma interior, ara em noto absent, lluny, trenco aquesta absència davant alguna trucada o correu, però sobre tot, davant les abraçades que rebo. A mida que s'acosta Nadal, m'engresco pensant menús, els nens i nenes venen a dinar, encara que aquest any per primera vegada no venen tots....
Estic indiferent a tantes coses que sempre m'han encès la sang.... ara no els hi dono cap importància, per injustes que les trobi, no se si el temps portarà de nou la Joana reivindicativa, ara mateix ho dubto.
He restat indiferent a la decisió del PSC de no formar grup propi al Congrés de diputats, en un altre moment m'hauria enfadat de valent, ara mateix, passo.
Anuncien una pujada immoral del transport públic, el bitllet senzill un 38%. Mentre, els sous congelats o rebaixats. I qui ha muntat un escàndol?, ningú. A la fi els varen votar. Tampoc m'indigno, se que el pitjor està per venir.
Ha pres possessió un nou president del govern, tisora i mata, tampoc hi penso.
M'observo des de fora, veig que he canviat, no hi vull pensar. He de fer un esforç per els fills, per el net i les joves, perquè dins tota aquesta pena una llumeta s'encén i m'acarona.
Torno i agafo el llibre de cuina, mentre llegeixo i valoro menús del dinar no penso en altres coses. He aprés a deixar el cap en blanc, aquesta no puc ser jo.
Em plantejo deixar d'escriure, gaire bé tot em surt trist, però un cop ho penso bé m'adono que lo més important és treure, ni que sigui trist.
Resto indiferent i ara mateix, ja m'està bé.
En Martí prepara aquesta nadala, jo ni tan sols hi havia pensat, li agraeixo, tant pendent...

No ha estat senzill....

2011-12-16T07:40:00.003+01:00

Mirar d'escriure sense que les llàgrimes em tapin la visió, mirar d'escriure des de la distància, quan encara ets tant present i a la vegada, tant absent...
Em costa molt saber que per Sant Esteve no hi seràs, voltant la gran taula i preguntant si ens ha agradat el dinar. M'ha costat molt acceptar que aquest dinar es faci, bo i saben que tu voldries que fos així, però he acceptat l'opinió de la majoria i serem allà, puntuals, intentant no malbaratar un dia que als nostres fills tant agrada.
Una trobada de "Can Torres" que no serà pas complerta, faltes tu Jaume.
Ha estat tot tan dolorós, ràpid i terrible, angoixant i jo, que ja soc gran, he posat un xic de distància a tot per poder valorar actuacions, la de la mama i els teus germans no cal, immillorable. Els cunyats i cunyades, tots i totes, allà, presents i animant i plorant i acompanyant totes les hores, totes.
Els teus nebots i nebodes.... què gran que son, grans com a persones, del més petit al més gran, quina gran família.
La teva dona... sabíem com era d'estupenda, sols ho ha remarcat, un cop més, com t'estima... La vostres filles, segur, guarden un magnífic record teu. Què gran la Sílvia, enorme de cor i presència, no ens ha deixat un minut.
Els castellers varen ser la gota a un funeral ple de gom a gom, amb moltes llàgrimes, cert, però amb una unió perfecte, indestructible.
Has deixat una marca inesborrable entre nosaltres i no pateixis, cuidarem de la teva família.
Hauria de donar les gràcies, per tantes coses, a la gent que va venir, la que va trucar, la que m'ha escrit, la que ara, encara m'abraça....
(No vaig poder evitar, ho he sabut després, que algunes rates vinguessin a embrutar l'ambient, per sort es varen amagar com el que son, rates de claveguera).

I després de la mort, el silènci....

2011-12-07T19:10:00.000+01:00

Estimat germà Jaume,

No és senzill, avui, parlar de tu, tenint el pit ple d’emocions, de tristesa, de sentiments... i ja, des del primer moment t’enyorem moltíssim. Pensar en tu ens fa dibuixar un somriure fins i tot dins d’aquesta immensa tristesa, sempre tant actiu, tant animós, tant divertit, sempre disposat a donar una mà... En els pitjors moments sempre eres al nostre costat i mai tenies un ‘no’ per ningú. Amb una paciència infinita organitzaves el dinar de Nadal, per una gran família com la nostra no era gens senzill però sempre te’n sorties. La teva passió per les noves tecnologies, avui, t’haurien emocionat, si haguessis vist els escrits dels teus nebots i nebodes, pensant en tu, al Facebook...

Tots els teus germans i germanes recordem, amb un lleuger somriure i alguna foto en sèpia, quan eres jove, els teus pantalons acampanats, la teva melena, les teves ganes de festa i de viure. Sempre decidit, sempre actiu, emprenedor i molt treballador.

Els anys han passat, per tots: has estat pare, has estat avi, has gaudit dels menuts i tots els teus nebots i nebodes recordaran amb afecte els molts instants que els vas fer riure, gaudies de les trobades familiars, molt.

Els darrers anys vas trobar la companya perfecte, l’Amparo. Vas veure realitzat el somni de tenir una filla, la Júlia. Has estat un bon fill, un bon pare, un bon germà i una bona persona, i nosaltres, els teus germans i germanes hem tingut la sort que formessis part de la nostra vida i així et recordarem.

T’estimem, Jaume. Ara i sempre.

¡Viva España!

2011-11-30T07:29:00.004+01:00

Sembla ser que per dirigir el psoe has d'estar capacitat per dir això en acabar el congrés, apart de ser un home és clar que al pijales aquest d'en Bono la resta, és a dir, treure el partit del sot on està ficat i tornar a generar il·lusió, doncs li importa un rave.
He comentat d'altres vegades que no se què hi fa al psoe, aquest és més del pp que cap altre cosa i en tant tingui cadira, doncs aquí estarà.
I diu que no vol que la Chacón mani perquè el PSC és un altre partit. I dic jo, si ho som perquè no fem JA!! el nostre grup parlamentari?. Oooohhh, misteri, sols un dels candidats que és postulen a manar al PSC ha tret aquest tema, dubto que guany i si ho fa, no serà el moment, ja sabeu, mai és el moment.
És evident que molts dels nostres líders no tenen ni idea de què pensen, pensem, les bases i tampoc els interessa, la cadira lo primer.
En Bono te afany de protagonisme i com d'altres, Blanco, Guerra, etc... volen seguir dient les seves antiquades opinions, renovar els fa urticària, aquesta paraula ben lluny. És evident que en Bono no està capacitat per ser líder, no te gens de sensibilitat.
El PSC te ara una oportunitat d'or per fer una renovació a fons, començar de nou, però no se jo si anem per el bon camí. Segueixo veient les mateixes cares...

Un dia més?...

2011-11-25T07:35:00.005+01:00

Per mi no.
Hi ha qui m'ha discutit si val la pena dedicar un dia a l'any a certes coses. Siguin malalties, dona treballadora o maltractaments.
Jo segueixo pensant que sí, ni que ho han de ser tot l'any, recordar un dia en concret que seguim aquí, lluitant, sense decaure per defensar qualsevol cosa, vol dir que seguim vius i amb ganes.
Mantenir les ganes costa molt i més quan veus que no s'ha acabat l'any i ja van 61 dones mortes per les seves "estimades" parelles. I no decau. Potser quan acabi el dia aquest número ja no val.
Malgrat tanta dedicació i campanyes. Però segueixo pensant que qualsevol iniciativa és bona, que no cal tenir un càrrec per dir prou, ho hem de fer junts, tots i totes.
Aïllar i condemnar els maltractadors és vital.
I tu, ho fas? o encara creus que és un tema de família?.

Sublime l'instant....

2011-11-22T08:16:00.002+01:00

No és cap secret, des de fa més de 4 anys, que em veig obligada a visitar els jutjats de Mataró.
No per cap problema meu, si no, per d'altres avorrits i carregats de duros i manies.
Ahir em va tocar un dels moments més durs de la meva vida, dur de patir de veres.
Però com diu la cançó, "La vida te da sorpresas, sorpresas te da la vida hay diós!".
Sublime l'instant en que vaig veure entrar un alt càrrec d'aquesta ciutat, (bueno ho va ser, ara ja no), que deu estar certament avorrit, i que va venir a fer-me pagar les vegades que he votat en contra seva en assemblees i temes vàris.
És aquell famós que un dia entre confidències em va dir... si mai pujo a torres d'ivòri m'ho dius, no canviaré.
Juas juas juas!. (perdoneu que sugui un xic ordinària).
Visc sota una pressió terrible i la seva presència, era, un cop més, una amenaça, tant velada com vulgueu. Les coses estàn canviant, un aire nou ha entrat i aquesta ha estat una campanya agradble, hem rigut i treballat molt, però encara queda feina.
Aquest empecinament de barrejar política amb pensions d'aliments demostra lo malament que estàn algunes persones.
Jo vaig quedar sorpressa, no ho penso negar, però de fet em va agradar, i molt, que les cartes quedessin damunt la taula, clares, sense poder dir mai més... aquesta no m'ha saludat.
I no ho tornaré a fer pas!.

Ser mare, i poder amb tot....

2011-11-19T08:20:00.005+01:00

Algunes setmanes son especialment difícils, sembla que els problemes creixen, que una no arriba a tot arreu.
I no parlo ja de feina, esgotadora, cert, i encara queda demà, el dia més llarg.
Puc presumir, ho sento, d'això sí ho faig, d'estar pendent dels meus fills i filla, no de manera presencial, que he tingut sogre i se què és, però n'estic pendent i quan em demanen allà que vaig.
Aquesta setmana, deia, el net malalt, com tants infants, no el puc cuidar per els horaris meus, te això ser una àvia jove.
D'altres fills disgustats per temes seus, intento arribar a tot, és clar, però poso en pràctica allò d'escoltar, que no gaire gent fa servir. Que t'escoltin sempre ajuda, escoltar també. Abraçar, enorme vitamina.
Soc de donar pocs consells, la meva vida demostra que algunes de les decisions que vaig prendre fa anys no varen estar gens encertades, per voler ser bona he acabat sent ximple.
Deia, que ha estat una setmana complicada, però malgrat tot, crec que les coses van prenent forma, qui més i qui menys va millorant els ànims, les situacions.
Ahir va tocar vespre de confidències i sopar xinés, va estar bé, n'estic ben orgullosa de com confien en mi, del tot.
Aquest paper, el de mare, crec que m'ha sortit prou bé.
I tal com els dic, la primavera sempre torna, per negre que ara ho veiem.

Diumenge...

2011-11-13T20:44:00.001+01:00

Despertador, mandra, una estoneta més, que avui pots...
Café amb llet, correu i premsa, sense cap pressa.
Llevar en Martí, petons i abraçades, ell fa l'esmorzar, que per més que ho intenti val bastant més que un miserable €.
Després d'una reconfortant dutxa, esmorzar tot xerrant, avui volem parlar amb Adelaida, d'on arriben aquests vídeos magnífics de postes de sol impressionants, fer un xic de jardineria i descansar...
Després de treure l'Elmer, Skype, llarg, avui no hi ha pressa, en una setmana passen moltes coses i ell vol parlar amb el seu germà gran.
Cuinem, fem bromes, organitzem una mica els menús de la setmana, la darrera de campanya i sempre una mica desorganitzada. Vinc, o no, a dinar i cal estar organitzats.
Preparem pollastre al forn amb patates, puré de carbassó, bacallà també al forn amb ceba i fem paella per dinar. Fins dimarts ja ho tenim arreglat que al vespre qualsevol cosa ens va bé.
Després una estona de "free time", així ho denomina ell, i després una peli, junts, cada un al seu sofà. Les crispetes les posa ell.
Després soparet, una estona la tele, i a dormir.
És diumenge, hem compartit tant.... però per més esforç que hi poso, 6€ no alimenten un noi de 14 anys. Les misèries humanes poden ser infinites.
El dia 21 s'apropa, i estic preparada, les misèries les apliquen d'altres. I no parlo de perdre eleccions, que jo encara confio remuntar, parlo d'exhibicions impròpies, les que el dia 21 s'han de resoldre, o no, que tinc clar que la "vendetta" durarà molts anys. I aquí estic, defensat els drets del meu fill petit, com sempre.
És diumenge, ha plogut, he gaudit i soc feliç. El sol sortirà, també aquí, malgrat tot.

Pensar en vermell...

2011-11-11T08:10:00.000+01:00

Estem en campanya, crec que no cal recordar.ho.

Reconec no haver vist el debat, no llegir intervencions, gaire bé ni les notícies si no és que em "toca" d'a prop per feina.
Però em resulta del tot incomprensible anar del vermell al blau.
Voto vermell, penso tornar a fer.ho, perquè jo hi penso en vermell, en la justícia social, en la igualtat, en l'amor sense distinció de sexe, en la solidaritat, en donar la mà a qui més ho necessita, com a dona treballadora, com a mare, penso en vermell perquè aquestes condicions, son les que defenso.
Cert, no cal dir.ho, no tots/es els que son a prop del vermell ho son. Però jo defenso unes idees i aquestes si ho son i mai, però mai!, podria agafar el blau com a color propi, com a norma de vida.
El blau mai defensarà el treballador, ho farà amb l'empresari, amb els poderosos, son dels seus i les ajudes socials, en educació, en sanitat.... de fet ja ho estem patint no?.
Algunes persones estan indignades amb el lema: Lluita per el que vols... jo ho faig, de fa molts anys, i el que no puc, no podem, permetre, és anar cap a enrere, perdre el que ha costat tants anys aconseguir.
Penso i soc vermella, de sempre, per sempre.
(la imatge d'aquí)

Ja et val!!

2011-11-10T00:01:00.000+01:00

He conegut un munt d'excuses per no complir com cal. Per no pagar un soparet, un aperitiu mirant el mar o senzillament, un bocata al Cokki!.
Però és clar, tu sempre has tingut més imaginació, no poses excuses com per exemple que tens feina, que has quedat amb algú, que no tens diners...
Noooooooooooooo, tu vas i em dius que estàs fora... val, el teu company de pis ho confirma, però noi... marxar a Adelaida per no pagar!! Ja et val Daniel.... :)
Encara que siguis a 17.000km, i que per primer cop no et pugui fer dos petons el dia del teu aniversari, hi penso, i guardo la convidada com a pendent, per tant, apunta a la teva agenda, juny del 2012, pagar a la mama, el cumple, el sant i el dinar de Nadal!!.
Per molts anys fill estimat, estic molt feliç que hagis pogut gaudir, i ho segueixis fent, d'aquesta enorme experiència, viure a Austràlia, el teu somni. I gràcies per tantes imatges, totes, tant magnífiques. A més, et prova.
30 anys... i com no... sembla ahir....

Estrena morena!

2011-11-07T00:01:00.001+01:00

Te 18 anys, ciutat mig desconeguda, cap experiència, molta por, molt valenta, decidida, amb moltes ganes i molt buscat. Com tots els que te...

Molta gent preocupada, les mares més que res, sols han passat 11 mesos del casament quan va arribar, però demostra que pot, tota sola, gaudir i cuidar, ser jove no és un impediment, tota la vida ha estat més madura del que correspon a la seva edat.
I s'en surt, i aquest menut que la manté sempre en vil la fa mare, el primer, sempre tant especial, aquest que ara, l'abraça quan decau i que l'ha fet àvia.

Mirar enrere i pensar... sí, vaig ser molt valenta, no va ser fàcil, però tampoc em va anar malament.
32 anys fa avui que vaig ser mare per primera vegada, i ara, encara, m'emociona recordar.ho.
Per molts anys Carles. T'estimo.

Micro conte.....

2011-11-04T09:22:00.000+01:00

Havia previst aquesta trobada com aquell que espera lo més especial del món.
En arribar a casa va disposar l'ambient, tant important en les primeres trobades, tan essencial, tant especial i molt més quan saps que serà primera i darrera...
Hi havia espelmes d'olor de vainilla per tot arreu, de l'entrada del pis al dormitori, passant per el bany i la sala.
El cava era a la nevera, les copes fredes, els llençols nets i perfumats amb barretes de canyella que ja havia retirat....
El pis era en penombres, sols il·luminat per les espelmes, el dormitori, amb les cortines onejant per una lleugera brisa, mig obertes, deixaven entrar el llum mig ataronjat del fanal.
Llavors va preparar el seu cos, amb molta cura, bany, cremes, i dues gotes del seu perfum en llocs estratègics, no massa, en la intimitat cal gaudir també de les olors corporals.
Aquella trobada, que seria primera i darrera, ho tenien clar els dos, havia de ser especial. Aquella tensió, molt sensual i sexual, no la volien deixar a mitges, s'havia de descobrir què amagava i avui era el dia.
Música a l'ambient, sap que ell també gaudeix de la sensualitat de les bachates...
Truc al timbre, una lleugera bata per cobrir el cos nu, un somriure, un petó als llavis i tancar la ment, avui toca gaudir i no pensar en lo jove que és, lo fort que està, tancar els ulls...

Fredor...

2011-10-31T10:03:00.004+01:00

Avui, tot esmorzant amb en Martí, a les notícies parlaven del cas de la noia Marta del Castillo, com ja sabeu va morir assassinada.
Em pregunta si mai la trobaran.
Jo li responc que no puc entendre, no puc, com gent tant jove poden tenir aquesta sang freda, mentir amb aquest descar sota la pressió d'un tribunal.
Quin tipus de jovent està gestant aquesta societat?.
Que adults menteixin, inventin i aguantin, s'entén, que no respecte.
Però estem parlant de menors, menors que violen, maten i amaguen i en cap moment, ni un!, defalleixen, s'esfondren ni ploren.
Ni que fos per el patiment dels pares, que mai podran descansar donat que no han acomiadat com cal la filla, ni davant dels plors i desesper dels mateixos, no diuen on és la morta.
Un altre paper és el que juguen les televisions, en alguns casos una vergonya.
M'he callat dir a en Martí que si jo fos la mare.... no se si em conformaria amb aquesta paròdia de judici, no ho se....

De nou....

2011-10-28T20:29:00.002+02:00

El GRA al cul.

Estic acollonida....

2011-10-21T16:25:00.003+02:00

Al mes de juliol vaig escriure això:
De com flipar sense provar gota de res!
Ara, un cop he llegit que han multat una periodista mataronina i el seu manso per "supuestamente" haver insultat un mosso, doncs ja pateixo!.
Ja veig qualsevol dia d'aquests un sobre a la meva bústia provinent dels nostre "estimat" ajuntament amb una multa per el meu escrit i és clar, ja sabeu com en soc de subversiva jo!
Deu resultar que la paraula del mosso val més?, no va dir l'ajuntament, preguntat per un partit de l'oposició que no es pensava posicionar?.
Molts i moltes mataronins i mataronines ens varem sentir del tot envaïts per els mossos, en plan "machomen", passamuntanyes i postures del tot innecessàries davant de canalla i famílies que volien gaudir de les Santes. La seva actuació va ser, sense cap dubte, del tot desproporcionada.
Aquest món cada dia és més boig. A partir d'ara ni els podrem mirar. Aquests d'en Puig i de CiU, de "mal en peor". Aquí a callar, pagar i punt!
Una vergonya.
(si arriba la multa faig una col.lecta val?.

Habitacions tancades....

2011-10-19T13:35:00.003+02:00

Agafo el llibre, Habitacions tancades, em te enganxada, cada vespre, de dia tinc poc temps, l'agafo, i recordo el darrer llegit la nit abans, i avanço, i em dol pensar que s'acabarà, enganxada a la família protagonista, a les ombres, a la pols, a les nines velles, als quadres penjats, a les habitacions sorpresa, al servei de la casa, al redactat....
Però avui tinc el cap molt ple, aviat veig que no puc "entrar al llibre", tinc massa informació, massa notícies recents, no se per quin motiu la gent pensa que em pugui interessar per segons quins temes...
Tinc, com sempre, l'habitació ben ventilada, penombra i silenci.
Poso el llibre, obert, sobre la meva cara, tanco els ulls, respiro en profunditat, rememoro el dia, les hores, arribo fins dissabte, les rialles que vaig gaudir amb en Dídac, la llarga, llarguisima caminada per un nen que encara no te tres anys, anar a buscar en Martí a l'esplai, fins la Plaça Granollers, des de l'Avinguda d'Amèrica, i tornar!, les fulles seques als peus, tots dos escampant fulles i rient...
I aquí sí, trec el llibre de la meva cara i enfilo la novel·la de nou, ara ja concentrada i amb un somriure als llavis. No m'adono i em toca gaire bé la 1 de la nit llegint.
Si teniu ocasió llegiu el llibre, s'ho val.
S'ha de saber buscar la calma, i res millor que el somriure d'un trapella espavilat.

Costa de creure.

2011-10-18T08:02:00.004+02:00

Però és del tot cert.
Tinc una coneguda que està, com tantes persones, passant un moment molt dolent econòmicament.
Fa 7 anys varen comprar amb el seu marit un pis, després de estalviar anys, de dubtar, es varen decidir. El banc amb el que varen fer la hipoteca els hi va valorar el que compraven en 340.000€.
Ells en varen demanar 270.000 i han anat pagant sense fallar mai.
Ara, ella ha quedat a l'atur. Els ofeguen bastant els 900 i pico d'euros que paguen, per tant, varen anar al banc, de nou i varen demanar una nova valoració per mirar de vendre el mateix.
Quan va venir el taxador varen estar contents, era el mateix que els havia valorat el pis en la seva compra.
La sorpresa va venir quan els va dir que ara, el mateix pis, amb la cuina nova i finestres noves, que no és poc, valia 230.000€.
La seva cara, un mapa, i l'argumentació del taxador molt pitjor: Ara, ha caigut la bombolla i els pisos es valoren al preu més real.
I dic jo, els bancs mentien en el preu dels habitatges?. Qui va crear aquesta bombolla si no ells?. I ara, a sobre es queden el pis, segons ells per molt menys valor que el vares comprar i quedes deutor per tota la teva vida!
Estem ja insensibilitzats? o bé tota aquesta gent que es mou aconseguira que la famosa "dación de pago" tiri endavant?.
Els mateixos que ara son rescatats posen el peu al coll als que varen enganyar en el seu moment.

Això em sona....

Núvol...

2011-10-12T23:23:00.002+02:00

De vegades perdem el món de vista, tants malparits per el món poden amb qualsevol, fins i tot amb la Joana, ella, sempre tant forta.

Però la negror dura poc.
Una jove que demana de fer un cafè, una conversa tranquil·la, una rialla sincera.
Una família que et visita el diumenge a la tarda, sense avisar, més conversa, petons, un menut que ho enreda tot, i ens treu un somriure. Una jove i un fill també preocupats, però també disposats.
Una filla que et necessita, i estàs present, i cuines, i fas endreça amb tot l'efecte del món. Un viatge a Barcelona, també imprevist, unes llaminadures, un reagrupament familiar inesperat, bon ambient, tendresa.
Un menut que ja fa temps em va passar un pam, o més, que m'abraça i em demana que no em preocupi, que els tinc a ells, ens tenim, que passarem com sigui amb el que sigui, almenys ens tenim els uns als altres, no tothom ho pot dir ni gaudir.

Un fill a 17.000km que em fa un Skype i m'anima, i m'envia postals, i cartes que em fan plorar, d'emoció. Fotos des de Adelaida, boniques, romàntiques. Com la que teniu a dalt.
Si en soc d'afortunada!, prou per no deixar que un cabró em segueixi amargant la vida.
El núvol és fora i jo, envoltada d'afecte i forta, de nou.
Espero impacient el juny per poder fer una bona celebració, amb tots i totes, ja en tinc ganes.

La foto no és bona, ho se, però per mi és la millor i més bonica.

Col.lapse.

2011-10-11T12:55:00.000+02:00

Stress, obsessions, plans de futur i contradiccions.

El teu cap fa massa voltes abans de poder dormir,
Una vida més senzilla, només vols estar tranquil.
Busques gent sota les pedres en qui poder confiar,
És difícil de trobar-ne i potser no en trobes cap.

Divideixes el teu temps, separant la realitat,
Tens formigues dins del cap, que no paren de pencar,
Busques temps dins de l’agenda, busques lloc on no n’hi ha,
És difícil dir que no, a mi sempre m’ha costat.

Has de trobar un lloc on protegir-te
Has de trobar temps per tu...

I somies un futur on tot es veu tant bell i clar,
Hi existeix la vida plena, prats bucòlics i ideals,
Però et lleves al matí amb tres mil coses a fer,
I aquest somni se n’ha anat, i de nou la realitat.

Has de trobar un lloc on protegir-te,
Has de trobar temps.

Ser bona persona és:
No saber dir que no,
Sentir la lleialtat,
El pes d’estar obligat,
Saber que has de complir
Amb la paraula donada.

Ser bona persona és:
Responsabilitat,
Siusplau no arribis tard,
Siusplau no em deixes tu
Penjat de nou!

I et ve la mala llet
I no la pots evitar
I et ve la mala llet
I no la vols amagar
Et ve la mala llet
I no la vols evitar.

Sanjosex

Estic cansada, porto dos dies que somio ganivets i extraccions d'ulls, no vull pensar el seu significat. Ni tot hom és bona persona ni tot hom està capacitat mentalment per complir el signat. I jo que m'he agafat dos dies per descansar. Vaig a cuinar una estona, això gaire bé sempre funciona....

Del amor... i de l'edat per estimar...

2011-10-07T17:15:00.001+02:00

Aquests dies, de manera molt exagerada, s'ha parlat del casament de la "Duquesa". No cal dir que a mi no m'interesa gens ni mica aquest casament, gens.
Però com ha estat titular a gaire bé tots els noticiaris, fins i tot a "la Nostra", he sentit molts comentaris i gaire bé tots, despectius sobre l'edat d'ella.
Això m'ha fet pensar, cercar, llegir i contemplar lo molt intransigents que podem ser quan qui troba l'amor, és una persona gran, de la tercera edat.
He vist gent gran molt enamorada, gaudint de la companyia, del sexe, del ball...
Per quin motiu veiem lleig que dues persones, amb arrugues, cert, però aquí no hi ha res que amagar, si t'enamores d'un home, o dona, de 65, 70 anys, què trobem si no?.
Recordo una estimada companya que em va presentar un nou nuvi que tenia, li feia vergonya perquè jo havia conegut el seu difunt marit i tenia por que no em semblés bé.
Jo em vaig emocionar molt, de manera evident i varem acabar les dues abraçades i emocionades al meu despatx de llavors. Ara, ho escric, i encara és neguen els meus ulls.
No li hem, ni li podem, posar portes al camp, al amor, a la tendresa. És immoral.
Jo trobo molt bonic veure una parella gran agafats de la ma que passegen o ballen o seuen en un banc...
Cert que si la diferència d'edat és de vegades preocupant, que si interessos, que si... però i si tan sols és amor?, a mi també m'agrada més el bistec tendre!
També en se més d'una, de parella, que viuen juntes però no es casen per no deixar de cobrar de vídues, però és clar... amb la misèria que cobren no els hi queda una altre!
Visca l'amor! a l'edat que sigui. No oblidem que mengem per arribar-hi.

Sr. Mas, vostè menteix.

2011-10-05T07:48:00.004+02:00

I falta a la cruel realitat.
Des de que varen arribar al Govern, tot han estat retallades, i de les pitjors, educació i Sanitat i sap per quin motiu?, doncs perquè els "seus" poden pagar escoles i metges, clíniques de luxe i el que faci falta, per tant, els importa un pepino si els "de baix" ho passem malament, a vostès no els afecta.
Ara, amb la sanitat és una autèntica vergonya.
Com poden publicar aquestes llistes i dades que saben que son mentira?, sap, quan la meva mare és va operar de cataractes, va esperar uns 4 mesos, ara, tinc un amic que ja en porta 9, 9!!! de mesos i no li donen esperances que sigui aviat la intervenció. mentre, cada dia i veu menys i està més desanimat, per tant, els fills l'han d'ajudar a pagar l'intervenció. Vostré creu que això és digne?.
Per un altre costat, jo porto anys esperant una intervenció, 4 a can Ruti, ara, em varen derivar a la meva zona i n'hauré d'esperar un pro-mig de 4 anys més. I diu vosté que no és cert el que diuen els metges?, ja ho crec que és ben cert!.
Passi vostè una tarda, si els seu tupè i estupideses varies li permeten, a qualsevol sala d'espera d'un hospital, públic eehh, no si val una clínica de pagament, passi allà la tarda, parli amb la gent que s'hi visita i veurà si n'ha dit de mentires en aquest informe que han presentat.
Li dic que menteix donat que és el seu govern, per tant la seva responsabilitat.
I ja sabem, lo pitjor està per venir, per els treballadors i treballadores, és clar. Perquè volen que els metges es rebaixin el sou, però i vostès?, ho pensen fer?.
Amb el tema d'ajut social, ja varen fer una demostracio amb el Pirmi, i aixì anem.

20 anys....

2011-10-01T10:02:00.001+02:00

Que una dona de 30 anys acabats de fer va arribar al cinquè pis de la Casa del Poble per fer tasques d'administració. Ben convençuda que seria per poc temps, canviar un mostrador de carnisseria i xarcuteria per una freda taula de despatx no ho veia pas viable.
Però varen passar les setmanes, i va mantenir les dues feines una temporada, fins que ja va veure que li agradava, que s'entenia amb la gent, que en coneixia de nova i coincidia amb altra de feia temps.
A la fi, a la vida, gaire bé tot, consisteix en vendre i a ella, això, se li donava molt bé.
I els anys varen passar, ràpids, com acostumen a fer-ho, amb alegries i disgustos, la mort de companys i companyes amb qui fas camí és molt trista, gent que traspasses el mostradors, taula d'oficina i comparteixes amistats, i molta vida.
Han passat tantes coses que em caldrien un munt de pàgines per fer un resum, algunes d'aquestes coses les he escrit aquí i els que em seguiu fa temps les heu llegit. Hem quedaré amb lo bo, que no ha estat poc. Si alguna cosa trobo a faltar, i molt, son les vistes que tenia abans...

M'agrada la meva feina, gaudeixo encara amb ella, i avui, fa 20 anys, que treballo al PSC.
Malgrat tot, crec que va ser una bona decisió.
Això, ara, ja no s'estila....

Parlem de Rocafonda.

2011-09-29T13:28:00.000+02:00

Aquests dies he pogut llegir a més d'un mitjà de comunicació que al meu barri es recullen signatures per denunciar problemes de seguretat.
No és un problema nou, ja vaig explicar fa temps que havia marxat de Carrer Colòmbia per no poder dormir a les nits, per els que campen fins les tantes de la matinada xerrant a qualsevol racó, i per els crits dels veïns que no poden dormir. Jo vaig preferir marxar.
Molts desocupats, cert, i molts de joves, de dia a dormir i de nit, a la fresca, a xerrar i escoltar música amb el mòbil. Poca gent s'atreveix a renyar-los, després no et deixen viure.
No te fàcil solució, l'antic govern va aplicar mesures i visites per fer entendre les nostres costums, però tampoc va servir de res, els contenidors segueixen plens de merda, mobles vells i restes vàries, ni aprenen, ni volen. No tots i totes, és clar, però tenim el dia a dia i ho veiem.
Si jo, reconeguda lluitadora anti racista ho veig així, imagineu els que si ho son.
Ara bé, potser si que amb el nou govern he notat una cosa, veig menys policia, no se si ajuda, però en veig menys i com és normal, si de nit també és així, doncs difícil solució te el problema, bé, si, en te una, que arribi aviat el fred i marxin a casa.

Esclat.

2011-09-23T10:40:00.001+02:00

D'emocions, de sentiments, de paraules i lletres, de ganes de viure i sentir, de carícies, de conversa, d'amistat, d'afecte, de soparets i dinars, de cuina i bona companyia.
Esclat d'una tardor que no arriba, de records de l'olor de pólvora, de mans que acompanyen, de somriures compartits, de tendresa, molta.
Esclat de sensacions, per degustar, per llepar, per regalar, olors, sabors....
Esclat de records al magnífic concert de Manà, records de posar la pell de gallina, d'emocionar fins l'infinit.
Espero impacient la tardor, els seus colors, la seva pluja i les passejades sense sufocacions, l'espero, ja, gaire bé, la puc sentir, i jo, a la tardor, ho sento tot de manera intensa.
(La foto de Josep Ribas)

El conte de mai acabar....

2011-09-20T08:26:00.002+02:00

Conte terrible, això és ben cert. Per no dormir.
Han mort aquest any, de moment, 48 dones a mans de les seves parelles o bé exparelles.
Número tètric, sense futur. Fills que queden sols, homes que maten i després s'intenten matar, això sí, no entenc per quin motiu no ho fan abans i estalvien tot aquest dolor.
Sabeu que és un tema que sempre m'ha dolgut.
Dones que no denuncien, malgrat tenir al seu abast tots els elements que ho permeten, el 016, i una mica més de sensibilitat per part de la societat, haurien d'ajudar, però...
Sempre he pensat que si a la primera amenaça es posés una denúncia, jo la primera, potser, sols potser, després la vida no sería tan complicada o sagnant. És un maltractador tot aquell que t'amenaça, que et fa la vida impossible, que t'aixeca la mà. No s'hi val dir... te un mal dia, ni haver tingut fills amb ell.
Però la por, por terrible, no permet reaccionar moltes vegades i aquí és on la família, les amistats, han de donar una mà.
3 dones en 24 hores, no direu que no és un trist panorama.

Tinc un dubte....

2011-09-18T20:30:00.003+02:00

Consulta per qui vulgui respondre.
Creieu que les males persones saben que ho son?.
És a dir, jo, quan acabo el meu dia i deixo el llibre a la taula de nit, apago el llum, em poso els taps a les orelles, (una més de les coses negatives deixades per un ex), doncs... deia, quan em preparo per dormir, faig un repas del meu dia a dia, del que m'ha agradat, del que no, del que m'espera demà...
Llavors em plantejo, les males persones, quan valoren les seves actuacions veuen el mal que fan?, que han fet? que pensen fer encara?.
No troben que sigui així ho bé en gaudeixen?. Ser dolent deu ser això no?, per ser-ho, no hi ha sexes. Tots i totes hem fet alguna cosa que després ens hem penedit, però i el que ho fa de vici?.
Amb les actuacions que tenen algunes persones, jo, no podria aclucar l'ull!.

Si fos...

2011-09-16T09:51:00.005+02:00

Un xic més valenta, un xic més forta, un xic més decidida, un xic..... avui escriuria coses massa dures i tristes.
T'ofereixo, tal com saps, tot el que tinc, suport, amistat, afecte, i abraçades, tampoc tinc gaire més.
Jo escriuria un bolero, segur.

CONFESSIÓ

Si fos sincera escriuria un bolero,
i fins i tot més, un tango.
Sóc, però, catalana i,
ja se sap, als armaris familiars,
en comptes d'esquelets elegants
d'avantpassats tarambanes,
dec tenir-hi un capellà o altre,
poc avesat als sermons de vi que,
a la fi, són els únics que valen.
De no poder ser ni boleros ni tangos,
recer prendria a l'humor britànic,
o a la sofisticació d'una jueva ianqui.
O, en darrer terme, em sucaria tota
en la vehement memòria proustiana
(enterrada i com cal honorada
l'adolescent febre sartriana).
En un bolero diria: com jo t'estimo
no t'estimarà mai cap d'altra
(i ho cantaria una dona perdent
les pestanyes prop d'una copa alta).
Per a un tango escriuria:
ja mai més no podré oblidar-te
(i ho ploraria un "sanjuanino"
lleument calb i de bigoti ample).
Si fos sincera escriuria un bolero,
i fins i tot més, un tango.

Marta Pessarrodona

Pito pito colorito......

2011-09-14T13:25:00.001+02:00

Com molta gent sap, a "Can PSC" tenim un Congrés.
Ara en tenim uns quants enfadats, no els agrada, massa tanta opció a escollir. A mi si, ja se sap, a mi sempre m'ha agradat que es pugui escollir entre més d'un candidat/ta i sobre tot, que els mandus, (entenguem executives), no es decantin per cap.
Els que es volen presentar, de moment, representen, passat, posible futur, o present, ves a saber!.
Jo no aniré al Congrés, ni tan sols m'ha passat per el cap intentar-ho, però tinc clar que si hagués de votar o bé delegar el meu vot, sería per una de les darreres opcions mencionades. Deixo una per posar que ni tan sols contemplo, també és veritat i mira que em sap greu, està amb Nou Cicle i d'entrada son més meus.
Trobo a faltar una dona, ja us ho podeu imaginar.
També tenim els decebuts, qui m'havia de dir a mi, amb les discursions i debats que varem mantenir a la nostra època, que jo estaria d'acord amb ell, en algunes coses, que no en totes. Jo sí vull Grup Parlamentari Socialista i Català al Congrés. Però ens decepciona i molt, la inmobilitat propera i la falta de capacitat per gestionar.
I si us plau, que ningú em vingui amb el famós "ara no toca", aquesta frase ja la fan servir per massa coses. Pasqual, jo t'enyoro.
Ara "si toca", girar el mitjó.

Enyorança...

2011-09-05T14:46:00.001+02:00

De reivindicació.
Passa de tot al nostre país, i al d'aqui al costat. Retallada per aquí, retallades socials sobre tot, retallades en assistència sanitaria, retallades d'Estatut, en educació, de nòmines, desnonaments...
Està, amb permís per una atea com jo, "cayendo la de Diós" i les persones que surten al carrer, les que fan soroll, son les mínimes.
Estem apart de resignats vençuts?, hem tirat la tovallola?, creiem que ja res es pot arreglar?.
Sembla que gaire bé tot-hom te coll avall que en Rajoy serà el nou president del Govern. També ens hem resignat a que la dreta mani aquí i també allà?.
No diré que els meus no han fet coses malament, n'he deixat escrits al respecte, algunes les han fet amb el cul, textualment. Però no val la pena començar a pensar en quin futur volem?, sabem tots i totes que amb el pp al govern serà tot pitjor i no ens mourem per evitar que això passi?.

Jo no em resigno, m'indigno al la retallada que ens volen fer a la llengua, davant l'avanç d'aquesta dreta rància i antiga i també amb els meus, per no defensar com cal la mateixa.
Tinc enyorança de reivindicació social, i em miro, per saber si jo, també he desistit.
Hem de posar una mà, i una altre i una altre.... i no deixar que ens venguin, ni a nosaltres ni als nostres drets.

Instants....

2011-09-02T10:31:00.003+02:00

De somriures i abraçades, de benvingudes, de ja era hora que vinguessis, de petons, de veure un paisatge immillorable, d'abraçades i noves coneixences, de records de fa un munt d'anys, de veure la casa i la piscina i la barbacoa i el forn....
Instants de sopar, un sopar molt bo per cert, una taula gran, una família artista, tota ella, amabilitat, bon vi, un wisky "añejo" que has de tancar els ulls per gaudir de tots els sabors que amaga...
Instants de conversa, que si viatges, que si llibres, cinema, somriures, "tirar los tejos", cants i musica al piano.
Instants d'una vida i una amistat per compartir. Ahir vaig sopar a casa d'uns amics d'aquests que ho donen tot per les seves amistats, instants per el record. La vida ha de ser això, instants per gaudir, amb senzillesa i molt d'afecte.
Jo espero que no sigui la darrera vegada.
(la imatge és un fragment d'un quadre de Pepe Novellas, un xin xin magnífic. Gràcies Pere)

Estranya....

2011-08-28T10:35:00.000+02:00

Aquesta darrera setmana ha estat estranya, molt, diria... i no pas per els meus 50 anys, ni perquè una onada de tonteria envolta la gent que m'estima i em vol buscar un nuvi, ni per l'espístola recollida en format burofax, si no perquè ha estat mig vacances, mig feina, mig de tot....

De dilluns a dimecres he tingut encara vacances, però ja he anat consultant el correu de la feina per poder entrar en situació. Dijous i divendres he anat de 9 a 2 del migdia, deunidor la feina que ens espera.... 3 eleccions en un any esgoten al més pintat/da.
Això m'ha permès estar amb en Martí a les tardes, anar a la segona reunió de Camina per l'Alzheimer, i tenir en Dídac dos dies, dimarts i dissabte, ara, que ja xerra i ens fa anar de cap, i de cul, per terra, és molt divertit.
El que passa és que la sensació encara és de vacances, per tant em va costar, i molt, anar a la feina i escoltar el meu cap com cal, ni que pencar, he pencat.
Tornar mai és senzill i menys quan l'aire condicionat no va bé, quan les visites vam amb pantalons curts i venen amb ganes de xerrar, quan sembla que un huracà ha passat per allà i no saps quin nom tenia...
Demà ja començo horaris normals, amb unes eleccions, dos congressos i el que caigui per davant, però aquesta setmana, encara, serà un xic estranya, tenim sopar familiar perquè és el sant de la meva mare, Ramona, i a ella li encanta veure tota la seva immensa prole, 51 entre fills/es, nets/es, besnets/es i parelles dels fills/es i nets/es, al seu voltant, ni que gaire bé mai hi podem ser tots/es, apart, dijous, uns benvolguts amics m'han convidat a sopar a casa seva, a la tercera la vençuda doncs m'han convidat abans i jo ho hi vaig anar perquè algun dels convidats no em feia.... el pes i mira que estic acostumada a sopar amb gent que ami ni fu ni fa!, però se que ells ho entenen.
Total, ve una altre setmana estranya i jo la única cosa que penso és en tornar a Bilbao....

En rodó...

2011-08-21T00:03:00.002+02:00

Crec que els rodons sempre son aquells en que mirem un xic enrere, mirar endavant potser provoca un cert vertigen, per sort, ja fa temps que no miro enrere, miro i penso futur, en positiu, i dies com avui, penso molt, però admeto que no m'afecta, almenys no de moment, ho celebro, gaudeixo i també te avantatges, al estar de vacances ho puc gaudir el doble.
He fet i m'han fet moltes coses, moltes han estat bones, la majoria, i ara, que se suposa he de posar seny i gaudir de la maduresa, em moc més que mai. Estar madura no vol dir caure de l'arbre!.
I donar gràcies, als fills i filles, a la família, als amics i amigues, als coneguts/des, fins i tot als virtuals, per ser.hi, per acceptar i comprendre aquesta donota mataronina. A tots aquests cors que m'estimen.
Avui faig 50 anys, 50!!, una mica de cava?, hi esteu convidats.

Pd: Un sopar sorpresa dissabte al vespre, restaurant vora el mar, germans/es, amigues, fills i joves, cunyades i cunyat, neboda, bona teca, bon ambient, regals, que si una sessió d'spa, un bolso molt per mi, un llibre sobre els 50..., dues entrades per un concert, Apple Tv, postals, espelmes, cartes que venen de 17.000km....molta emoció i per acabar una copeta al Manaus... una nit magnífica.

Un premi....

2011-08-14T10:42:00.000+02:00

La Montse, Arare, o Reina del Mar, (aquest nom li vaig posar jo :), em dona un premi, cosa que sempre agrada, què hi farem. Avui és diumenge i tinc temps, ve de gust.
Intento seguir les instruccions del mateix....
És el premi titulat "Me gusta tu mentalidad", creat per l'utora del blog "Pequeña Budda Islandesa". El premi és un quadre del seu home, que representa a la Tara Blanca, la dona amb bon cor i amant de la naturalesa. (còpia del seu escrit).
Qüestionari:

1. Una cançó que m'emocioni:
Difícil elecció, escolto molta música, però ha de ser una. Bendita tu luz, Maná.
2. País on m'agradaria viure i motius:
País Basc, verd, verd, mar, blau....
3. Com em descric amb 5 adjectius:
Només 5?.... directe, apassionada, decidida, treballadora i afectuosa.
4. Alguna vegada algú t'ha explicat com seria el teu futur?.
Sí, contra la meva voluntat en un sopar d'amics, cal dir que va encertar una part i el seu desenllaç. Però no hi crec.
5. El meu perfum preferit:
Donna Karan woman, olor de mandarines i cítrics. Deliciosa, però cara.
6. D'on creus que ve la sort?
No hi crec, ni que alguns/es neixen amb la "flor al cul".

No li passo a ningú, per les vacances he trigat molt a respondre.
Ja està! Una mica més de Joana. O era una mica menys de misteri?.

Tornar....

2011-08-08T13:38:00.003+02:00

Una setmana al meu "segon país" m'ha deixat com nova.
He dit sovint com n'estic d'enamorada del País Basc, dels seus paisatges, el seu verd, el seu ambient, el seu menjar.... aquest any va ser en Martí qui va dir el lloc on anar, a ell també li agrada molt.
Hem caminat el que no està escrit, crec que son les vacances que ens hem cansat més però a la vegada més hem desconnectat i gaudit. És clar que la companyia feia molt.

L'estada a Bilbao i des de allà Donosti, Getxo, Santurtzi i Bilbao a fons, carrer a carrer, tal com s'ha de fer. Hem menjat bé, hem anat al cinema, de compres...
A Donosti, per fí!, vaig poder veure el Peine del Viento, en tenia moltes ganes.

I vaig ser valenta de pujar les 345 escales per veure la basílica de Begoña! i després baixar, és clar.
La temperatura ideal, ahir ens varem llevar amb 18º, un gust caminar, mirar, veure i ser vist.
Ja tornem a ser a casa, ara sí que anirem més del rollo descans i lectures.

Jugar....

2011-08-01T09:54:00.000+02:00

L'estiu ha de servir també per això, jugar, desitjar, gaudir.....
Juguem?.

JOC

Pots jugar amb el seu cos,
que és jove i riu, i vol
el joc, i no n'ha tingut prou
Encara creus que en tu hi ha vici?
Mostra el teu vici. Dóna't
sencer. Si te l'estimes,
no li ofeguis aquesta tremolor:
la curiositat del cos, que tu
fa massa temps que en dius desig.

Gabriel Ferrater

De com "flipar" sense provar gota de res!!

2011-07-27T18:45:00.001+02:00

En Martí i jo compartim un munt de coses, tenim les nostres tradicions, de família monoparental, ell i jo, jo i ell.
Una d'aquestes tradicions és anar a veure els gegants, nans, mumerota, l'àguila, etc... sortir del carrer Pujol i enfilar la Riera el dia 27 de juliol, sota un sol de justícia i un cop passat, anar a fer un gelat.
Avui hem quedat tant parats, indignats, emprenyats, que el mal gust de boca ens ha fet modificar gaire bé tot.
En arribar a l'ajuntament, la porta i l'espai que es deixa lliure per passar les figures era ple de mossos d'esquadra amb armilles anti bales i passamuntanyes que els hi cobrien el rostre. Davant seu, l'enemic eren criatures, super petites, pares i mares amb cara de por, espant diria. Ells, en posició xulesca i amenaçadora, amb unes mirades que feien esgarrifar.
Un bon grup de pares i mares ha optat per tirar avall i veure les figures més lluny que no la tancada habitual.
Com és pot actuar així?, com poden convertir un acte festiu i popular en un acte repressiu que ningú entenia?.
Quan han arribat les autoritats hem comprés part dels motius, en "Puig" s'havia dut els que he escoltat anomenar per allà: "gossos de quadra", la comitiva semblava una desfilada del País Basc en els seus pitjors moments, envoltats de policies i "segurates", en Mora, el nostre flamant nou alcalde duia al seu costat l'insigne conseller.
De qui ha estat la magnífica idea de convidat aquest tipus?, no ha estat una provocació?, quan ens ha costat als i les contribuents aquest acte de xuleria i prepotència?. Potser no ho hem pagat entre tots i totes?.
Al darrera de tot, un grupet d'indignats amb uns petits cartell protestaven per la seva presència. Aquests eren el perill?.
Quina vergonya!! La foto no ha pogut ser millor, el mosso miraba en Martí amb ulls amenaçadors.
Al Facebook he llegit aquest apunt que ho deixa ben clar.

No m'ho demaneu....

2011-07-26T10:15:00.000+02:00

Que entengui que un/a jutge desnoni una dona amb dos fills de casa seva, quan un d'ell te una discapacitat del 77%, que aquesta família acabi al carrer per un deute de la seva ex parella i que el Món segueixi rodant.
No em demaneu que entengui que quan els veïns i veïnes, ara, que tant costa que et diguin bon dia a la teva escala, deia... quan aquests van de manera pacífica a bloquejar la porta per evitar el desnonament, els antidisturbis reparteixin a "diestro i siniestro", sense mirar edats ni condicions, hòstia va, hòstia ve.
No em demaneu que entengui que els bancs i caixes diguin que amb l'entrega del pis no queda satisfet el deute, ells, que varen ser els que el varen valorar en concedir la hipoteca, ara no el volen. Ells que no renúncien a pujar la seva ja voluminosa nòmina per millorar una situació de la que com a mínim en son còmplices.
No em demaneu que entengui un Parlament i un Congrés incapaços de tallar amb aquests abusos, amb aquesta disbauja, amb aquest deliri...
No em demaneu que entengui que els mossos surtin al carrer per el mateix, enlloc d'agafar, i tancar, carteristes, és més senzill llançar els llops contra els veïns i veïnes.
Estic indignada, estic emprenyada, decebuda, amb els meus, amb els altres, amb tots i totes els que mai es podran posar en la pell de les famílies que van al carrer i mengen de la caritat, viure entre cartrons en un anomenat país del ¿primer Món?.

Ahir va ser un GRAN dia......

2011-07-22T09:25:00.003+02:00

Sovint, més del que m'agradaria, he comentat que certes "persones", per ser educada, em tenen al seu punt de mira.
Qualsevol àmbit de la meva feina és revisat amb lupa i sempre has d'estar pendent de si parles, les parets escolten. Pendent de donar explicacions a companys disgustats per coses que tu has fet, i ell pensa que no, llavors li has d'explicar i ell s'enfada, però no amb mi.
Fa uns dies vaig escriure sobre les mentides, sobre les manies persecutòries, malgrat que he marxat, per la meva pau interior i personal, allà segueixen els mateixos amb les mateixes obsessions.
Ahir, gràcies a una amiga i companya es va destapar la veritat, les seves mentides, mantingudes sense cap prova en reunions públiques, ahir, la seva incompetència va quedar demostrada, evident i clara.
Això sí, no varen tenir ni la valentia ni la decència de demanar disculpes.
Ahir va ser un gran dia, molt gran. I sabeu què és el que més em va agradar?, que mentre eren informats un per un, varen desfilar endins sense badar boca.
Avui plego de vacances, satisfeta, ni que no al cent per cent, ara, jo soc fora, però li fan la guerra i les seves injustes "justícies" a una altre persona.
Per sort vaig acabar el vespre amb un "segrest" per part de les "meves nenes" i un sopar deliciós a la Rambla de Mataró.
A la foto el Foié grillé amb virutes de mango i torrija de pistatxos que vaig sopar.

És estiu.....

2011-07-20T07:52:00.002+02:00

Sec a una terrassa, espero una benvolguda amiga. Fa dies que no ens veiem i tenim moltes coses per parlar.

El cambrer em demana què vull, la meva tònica habitual, sense gel i amb molta llimona.
Mentre espero miro la gent del voltant, la terrassa és gran, molta gent fuma, cosa que em fa arrufar el nas, però per sort ningú del meu costat ho fa, de moment.
Torna el cambrer, mentre em serveix veig que te uns bíceps estupends, d'aquells que tocaria... quan es gira li miro el cul... noi és un bombó aquest cambrer, dissimulo, no sigui que ho noti.
La meva amiga, com sempre, arriba tard.
A la taula del costat seuen dos nois, mitjana edat, un em fa un brindis amb la seva cervesa i em pica l'ullet. Miro a un costat i l'altre, però ell repeteix, va per tu morena!.
Ja em teniu vermella com un perdigot i maleint la meva amiga per el retard. Li dedico un breu somriure, no massa que no es confií, i miro cap un altre costat.
Ell cerca la meva mirada, ho intueixo, però jo no el miro. Em mira el "canalillo", això si ho tinc clar.
Arriba la meva amiga, petons, somriures i un cop servida la seva beguda el noi, senyor, que s'aixeca i pregunta si ens poden convidar, ell i l'amic, apart de seure amb nosaltres.
La meva amiga em passa el "mort", diu alt i clar, jo estic casada!, jo somric, després ric obertament, li dic que jo no estic casada però serà un altre dia. Pobre, marxa decebut, tampoc deu ser senzill per ells. Abans em diu que li agraden els meus ulls...
Nosaltres seguim a lo nostre posar-nos al dia. Tinc ganes de vacances.
I és que a l'estiu, tota cuca viu. O era tota cuca lliga?.

Massa connectats?....

2011-07-17T08:55:00.004+02:00

Més d'un/a dels que em llegiu haureu pensat alguna vegada en si depenem massa d'estar, o no, connectats, que si xarxes socials, que si correu, que si el bloc, que si.....
Un altre tema son els nostres fills, no és senzill fer entendre a un adolescent que no pots estar 5, 6 o 7 hores davant un ordinador, per tant no queda una altre que mirar de limitar aquest temps, però és clar, si treballes tampoc és senzill estar tan pendent d'això.
Jo tinc un pacte amb en Martí sobre el temps d'ordinador, crec que l'anem respectant amb alguna excepció els caps de setmana, però és clar, si va a d'altres cases ja no ho puc controlar, és més, si allà es troba sol o bé avorrit, ho entenc. També tinc activat el control parental, i ell ho sap, per tant, anem fent tot el possible.
Però ara em demana un mòbil amb un sistema de missatges gratuït, ell m'ho ven així és clar, però on es pot accedir de manera il·limitada a facebook i internet. Lo primer que m'ha dit, el molt llest, ha estat: Mama no et preocupis, per 10€ al mes tinc Wasap Android i ja no faré trucades, a més et surt gratis amb els punts Vodafone! (He tingut que buscar què cony era això).
Total, els germans estan tots a favor, i és clar, lluitar contra 4 és massa per mi. :)
Segueixo pensant que estem massa connectats, massa...
Quan varem anar a Ribes de Fresser volia dur el portàtil, em vaig posar tossuda que no, que res. Ara, si marxem de vacances, ho tornarà a demanar, però és clar, si abans te el mòbil.... ja no caldrà.
Son llestos noi!

Inmoral....

2011-07-15T14:18:00.000+02:00

Vaig veure a les notícies que una nena que porta per nom Eden Wood, de 6 anys, 6!!!!!, es retira de fer de model i "Reina infantil".
Quan em vaig acostar a la tele, era a la cuina fent un pastís, vaig veure un seguit d'imatges de la petita.
Vestida com una dona gran, més aviat com una meuca, pintada com una dona que no sap en què entretenir les hores, o com una nina "pepona" i amb un "desparpajo" esgarrifós.
He llegit que algunes d'aquestes nenes han patit agressions sexuals.
Vaig veure les declaracions de la mare, una artista frustrada que viu el que vol per ella a través d'aquesta petita, ella tota orgullosa deia que la seva filla: "Crec que està seguint els passos de grans persones com Oprah Winfrey. Per què ella no va a poder tenir un contracte a Hollywood o un programa de televisió? És el somni americà i aquest és la seva destinació", va aclarir l'orgullosa mare.
La meva pregunta és: Quan viurà la seva infantesa aquesta nena?, quan trigarà a caure en les drogues i l'alcohol com ho han fet d'altres artistes?.

Ho sento, però de tot en diuen pares. Algú hauria d'avaluar la categoria dels mateixos.
(Malgrat l'empipada el pastís de formatge mascarpone va quedar molt bó).

Valors.

2011-07-11T14:18:00.001+02:00

Fa un parell de setmanes vaig poder gaudir d'una conversa amable, tendre i afectuosa amb un bon amic. Un amic d'anys, d'aquests que son discrets, però sempre hi son.
Varem parlar dels valors inculcats a les persones.
Sovint hem parlat del cristianisme, ell es declara cristià, però no catòlic, costa una mica d'acceptar la separació, però jo l'entenc, no és l'únic amic que es declara d'aquesta manera.
Donada la confiança que ens tenim varen sortir temes personals i íntims.
A ell li costa molt, molt, entendre algunes actituds. Em va dir ben clar que no entenia com persones que han estat practicants de tota la vida, que suposadament han de ser "bons cristians", puguir ser tant dolents i tenir tan mal fons.
A mi em va agradar podet tocar aquest tema des de el punt de vista d'una persona no creient, jo.
Li vaig dir que soc molt més bona persona sense posar els peus a missa, que no pas algunes "persones" que hi van cada setmana. Això sí, un cop nets, a pecar de nou!.
Li va doldre, però em va donar la raó, senzillament les proves el varen desconcertar.
Varem parlar d'influències negatives, de mala fe... de coses que em va agradar posar al seu lloc, ell no és l'únic desconcertat.
Jo he educat els meus fills en els valors de les persones, de respecte i bona educació. D'altres donen lliçons i no han mogut un dit.
Soc afortunada de tenir amics com aquest.

Tinc un foradet......

2011-07-06T10:55:00.000+02:00

Gran, un foradet que he de mirar de cobrir, dissimular, tapar, amagar, distreure...

Un foradet que pica, de moment no angoixa, però indisposa.

He de ser una super mare per poder distreure, no caure en el parany de la tristesa ni el mal humor.

Sabeu, els que sovint em llegiu, que soc una mare del tipus "gallina clueca". M'agrada tenir els fills a prop, ni que estigui dies sense veure'ls, se que son ben a prop meu.

Durant temps he "presumit" que els tenia tots en 150 metres a la rodona. Ja no és així.

Avui, ell, està a 17.000 kilòmetres. Una gran aventura, sense cap dubte. El seu somni, viure a Austràlia. Ja hi vola, ja és en camí.

Ara queda esperar, si s'hi queda, feina te, el país li encanta, ja hi va viure, o si d'aquí un temps, ens enyora i torna.

Ho veurem.

Jo tinc un foradet per on corre un aire fred, molt fred.
Però estic també contenta, va a complir un somni, poques persones poden fer-ho.

No se quan els tornaré a tenir tots junts.....

Contes per no dormir....

2011-07-04T09:15:00.002+02:00

(Fragment del inici d'una novel·la, petita, curta, que vaig començar fa un temps, intriga, mals tractes i venjança. Ara queda decidir, si l'acabo, quin nom li poso i intentar la seva publicació)

Sabia, almenys estava ben convençuda, que si el primer dia que es va posar violent, el primer dia que la va amenaçar, el dia que va sentenciar la seva relació, si aquell dia que podríem anomenar dia "u", l'hagués denunciat, hagués trucat als mossos, davant el munt de testimonis que varen presenciar les amenaces i la seva reacció, plors i tremolors, que la varen consolar i animar a mirar endavant, aquell dia hauria canviat tot. Mai s'hagués embravit com ho va fer després.
Quan les pressions psicològiques varen ser del tot insuportables, enlloc d'anar al psicòleg, hauria d'haver denunciat, ja li va dir la seva advocada, una nit a la garjola, potser el faria recapacitar.
Però no ho va fer, va creure que un moment o un altre, ell, recapacitaria, veuria com anava d'errat, però no va ser així, i la cosa va esclatar, va petar, i ella va decidir que havia arribat el dia de la venjança.
Aquesta que havia deixat adormida per el bé dels seus fills, aquests que ara li reclamen que actuï i acabi amb ell.
Te les armes, te la informació, encara recorda la frase de capçalera d'ell: "La informació és poder", li deia molt sovint i ella d'informació en te molta.
I com no, te les ganes.
Ara sols li queda posar fil a l'agulla.

( Ara, per vacances li donaré l'impuls final, fa dies que la tinc aparcada. No se si escric bé, o no, però m'agrada fer.ho i tinc suficient imaginació, crec jo.....)

El banc de l'oblit...

2011-06-30T14:22:00.000+02:00

He pogut escoltar els teus sospirs,
allà, ple de matolls, mig amagat,
enyorança dels amors viscuts,
dels petons, lliures, donats,
ocells al vol en llibertat,
recorden que estàs ben lligat.
Has viscut un passat dolç,
ple de vida i amor,
enamorats i petons,
els veïns han gaudit del teu repòs,
a la fresca de la font.
Ara sols queda esperar,
temps millors,
una mà de pintura,
i més amor....

Equilibri.....

2011-06-26T20:37:00.002+02:00

Soc conscient que em faig gran, no vella, gran, les coses costen una mica més, les campanyes son més dures, ho t'ho semblen, el burofax, habitual abans de vacances, et fa vomitar, directament, tanta imbecil·litat, insensibilitat i mentides juntes, no dona per menys, sembla ser que les dates de vacances dona per fer epístoles.
No se, de vegades és com si costés seguir, però se que tinc la força, el caràcter i la mala llet per fer-ho. Ja he renunciat a massa coses.
Amb en Martí hem fet guardiola un any per anar a Ribes de Fresser, tot un any per poder, per fi, anar als Caçadors, un dels millors hotels que he estat, i no son pocs, el seu menjar, el personal amable i atent, caminar, descansar, menjar, com no!, trobar coneguts i saludar, llegir, els dos, hem llegit un munt.
Dijous varem anar a Núria, i només baixar del cremallera, veure aquesta estampa que veieu a la imatge, els meus ulls es varen negar. Hi vaig trobar l'equilibri, la tranquil·litat, la pau, en definitiva, la felicitat.
Una imatge de boira, des de el mirador una emoció em va estremir, em va colpejar i no ho vaig poder evitar, la felicitat va venir a mi.
L'endemà, el meu sant, Queralbs... caminada per aquest poble que tant m'estimo, i on encara descobreixo carrers nous, camins nous, llarga passejada fins més enllà de la Font del Coronel, tornada acalorada i emoció, un cop més, molta emoció. No sols del paisatge, també de la companyia, de la conversa, dels missatges i trucades per felicitar-me el sant, de les confidències a l'aire lliure....

No se quan podré tornar, però se, ara sí, ja ho tinc clar, que la meva pau personal, interior, passa per la Vall de Ribes, per els seus boscos i la seva gent.
Avui puc dir, alt i clar, soc i estic feliç, tranquil·la i animada.

Els pèls de punta...

2011-06-21T12:20:00.000+02:00

El meu germà Joaquim en fa arribar aquest vídeo que he escoltat dues vegades i les dues, m'ha posat els pèls de punta i ha humitejat els meus ulls.
Cada vegada que algú demana explicacions, sigui en Garzón, siguin les famílies, mirem cap un altre costat?.
Quan de patiment, quantes morts injustes i que ja mai, seran aclarides.
No s'ha fet mai justícia al respecte, i el debat, ara, encara, és si treuen el dictador assassí de la seva tomba o si condemnen el jutge per la seva investigació.
Les famílies ja mai podran vetllar els seus morts.
I els fatxendes segueixen campant tant feliços i la família del dictador viu de rendes, feliçment...
Espanya, ja sabeu.

La caçadora de cossos....

2011-06-20T08:18:00.001+02:00

Ahir vaig acabar de llegir aquest llibre de Najat El Hachmi.
Lo primer que diré és que ja sabia que era un llibre que parlava del sexe, de les relacions sexuals, no anava pas sense saber què trobaria.
Però he de dir que m'ha decebut bastant, la primera part del mateix parla sobre els homes amb que ha tingut sexe i lo important de les olors dels mateixos. Cert, això, al sexe lo mateix que excita a algunes persones, tira enrere d'altres. Les olors les podem gaudir, o bé detestar.
Manté sexe a "tope" a ple de llocs i amb multitud d'homes.
He trobat aquesta primera part molt repetitiva, amb poca varietat i sovintegen les mateixes expressions i similars situacions. I sobre tot, una enorme insatisfacció.
Fins i tot en algunes coses m'hi puc sentir identificada, ella no discrimina ni per raça ni per físic, també creu, com jo, que el sexe no és el "camí" segur cap a la felicitat. (per molt que el puguem gaudir quan el practiquem).
La segona part anima una mica la "trama" i diversifica els espais, però ni que estic contenta d'haver llegit el llibre, no serà dels que quan em faci gran vulgui repetir o bé guardar al meu arxiu personal on hi tinc aquells llibres que mai regalo.
Ha tingut bones crítiques, lo meu, és un apunt.

Diferents, però no menys desitjades....

2011-06-18T08:29:00.006+02:00

Aquesta setmana, i la propera, tinc vacances, per acumulació d'hores, no pas les d'estiu.
Aquests primers quatre dies han estat, si més no, estranys. No he fet vacances típiques, podríem dir que han estat... solidaries.
Bo i que he tingut que atendre coses de feina des de casa, i fer alguna gestió "presencial", els he dedicat a Camina per l'Alzheimer, la campanya electoral i un cert cansament general, no m'havia permès acabar d'entrar totes les dades per preparar la propera, que ja s'ha començat a gestar.
També hem fet un dinar del personal, pleguen dues persones i varem fer un arrós vora el mar, en bon ambient.
El fet que en Martí encara ha tingut institut als matins m'ha permès teclejar i teclejar i teclejar.... entrar les dades de més de tres mil persones, apart de desxifrar lletres i números, que cada persona escriu de manera diferent, però vaig poder entregar els arxius el dijous a la primera reunió i veure, un cop més, la feinada que genera la caminada i quin bon grup de persones, de edats del tot variades, col.labora de manera del tot desinteressada. Consti que en Martí m'ha ajudat quan ha pogut en aquesta tasca.
Això sí, a partit d'avui, res de res, passejar, mirar, cuinar, gaudir, riure i gaudir de la companya d'aquest jove que ja em passa un pam, fa temps...

Moda i complements....

2011-06-16T09:22:00.002+02:00

És evident, per mi almenys, que una persona que vesteix una 52, una 54 o més, passada aquesta ja te poca importància, no es veu bé amb segons quina roba. A la vegada, algunes dones si s'hi veuen i ja sabem que lo important és que una mateixa es trobi guapa o bé afavorida.
He donat un parell de voltes cercant una samarreta, alguna cosa tant senzilla està resultat de lo més complicat.
En trobo, la gran majoria ho son, sense mànigues o bé aquestes son super curtes. Dic jo que la majoria que som abundoses en carn no és precisament els braços lo més bonic que tenim. (Em nego a dir grassa, senzillament en tinc més, soc una gran empresa).
He cercat i mirat, poc, ho reconec, mirar roba no m'agrada de manera especial. Però trobo aquest problema a tot arreu.
Després tenim els penjolls adjunts, diguem complements decoratius, però si gastes una 110 de pit, sols et falta alguna floreta, llaç o qualsevol guarniment que augmenti aquesta part...
D'altres, tancades, massa per l'estiu, quan una de les coses més boniques son el meu escot...
Després les faldilles, curtes, massa curtes, val les dones abundoses volem lluir, però tampoc som ximples.
Una dependenta em deia que haig de ser més atrevida, ja ho soc ja, però mai m'han agradat les disfresses. Clar que això m'ho deia des de una talla 38 com a molt!
Dec ser complicada, potser hauré de seguir el consell d'una bona amiga i començar a estudiar disseny, per fer la roba que se m'escau millor. Crec que no està renyit estar guapa i ser abundosa.
Ser una dona "Botero" no està renyit amb la sensualitat.
Però molt em temo que ja m'agafa una mica gran no?. Vull dir lo del disseny, no lo d'estar guapa :)

A misses dites...

2011-06-08T21:11:00.000+02:00

Diu la premsa que "La Gene" és pensa querellar contra els fatxendes racistes de pxc.
Em sembla molt bé, però llavors pensen pactar amb ells per treure alcaldes que han estat els més votats?.
També llegeixo que el Col·lectiu Ronda també els denuncia per propaganda racista, cosa que també aplaudeixo.
La Fiscalía accepta i diu que ara ho pensa investigar, correcte.
Però digueu.... perquè no ho varen denunciar durant la campanya electoral?, jo, el famós xec, com a resident a Rocafonda el vaig rebre, em va fer posar com una moto!, no era llavors el moment de fer les denúncies?, no ho han fet fins que els han vist asseguts als nostres ajuntaments?.
Ja he deixat clara la meva opinió al respecte, i el meu desencís que partits com aquests entrin als ajuntaments, però noi... aneu tard!.
(la foto és de Capgròs.com)

Indignats, amb 14 anys....

2011-06-07T13:48:00.001+02:00

Aquests dies el meu noi ha seguit d'aprop el tema dels indignats.
M'ha fet molta gràcia que tan jove n'estés tant pendent, però llegint els seus escrits veig que malgrat ser tant jove ho te clar, ho veu clar i ho explica encara més clar....
Un reportatge que em fa tenir clar quan diu que vol ser periodista.
Si teniu cinc minuts, val la pena....
El Bloc d'en Martí i la mare que el va parir.

La regalo....

2011-06-04T21:23:00.000+02:00

Tinc una cinta de caminar que vull regalar, ni vendre ni subhastar, qui la vulgui la regalo.
Te uns anys, no és automàtica, funciona per impuls de cames, però està nova. La única cosa que no va, imagino que es pot posar un de nou, és el comptador de quilometres.
Si algú la vol podeu contactar amb mi, això sí, s'ha de venir a buscar, almenys dues persones, doncs pesa lo seu. Plegada te aquest aspecte que podeu veure.
La regalo primer per espai i segon perquè mai he trobat el gust a caminar sobre ella.

El correu: joanato@gmail.com

Cures.....

2011-06-03T15:11:00.002+02:00

Et fas una ferida, greu, s'infecta, supura, fa mala olor i a sobre l'emboliques amb una peça de drap brut.
Què passa?, doncs que s'infecta, que fa pus, i cada dia que passa la cosa empitjora. En definitiva, no cura.
Aquestes coses s'han de curar d'arrel, amb una bona ensabonada, desinfectant i molta, molta, higiene, s'ha de tallar d'arrel amb les infecccions i els virus.
Fins i tot, de vegades, cal agafar el bisturí, fa mal, cert, però cura!
Però quan això no és fa bé, quan fas servir els mateixos cotons una i una altre vegada, bruts i infectats, quan no s'arriba al fons de la qüestió, quan menteixes per disimular la incompetència i negligència, no val la pena pensar ni fer, més val passar a una altre cosa.
I aquí, no ha passat res. Com dieun els castellans: Más de lo mismo.
Jo ja m'entenc.

Revolució!

2011-06-01T13:15:00.008+02:00

Ha entrat per la porta amb un somriure als llavis, gaire bé tan gran com el meu al veure'l, allà, ben plantat amb aquestes roses.

Ha fet una important declaració d'intencions: Vull que a partir d'avui comencin els somriures, s'han acabat les males cares, serioses més que res, comença la revolució dels somriures....

La meva cara crec que ja ho deia tot, gràcies, més que res per el detall, per les intencions, per la feina....

La dedicatòria, i la tarja que la porta, preciosa.

Avui deixem de males cares i comencem nova etapa, noves maneres i nous somriures, una revolució d'intencions.

No diré qui les ha dut si ell no dona permís, però una petita pista... com pot seguir solter un amor d'home com aquest? :).

Avui estic ben feliç.

Gràcies, a tu, que si em llegeixes i no t'en amagues, has fet que aquestes roses em fessin venir a casa més lleugera que mai.

Somnis de poesia....

2011-05-29T09:45:00.003+02:00

¿Qué dirías si hoy te invitara a mis sueños?

Tus labios de manzana
sobre la piel golosa de mis ingles
toda la noche -di, ¿qué pensarías?-,
tu saliva frutal levemente aromando
el hambriento contorno de mi vientre...
Qué cosecha tan dulce
(semillas y caricias y extravíos)
para un mundo sin sol.
Dime, ¿no acudirías
si también esta noche te convoco a mis sueños?

Josefa Parra
De "Alcoba del agua" 2002

(Poesia retrobada una matinada d'insomni....)

Professions....

2011-05-27T08:22:00.003+02:00

Que mai podria tenir.

Metge: patiría massa per els meus malalts, ho tinc clar.

Política: Sería incapaç d'anar a sopar per Nadal i seure a la mateixa taula, i fer broma, amb els que tot l'any m'han dit de tot als plens municipals.

Treballar de nit: Soc incapaç de estar desperta més enllà de la 1... serà l'edat?.

Advocadessa: No podría defensar ni maltractadors físics, ni psicològics, ni assassins de dones. Més aviat els condemnaria.

Podría seguir, però de moment, aquestes, son ben segures que no les podría fer.

Sobre tot la darrera....

Voler, vull dir moltes coses.....

2011-05-23T21:40:00.001+02:00

Pensar, en penso encara moltes més.
Però no és senzill explicar com sents algunes coses, com valores d'altres, potser no cal parlar tant clar, sols cal assumir i acceptar, ser democràtic ho comporta, però a mi, em dol molt.
No, ni de lluny penseu que parlo de la pèrdua per part del PSC de l'Ajuntament de Mataró, crec que era una cosa esperada.
Parlo de l'entrada de un partit xenòfob, racista, feixista, lo pitjor de lo pitjor, en una ciutat que sempre ha estat més d'esquerres que de dretes, trobar, així, de cop, 3 regidors d'aquesta formació que em nego a mencionar.... això, m'ha deixa del tot feta pols.
Quan vaig rebre la seva propaganda electoral em vaig enfadar de valent, un xec, imaginari, és clar, a nom d'un emigrant, fan servir la mateixa forma de fer que el PP, escampar merda a dojo que alguna cosa queda. No veig que demanin la il·legalització d'aquest partit, però tot el dia fan merder amb Bildu.
Avui, com sempre, he intentat animar, he donat petons a dojo i abraçades, alguna molt sentida.
També he felicitat al Xavier Amor, prova contundent que no valen alguns arguments que avui he escoltat, la davallada te a veure amb el tema "nacional i la crisi". A Pineda de Mar no en tenen?.
Cal renovar idees, missatge, i sobre tot, persones. De moment no ha dimitit ningú i per el que sembla, ningú ho pensa fer. Els queda tant per aprendre....
Com diu en Víctor, ara més que mai, socialista i catalanista.
Tornarà la primavera, tornaré a somriure, sols em calen unes vacances i caminar vora el mar.....

I de vegades pot ser tan bonic....

2011-05-20T21:37:00.004+02:00

Un instant, pot omplir tant...
Un cafè inesperat, una conversa tranquil·la, un aire suau i lleuger a la cara...
Un soparet a la fresca, ni que sigui un entrepà, compta amb qui el fas...
Un petó, també inesperat, una ma que acarona, una tendresa als ulls...
Una visita, un munt de capses, un tallat i uns bombons...
Retrobar somriures, complicitats, abraçades, persones que fa temps no veus ni abraces....
De vegades, pot ser tot tan bonic i suau....
Sols cal escollir el moment, i com no, la companyia....

Paraules en campanya.....

2011-05-17T07:34:00.012+02:00

Aquests dies poques vegades puc venir a casa a dinar, massa feina per una de sola.
Però consti que la faig de gust, a mi m'agrada la meva feina.
En anar i venir, és primavera, miro amunt i avall i m'he fixat en els lemes de campanya de gaire bé tot-hom.
La meva frase de campanya preferida:
M'encanta.

La més sosa irreal i que amaga unes estisores:

I mireu que en soc molt de positiva!

Aquesta, més que res, em recorda una famosa frase dels meus, "ara no toca":

No dic parlar d'independència, que no ho soc d'independentista, parlo de per exemple per quin motiu no son només PSC, sense "cueta".

Aquesta m'agrada per dues coses, una, que m'agrada poder decidir i la segona, surt una ex cunyada meva, m'ha fet gràcia.

La pitjor, de lluny, que em fa "yuyu", que sols la he vist en castellà, si aquest senyor vol estar amb mi... deu excloure catalans?, que som a Catalunya cony!!

I per acabar, i treure el mal gust de boca del darrer, una de les que més m'ha agradat dels meus, els socialistes, la "frase" eslogan etc...
"Noves energies, noves il·lusions", potser perquè em sento així. I també perquè son un molt bon equip. Son la candidatura de Canet de Mar!

Per cert, no he vist cap pancarta protegint els arbres, tal i com marca la llei, per evitar mal als arbres, ni una!

A petició...

2011-05-11T21:11:00.003+02:00

Aquest any havíem previst unes vacances a Cantàbria, ho varem parlar i varem començar a mirar.
M'agrada escollir on anirem amb en Martí, a la fi anem junts i ell ha de dir la seva.
Quan semblava que tot apuntava que sí, doncs em va demanar de tornar a Bilbao.
Primer vaig arrufar una mica el nas, i mireu que n'estic ben enamorada del País Basc, però ja hi vaig anar i a la tornada em vaig divorciar... clar que ara... no corro aquest perill!
Total, que ens ho hem pensat i anirem a Bilbao. Ahir varem comprar la guia, ja tenim hotel i bitllets i estem, del tot, delerosos que arribi.
Falta molt, en som conscients, però per mirar què visitarem, quins dies i com, no costa res no?.
Aquesta imatge és de l'estiu de fa molts anys, ara, ja no el puc agafar a coll, ell m'agafa per l'esquena doncs em passa un pam, com a mínim.

Preguntes que decideixo NO respondre....

2011-05-09T07:25:00.001+02:00

Una companya em va venir a trobar divendres i em va dir, un xic enfadada: Perquè no vares venir ahir al sopar d'inici de campanya?, la gent pregunta per tu i ho fan per lo "bajini" donat que si pregunten als que "tu" saps, responen malament. T'enyorem.
Primer sorpresa, després un somriure. Sempre és agradable saber que la gent et recorda, ni que hagin passat gaire bé 2 anys. He recordat lo bé que ho passaba als sopars, quan erem les treballadores les que fèiem la feina, i rèiem, i l'ambient era tant distés...
La meva resposta va ser breu: No milito a Mataró, no tinc res que veure amb l'agrupació, val, si, hi tinc que veure doncs forma part de la Comarca, però no porto res, ja ho saps.
No, ella no ho sabia, no sabia que el meu carnet porta ja fa un temps el nom d'una altre agrupació.
Aquesta pregunta, sumada a d'altres que no responc els darrers temps, ara ve un munt de gent per la seu, ha provocat que algunes persones pensin que m'han "pujat els fums" per haver marxat.
Ni de lluny.
Cada paraula, cada escrit, cada opinió, és revisada amb lupa, és enviada als caps i ja ho vaig dir fa temps, vull viure tranquil.la, vull gaudir de la vida, dels nous ambients i noves maneres de fer, sense "vendetta" cada cop que obres la boca.
Ja ho vaig dir fa temps, la sinceritat, te un preu. Jo l'he pagat amb escreix, però sense perdre ni un xic de la meva essència, ni gota. Jo sí crec en les sigles que defenso, m'entre d'altres les amaguen.
I és que de manar, també s'en ha de saber, no n'hi ha prou amb males maneres, cares i actituds.

He de recordar.....

2011-05-07T07:40:00.000+02:00

Follia

Desfulla'm
amb tota la força
del teu ventre
i agafa'm
abans no defugi
aquest vertigen.

Enceba'm d'amor
fins l'infinit,
fes-ne filagarses
dels meus cabells
i giravolta amb
aquestes mans
que et besen
a frec de pell.

Liba'm amb força
i tota l'esma
per regar la teva flor
i besa'm fins que
els teus llavis plorin
sang d'amor.

Enric Umbert, del llibre Boscos.

( I és que em cal recordar que soc aquí, que tinc vida, ni que la tingui aparcada i res millor que una bona i sensual lectura per aquest propòsit)

No era el que havia previst.....

2011-05-03T07:25:00.000+02:00

Una tarda de diumenge, com qualsevol altre, intento mirar alguna peli suau, que no faci pensar gaire, acompanyada d'en Martí i unes crispetes.

Però aquest diumenge va ser un xic diferent, primer per la visita matinera d'en Daniel, amb un esplèndid ram de flors acompanyat d'algunes sorpreses que mica a mica avançarem.
A primera hora de la tarda una companya te el detall de dur una capsa de maduixes de Sant Iscle, regal de l'Eduard Turon, no vulgueu saber lo bones que son.

Després, a la tarda, en Martí va marxar a fer una volta amb amics/es, això va arribant.
Visita de les meves "nenes", obsequi, conversa, humor, els hi esperen alguns canvis molt positius i jo n'estic encantada.
Un cop vaig tornar a quedar sola, vaig decidir fer la pols dels llibres, les llibreries, de moment son a la entrada del pis, al rebedor.
Vaig começar per els llibres de cuina, son a la part de baix i els petits a la part de dalt. Em va donar per començar a fullejar receptes, vaig descobrir al mig d'alguns d'aquests llibres algunes targetes de viatges rebudes d'amics/es i els fills, i coneguts/des...
Rellegint alguns textos vaig recordar temps passats, Sovint, quan rebo una postal, sí, encara en rebo, la guardo en un llibre. He deixat llibres a algunes amigues que després m'ho han dit, he trobat una postal...
Quan he passat al segon prestatge, per la part de dalt, he trobat poesia....
No hauria d'haver obert el primer dels llibres...he acostat una cadira he començat a fullejar, ara un, ara un altre, sense cap ordre. Saltava d'un llibre a un altre feliçment, recordant aquí trobaré aquesta, aquí l'altre...
He tingut un ensurt en sentir el timbre de la veïna i veure l'hora!.
Total, la pols segueix allà, vaig passar a canviar les tomaqueres de test, era més urgent...
De vegades, en pensem una i acabem fent una altre, però ha estat un diumenge.... superior!

Ha trucat a la porta.....

2011-05-01T20:10:00.000+02:00

Qualsevol diumenge al matí, a les 9, em podeu trobar en camisa de dormir i un cafè. Fent voltes per aquest "ciber món" i mirant de posar.me al dia llegint els bloc amics, que us tinc molt abandonats...
Per això, una trucada al timbre em sorprèn, vaig en camisa de dormir, acabada de llevar...
I ha vingut a trucar, quan jo ja he decidit que no, que estic lluny de l'amor, de sentiments, estic cansada, estic, mai més ben dit, a règim de sentiments, de complicacions, fins i tot diria, que estic lluny de voler sentir res, que no sigui per els meus nens.
He estat esquerpa, no he obert, però se que pensa insistir, el conec bé.
Diu la cançò: Dile al amor que no llame a mi puerta, que yo no estoy en casa, que no vuleva mañana, a mi corazón ya le ha fallado en ocasiones, me fuí de vacaciones lejos de los amores...
Ara queda que ho entengui, però de moment, m'he de preparar per la propera trucada.
Potser, si li poso aquesta música que tant bé balla..... ho entengui.

Visceral!.....

2011-04-29T07:52:00.000+02:00

Així m'he sentit en llegir aquesta notícia:

Una jutge de BCN concedeix l'adopció d'un menor a una lesbiana "per imperatiu legal". La magistrada substituta al·lega que "l'ideal" és tenir pare i mare, ja que així ho va determinar Déu.

Com poden deixar en mans d'una persona així una decissió tant delicada com és vetllar perquè un/una menor tingui la millor família possible?.
Vindrà "Deu" a veure si son bones mares?, el fet de dormir amb un o bé una condiciona ser bona mare?.
Diu ta tipeja aquesta:

"quan el pare exerceix les seves funcions correctament, fins i tot al tractar-se d'un [nen] baró, no es pot suplir ni equiparar amb una segona mare, per molt mare que sigui".

Aquí encara em poso més visceral. Què val, que si, que si el pare és com cal la mare fa el seu paper, però i quan aquesta mare ha de fer el paper dels dos per "absència o bé negligència" del sujeto?, que ser pare no és deixar anar quatre gotes i ja està!, quantes mares fan el doble paper i tenen uns fills i filles magnífics?.
De veritat hem de permetre que la justícia, apart de lenta i injusta, estigui conduïda per radicals, homòfobos i gentussa sense sentiments?.
Conec un munt de famílies, anomenades "normals" per estar formades per un pare i una mare, com deu mana, i que son uns infeliços de pebrots.
Una família amb amor, una família amb un sol progenitor pot ser tant feliç i tant decent, i pot educar un o una filla tant bé com les que suposadament va "instituir" deu, que si hem d'esperar que ell vingui i els mantingui, estem ben apanyats!.
Ja em perdonareu, aquest tema m'encén la sang!!.

Un anunci que podia haver creat jo...

2011-04-27T21:11:00.000+02:00

Publicitat, aquesta, que em va arrancar primer un somriure, després una franca rialla que va despertar la curiositat del conductor del Mataró Bus fins el punt que em va preguntar si anava mal pentinat tot mirant-se al retrovisor.
Li vaig explicar, "aquesta publicitat que portes al cotxe, la vaig inventar jo!".
Ara, quan em veu, ell també somriu.
I és que vaig trobar que la millor manera d'espantar esperits no desitjats, era no guardar-los al calaix.
Tot venut, com diuen els castellans : "borrón y cuenta nueva".
L'import ens va servir per passar un cap de setmana magnífic a Ribes :)

Petites, però no menys importants....

2011-04-26T07:33:00.001+02:00

Des de que treballo per la Comarca, a nivell PSC, és clar, he conegut un munt de gent nova.

Algunes d'aquestes persones les tenia "vistes", no en va érem al mateix edifici.
Doncs he pogut comprovar lo sacrificat que es ser membre d'una d'aquestes agrupacions.
Son un grup reduït de gent, amb moltes ganes, amb molt bona voluntat, que fan molta i molta feina de manera desinteressada i sobre tot, la fan en les seves hores lliures.
Tots tenen una feina, una vida, fora de l'agrupació. Han de dur les garrofes a casa i per aquest motiu, els admiro molt, els ajudo tant com puc i mai, però mai, demanen res sense dir gràcies....
És evident que puc dir algunes excepcions, ni que com podeu imaginar no ho faré, persones "trepes" i que viuen del "rollo" en tenim i en tenen a tot arreu, però la gran majoria, son un exemple del que hauria de ser la bona política, el saber fer i el saber estar.
Aprenc molt amb ells, gaudeixo, fem broma i saben que poden comptar amb mi, sigui l'hora que sigui. Estic fent veritables amistats i tornant a gaudir amb la feina.
He de reconèixer que duc una etapa, estupenda, recordant vells temps de com era la política, la gent que hi havia, en queda tant poca...
Ser petit i ser persona, aquesta és la bona política.

Sant Jordi a "Casa Torres"....

2011-04-24T14:28:00.000+02:00

Reconec que és un dia amble, dolcet i que m'agrada molt.
Roses a les 9 del matí, per esmorzar, a les 2 del migdia, per dinar, a les 5 per berenar i a les 9 per sopar...
Gens malament.
Roses dels fills i la filla, no tots els fills és clar, en tinc un que sempre "falla", però ja fa temps que no li tinc en compte, ha de fer les coses com ell creu.
Després un caprici.... el llibre Boscos de Enric Umbert, recomanació d'en Pere Màrtir, una autèntica "delicatesen" per els sentits i els sentiments...
Un dia us deixo una poesia d'aquest llibre.

Després passeig per la Riera, veure, mirar, escollir i apuntar llibres per un futur.
Un Sant Jordi d'aquells, per estarrufar la pell....

Sant Jordi a Blogville.

2011-04-23T00:01:00.000+02:00

Ha arribat el dia de descobrir, crec que ell no ho ha fet, qui em va "tocar" en sorteig de Sant Jordi organitzat per la "mà innocent" del Veí de Dalt.
Em va tocar en Robertinhos, no se si és brasiler, crec que no, el seu bloc no dona massa pistes sobre ell. No el seguia i malgrat que he llegit un grapat d'escrits seus els darrers dies, tampoc ho tinc massa clar.
Va per tu, jovenet, espero que t'agradi, Feliç Sant Jordi!

Introducció:

No és senzill escollir un llibre per una persona estimada, coneguda o bé del cercle que ens envolta cada dia.
Per tant, molt menys ho es fer-ho per una persona desconeguda, amb qui com a molt has compartit escrits, si és seguidor del teu bloc, o si el segueixes a ell.
M'he decantat per un llibre que parla del "perill" que pot suposar un d'ells, dels llibres. Perills normalment, per qui mana, ho bé pretén fer-ho.
El pensament, i les lectures, han de poder ser lliures, almenys hem de tenir el poder de decidir si volem, o no, llegir alguna cosa.
M'he decantat per aquest llibre doncs em va agradar, enganxar diria, des de el primer dia que el vaig començar, malgrat relatar una època molt dura de la nostra història, els detalls, el desenvolupament i fins i tot la rapidesa, el varen fer un dels meus llibres preferits. No ha estat senzilla la decisió, gens ni mica, llegeixo molt i això em fa tenir molts dubtes, però tan aviat em vaig inscriure al Sant Jordi al Blogville, vaig saber que el llibre tenia que ser aquest.
Pots donar per fet, que ho faig amb molt d'afecte.

L'Estany de Foc, de Silvestre Vilaplana.

Poques èpoques podem imaginar més cruels que la Inquisició. Una etapa negre i que molts voldrien esborrar, principalment l'església catòlica.
Les morts, a milers, de persones innocents a mans de delators, molts cops per enveges personals, per gelosia de posició econòmica, sense cap sentit. Les tortures més sagnats, la por....
Tot això queda molt ben reflectit en un llibre on la realitat i la ficció ja no sabem on se separa. Ben argumentat, ambientat, gaire bé podem sentir les olors pudents, el patiment de les malalties i com no, el dolor dels torturats. Descriu a la perfecció com de baix poden caure les persones per el temut poder...
Tot perquè?, per creences, això que ara ens sembla impossible, però tots sabem que va succeir.
És un llibre colpidor, però entretingut, ben descrit, emocionant i realista.
Com bé ports veure, el recomano. Si fos possible, t'el regalo.

Epíleg:

Potser, si aquest llibre servís d'exemple, que no ho serà, s'evitaria que al món, avui, encara, hi hagi gent perseguida per les seves creences, la seva pell, la seva condició sexual.....
Jo espero que si tens ocasió, el llegeixis, hauria estat bé poder dur el regal en persona, però... el misteri te això.
De fet no conec cap dels nois inscrits en persona, per tant, serà difícil que ho pugui fer no?.
Desitjo, de tot cor, que t'agradi.
Amb molt d'afecte:

Joana

Tercera pista.

2011-04-20T07:02:00.001+02:00

I darrera.
Al meu "home" de Sant Jordi, crec, penso, sento, que li agrada un bon àpat.

Un de molt breu....

2011-04-19T07:21:00.002+02:00

No se si es el cansament, l'estrès, el treballar ahir fins les 10 de la nit i no dormir bé per si la Junta Electoral torna a trucar, no se si és per la seva absència o tan sols perquè soc una sentimental, ni que ho demostri poques vegades.
El company i amic Ildefonso em fa arribar aquest vídeo i jo... acabo plorant com una tonta.
Això sí, després de la "rajada" estic de nou, estupenda. Tendreta, però divina.

Sols és un acudit....

2011-04-18T07:25:00.000+02:00

La Montse, Arare, Reina del Mar... em fa arribar un acudit i he pensat que durant més de dues setmanes, moltes dones amb parella, estaran així. Ja m'enteneu no?....
A mi m'ha agradat molt. Només és un acudit.

Había una vez un hombre, que luego de haberse peleado con su última novia, decidió ir de vacaciones. Se fue en un crucero y lo pasó fabuloso…hasta que se hundió el barco.
Naufragó a una isla desierta, no había nada. – sólo bananas y cocos.
Después de unos 4 meses, estaba sentado en la playa cuando ve que se acerca remando un botecito la mujer más hermosa del mundo. El hombre no lo puede creer y le pregunta:

- De dónde has venido?? Cómo has llegado hasta aquí??

Ella le responde :remé desde el otro lado de la isla donde estoy instalada desde que naufragué cuando se hundió el crucero donde iba de vacaciones.
El dialogo continúa…

-¡Qué increible! ¡Que suerte tuviste que un bote te llevó a la costa!

- Oh, éste bote? Yo hice éste bote con materiales crudos de la isla. Los remos fueron hechos de ramas de árboles. Entretejí el fondo del bote con hojas de palmeras y los lados del bote fueron hechos superponiendo hojas de gomeros. Los dos extremos los recubrí con hojas de eucalipto.

- Pero dónde encontraste las herramientas?

- Ah, eso no fue ningún problema. En el lado sur de la isla hay un estrato muy inusual de roca aluvial que se ve expuesto. Lo trituré y quemé los trozos a una determinada temperatura en el horno de barro que me hice. Se convirtió en una especie de hierro dúctil y eso usé para hacer las herramientas.

El tipo queda anonadado.

- Que te parece si remamos hasta mi casa? Le dice ella.

Luego de un rato de remar, llegan a un pequeño embarcadero. El hombre no puede creer lo que ve. Delante suyo hay un camino hecho de piedras lisas que llega a un hermoso bungalow pintado en azul y blanco.
Mientras que van caminando hacia la casa, ella dice:

- No es nada del otro mundo, pero yo la llamo 'mi casa'. Por favor sientate.. Que te doy de beber?

- Nada , gracias. No soportaría tener que tomar jugo de coco una vez más. Es lo único que he bebido en todos estos meses, no lo soporto más.

- Ah!, pero no es sólo jugo de coco. Yo me hice una pequeña destilería para destilar alcohol. No te gustaría una piña colada?

Tratando de disimular su total asombro el hombre acepta y se sientan a charlar. Luego de haber charlado un rato y haberse contado sus historias, ella le dice:

- Me voy a refrescar un poco y a ponerme algo más cómoda. A ti te gustaría darte una ducha y afeitarte? Hay una rasuradora en el armario del baño.

A estas alturas el hombre ya no cuestiona nada. Va al baño y encuentra una navaja muy afilada hecha de hueso de tortuga con un mecanismo de eslabón giratorio.

El hombre piensa : "esta mujer es INCREIBLE. Que más tendrá para sorprenderme?

Al volver a la sala, encuentra a la mujer vestida sólo con hojas de viña puestas en lugares estratégicos y oliendo a perfume de gardenias. Ella le pide que se siente a su lado.

- "dime", le dice ella muy sugestivamente y prácticamente echándosele encima, "Hemos sido naúfragos durante muchos meses. Tu has estado muy solitario. Estoy segura que debe haber algo que quieres hacer inmediatamente, AHORA MISMO, ALGO QUE HAS AÑORADO DESESPERADAMENTE? –

Ella le mira a los ojos y parpadea…
El traga saliva excitadamente y se le empiezan a caer Lágrimas por sus mejillas y le dice…

NO ME JODAS... QUE PODEMOS VER EL BARÇA - REAL MADRID.

D'un mal començament a un final deliciós....

2011-04-16T21:29:00.001+02:00

Avui, el meu estimat company de pis, ha marxat de campaments. Com fa cada setmana santa i cada estiu.
Li he pagat la sortida encantada, se lo molt que gaudeix i de pas, es desconnecta una mica del dia a dia, a la fi, jo treballo tota la setmana.
Hem matinat una mica, hem esperat en Dídac i un cop a l'esplai, sempre surten tard, hem esperat el moment de la marxa tot perseguint aquest menut inquiet.
La llàstima és que el comiat ha estat ràpid i una mica "delicat", estava empipat per presències inesperades i que no fan els deures, a la fi, a fer el numeret davant tots els pares i mares quan és incapaç de complir els convenis establerts.
He optat per marxar, que veig que algun dia m'agafarà el tema "calenta" i diré alguna inconveniència en veu alta. A veure si almenys traiem alguns colors. Com sempre, una que nosaltres sabem ocupava un espai on no hi pinta res de res.
He marxat amb en Dídac i em fet gaire bé la volta a Mataró, fent encàrrecs, compres i algun regal.
Un cop a casa hem anat a veure la meva mare, la iaia "Ramoni" que diu en Dídac, els he fet aquesta foto, em feia il·lusió una foto d'ells dos junts.
La tarda ha estat plena de sorpreses, les meves nenes que m'han dut a prendre alguna cosa a l'Avinguda, el meu germà i la seva família que s'hi han afegit després de manera imprevista i després d'una estona molt agradable una xerrada amb el fill gran, tranquils i mirant la lluna amb en Dídac.
Ara tinc cinc dies sola, encara em costa, malgrat les llargues hores de feina, segur que aquesta setmana cauen un parell de llibres. És la millor manera.
Val, també espero prendre alguna cosa amb alguna amistat, que parlar només amb el gos... no pot ser!
El que semblava apuntava a un mal dia, les injustícies em poden, ha acabat sent un encant de dia.

Pista primera.....

2011-04-15T07:43:00.002+02:00

O primera pista del Sant Jordi al Bogville patrocinat per gentilesa del Veí de Dalt. Només de pensar que la mà innocent és ell ja tremolo!.
Diu ell que és jove, solter, guapot, tocacollons i de la conya, segur que tot al contrari!
Val, el bloc del meu "sorprès" no és dels que he seguit de manera habitual i mai hi he deixat un comentari, o si?.... :)

Mirar, veure, observar, escoltar i sentir.....

2011-04-10T13:32:00.000+02:00

Ja fa dies que no dormo bé, ja he dit, ho se, que les campanyes, sovint, comporten nervis i tensions que ens mantenen una mica aïllats/des, això, és clar, si creus en la feina que fas.
Ahir dissabte, no va quedar una altre, vaig anar a Arenys de Mar a la Junta Electoral, no em feia mica de gràcia dedicar un dissabte al matí tan preciós, però si alguna cosa soc és responsable.
Vaig anar en tren, i allà asseguda, mirant el mar vaig descobrir com ha arribat la calor, molta gent a la platja, prenent el sol i també a l'aigua, gent caminant i en bicicleta...
Tant concentrada anava que gaire bé no baixo quan toca.
Quan vaig fer la gestió i vaig baixar la Riera d'Arenys, plena de gom a gom per el mercat setmanal, em vaig adorar de lo lleugera que anaven les noies, vestidets de tirants, pantalonets curts.... la gent te ganes de calor, de sol i de sortir al carrer.
A la tarda vaig anar a treballar unes hores, no sabeu com s'agraeix el silenci quan has de fer documents complicats, tot anat cap allà vaig passar per el Parc Central, amb piles de gent que anava i venia amb la canalla, no vaig poder resistir la temptació de seure uns minuts al costat de la font, sempre m'ha agradat molt, vaig mirar, vaig veure, vaig observar, escoltar i sentir.. la gent i un grapat d'emocions.
La primavera va arribar amb tota la seva força i potència i a mi, que m'agrada quan ve, em va agafar en campanya. Com podeu veure, al meu carrer, també ha vingut.
Em vaig llevar de la pedra on era asseguda i vaig anar a treballar, amb un altre ànim, amb ganes, amb força, és tant important mirar què passa al teu voltant...

Retallim retallam.....

2011-04-08T08:08:00.004+02:00

Els ciutadans i ciutadanes d'aquest el nostre país, per molt que sovint ens pesi, hem demostrat que estem d'acord a patir certes retallades a canvi de remuntar aquesta economia tant malmesa que tenim.
Els retalls, variats i que no sempre ens agraden, han anat arribant i els hem anat encaixant.
Però noi... de vegades, certes actituds ens fan emprenyar, l'elitisme i el veure com l'estat del benestar va caient per terra, ens ha superat a la majoria.
Ara resulta, que uns que son privilegiats de debò, els Eurodiputats/des, privilegiats econòmics i en "prebendes", cobren per gaire bé tot, no poden viatjar en classe turista, ves a saber quin cony de malaltia podrien patir si fossin al costat d'un estudiant o un manobre.
Tenen la barra de dir que s'hi va més còmode....
Ara, que s'ha liat una de grossa, diuen que canvien el vot, però em podeu dir com pot ser que diputats d'esquerres votin en contra d'una mesura lògica i que hauria de sortir d'ells mateixos veient lo malament que va tot i destinar aquests diners, que son molts! a mesures socials?.
Com ha de creure en la política, i els seus representants, un ciutadà/na que li hagin tret l'ajuda quan s'ha acabat l'atur i no sap com donarà de menjar la seva família demà veient això?.
Cal, i molt, que els partits d'esquerra facin neteja, profunda, amble, que girin el mitjó i espolsin tota la porqueria acumulada, i a més, cal amb urgència.

Sant Jordi "diferent"....

2011-04-05T13:34:00.003+02:00

Rebo el correu del Veí de Dalt, ja estava bastant impacient per saber a qui he de fer el meu "llibre" virtual.
Ara, que ben pensat jo ja tenia clar quin llibre seria, però, quan saps el nom de qui t'ha tocat al sorteig davant de notari, formal no penseu que el Veí no s'hi posa per qualsevol cosa, doncs ara, que he anat a xafardejar una mica... tinc mil dubtes!
Però crec que la primera és la bona, per tant, encara que no se la seva edat, ni gustos, ni condició sexual..... seguiré amb el que ja havia pensat.
Doncs res blocaire invisible, t'ha tocat una mataronina molt tossuda....

Això sí que NO!

2011-04-03T09:28:00.004+02:00

Sovint he escrit sobre les trobades amb amigues. Ara, que surto poc, primer perquè no en tinc ganes i segon perquè en Martí sempre és amb mi els dissabtes i no canvio un soparet i peli amb ell per la possibilitat d'una nit de ball cada cop menys motivadora.
Però sí faig un cafè, quan puc i on puc, de vegades inesperat. La setmana passada sortint de la feina vaig trobar una amiga que anava amb una coneguda. Em varen dir de prendre alguna cosa i com en Martí era a València d'intercanvi doncs vaig dir que sí, tinc el cap a tope de candidatures, junta electoral, espais electorals.. ufff.
Varem seure a una pastisseria i ens varem posar una mica al dia.
La meva amiga em va comentar que si sortia, que com estava el tema homes, que ella s'ha separat fa poc i te esperances....
No vaig voler ser negativa, li vaig dir un parell de llocs per anar el que ella denomina de "cacera" i quan varem començar a parlar de sexe, les dones en parlem, la coneguda em va dir.... Joana, que tu ja ets àvia, no hauries de parlar d'aquestes coses!. No és la primera vegada que algú em diu això i no sabeu com m'emprenya!
Em va sortir de l'ànima: Noia és que les àvies tenim prohibit cardar?. (ho se, vaig anar forta).
Em va començar un discurs conservador, que ja conec, que més o menys diu, és fa però no és diu!.
Cony, doncs quina hipocresia no?. (vaig respondre), les àvies, estupendes com jo, tenim vida sexual, tenim desitjos, ens agrada parlar de sexe i practicar el mateix, no tenim lligams, no estic casada ni tinc, ni vull, nòvio, doncs, què te de dolent?.
La meva amiga feia una cara.... li va dir que no esperava que fos tan conservadora a lo que la coneguda va respondre: te gaire bé 50 anys, no parlen d'aquestes coses les dones grans.
Cony que ella en te 40, ja arribarà ja als meus!
Estic tipa i ja no accepto la frase típica de burgesia catalana, "fes, però no expliquis".
Com és evident amb la coneguda dubto que torni a fer un cafè. M'agrada massa parlar de la realitat.

Paraules prenyades....

2011-04-01T08:33:00.001+02:00

Llegeixo aquesta frase i ja m'enganxa, la trobo bonica i diu tant....

L'Ajuntament de Palafolls, per cert, amb lo petit que és el poble te unes actuacions culturals espectaculars, organitza aquestes jornades de l'1 d'abril al 6 de maig. La programació, una delícia, llàstima que m'agafa lluny i en horaris incompatibles. La poesia al poder!.
Lligant la frase m'ha vingut al cap tot el que pot implicar "prenyada", no només embaràs, ja de per si un estat preciós i ple d'esperança, crec que la manera com ens sentim quan estem prenyades, no es pot comparar a cap altre estat.
Les paraules, també poden estar prenyades, de sentiments no compartits, no explicats, d'estat d'ànim, de sensacions i emocions que podem, o no, transmetre.
Les lletres d'un llibre estàn també prenyades, avances en el mateix i van sorgint, naixent... els autors i autores, sovint, defineixen acabar un llibre com tenir un fill.
Algunes paraules acaben com un embaràs utòpic, no neixen mai, per precaució, per no fer mal, per la seva gravetat...
Em quedo amb les paraules prenyades amb naixement dolç, que pareixin de manera suau. M'agrada que m'abracin, les paraules.
Paraules, tant que poden dir i tant que callem.....

Somnis en sèpia...

2011-03-29T07:28:00.000+02:00

Fa uns dies que somio molt, una barbaritat, em llevo esgotada de tant pensar i rumiar..
Això, en època electoral, no és pas nou en mi, sempre em passa, massa coses al cap i estrès, tan senzill com això.
Però fa un parell de dies que els somnis son de quan era petita, sí, també he estat petita ehhh.
Veig els meus germans petits, recordo en especial quan jugàvem al denominat "desvio", conegut ara com Avinguda d'Amèrica, el varen cobrir, era una riera, i baixavem a jugar, amb una pilota i una corda, poca cosa més.
Quan em llevo tinc una imatge clara d'aquells instants, de les cares, els somriures, els genolls ben pelats, la mare cridant des de la finestra....
També he somiat un lloc on anavem el divendres Sant, una pineda que hi havia davant les actuals pistes d'atletisme de Mataró. Allà pujavem als arbres i passavem el dia menjant, carn per cert, la meva mare sempre ha dit que els pobres estem perdonats!
No se si te res a veure haver retrobat aquesta imatge, va sortir de dins un llibre fa cosa d'una setmana, la tinc a l'habitació i la miro quan vaig al llit...
Estic maca no?.
Son somnis agradables, encara que les coses han canviat molt.

Una injustícia més....

2011-03-27T09:25:00.001+02:00

Fa un parell de dies vaig saber d'una família que perdien el pis per no poder pagar la hipoteca.
Ja se, no és nou, ha passat a molta gent. Quan li passa a algú que li poses cara i ulls, et colpeix de manera terrible.
No sabia, NO, que si tornes el pis al banc o caixa, segueixes tenint el deute!, com és possible?, això és la ruïna absoluta per tota la vida.
Em vaig quedar del tot parada quan ho vaig saber i més quan ho he llegit i molt, però molt més!!, quan he sabut que en Zapatero ho troba correcte.
Però quin món vivim?, si tornes la propietat al banc, que lo més segur és que amb les comissions que cobren ja li has pagat dues vegades el deute, com pot ser que segueixis devent el pis??.
Dues centes mil famílies espanyoles es troben en aquesta situació y els "socialistes" ho entenem?, ja veig, un cop més, estic envoltada de... socialdemòcrates!!!
Famílies que no tenen on anar a viure, que molts queden al carrer, "con lo puesto", que no tenen feina ni perspectives de millorar, que no paguen perquè NO PODEN, que si no fos per Càritas no menjarien ni ells ni la canalla i segueixen devent?, una vergonya enorme!.
És clar, ara, els pobrets bancs i caixes, tenen molts pisos i no saben què fer amb ells, quina pena em fan!. Els majors abusadors en comissions del món i els hem de compadir?.
Zapatero, no vas bé, gens bé i ja aprofito, digues d'una punyetera vegada si segueixes o no, que ara, no toca parlar de tu si no de les municipals!.
Coherents?, no se jo....

No, no soc de gel, ni invencible....

2011-03-25T18:44:00.006+01:00

Em dius que et preocupes per mi.

Que soc massa sencera, massa freda, massa decidida i que parlo massa clar.
Admeto, va, ho faig, lo de decidida i directa, no discutiré lo evident. Sencera?, depèn del dia.
Però freda?, creus que no m'afecten les coses?, les males cares?, les injustícies?, la mala llet imperant?, doncs és clar que m'afecta, però... no em domina!
Tinc tantes ganes, de tantes coses, de tantes abraçades i afectes, tinc vida i això, és el que em mou.
Em pots dir de tot, però freda?, això mai!
La passió és vida i jo, d'això, en tinc un munt.
Després tinc amics com en R. Solé que em fan arribar imatges com aquesta, que m'emocionen, tant i tant, com només ho fan les moltes coses boniques que m'envolten, que no son poques.

Cordó, llacet i "cagamandurria".....

2011-03-23T21:10:00.000+01:00

Crec, sempre des de la meva experiència personal, que les mares acostumem a tenir un lligam especial amb els fills.
Un cordó, potser el umbilical que mai acabem de tallar, que ens fa tenir una certa percepció, una complicitat que pot, o no, durar molts anys.
Una sensació que ens fa percebre els estats d'ànim i sentiments més aviat que ningú.
Aquest lligam, amb els anys, no decau, només es transforma en un llacet, invisible, extens i de vegades complicat, però perdura per sempre. Es fan grans, fan la seva vida....
Cada fill/a és diferent, alguns marxen abans i d'altres més tard. L'etapa de la pubertat és definitiva per establir i enfortir aquest lligams posteriors. Potser tan sols em preparo per el darrer fill que tinc a casa.
Els homes, pares, s'enfaden de vegades davant aquestes apreciacions, però son reals. Cert que molts pares, cada vegada més, s'impliquen cuidant els fills i anant al metge, fent un sopar o bé canviant un bolquer, ho veig cada dia amb el meu fill gran, però d'altres, son.... uns "cagamandurries". Llavors, exigeixen afecte, quan han estat incapaços de donar.ne.
Cada persona te un cor, independent del sexe, però aquest, el cor, com els sentiments, s'ha de cultivar.
I tu, quin tens?. El meu és ple d'estrelles.
Diu en Miguel:

hay corazones que van despacio
locos y ciegos buscando su espacio
hay corazones y corazones
y cada cual latirá sus pasiones....

Tinc un fill que és un problema....

2011-03-21T23:23:00.001+01:00

Ho es per mi.

I per ell, per la seva butxaca...
El meu fill és adicte a la tecnologia més "puntera" i és clar, m'ho ha encomanat. I jo m'he deixat encantada!
Per "culpa" d'ell vaig descobrir internet, vaig fer els meus primers xats, vaig obrir el bloc, sí, sí, va ser el que em va animar fins que ho vaig fer.
Llavors que si compra un Imac, que si no agafen virus, que si va ràpid... i jo el vaig comprar, és clar. I malgrat que no tenia idea del seu sistema operatiu, doncs aquí em teniu. Ja fa gaire bé 4 anys que el tinc. Ara m'agradaria un de nou, aquest és magnífic, la pantalla enorme, però el seu preu....
Després em varen regalar el ipod... m'encanta!, petit, bon so, lleuger....
Ell te el ipad, però per ara no em diu gaire.
El problema és que m'ha ensenyat aquest caprici... no és gaire car, però noi, tot puja. Crec que el demanaré per el meu aniversari. Veure les pel·lícules del ordinador a la tele, els vídeos... tot sense cables i amb la qualitat de la tele.
Cada vegada que visito aquesta pàgina descobreixo coses noves.
Daniel... ets un problema i lo dolent és.... que m'encanta!

Política, polítics.....

2011-03-20T08:30:00.005+01:00

Com sabeu visc en directe aquest Món tant maltractat que és el de la política, ni que sempre m'agrada dir alt i clar que jo no en faig de política, hi treballo, és diferent.
Això sí, tinc dret d'opinió i de vot, cosa que no sempre agrada.
Avui vull parlar dels polítics que s'hi dediquen per "millorar coses", creieu que n'hi han i molts. Però sempre guanyen, a la informació pública, els que fan alguna trastada, que tampoc son pocs, però si son els que menys.
Els que entren a una llista perquè els agrada la política, acostumen a fer les coses tant bé com poden, que mai és al gust de tothom, però m'agrada veure polítics amb ganes i ideals, ni que molts i moltes, per el camí, els perdin per una cadira.
Una altre cosa son els que volen que la política sigui "professional", si ja costa renovar, imagineu que fos el sou d'una vida!, no els mouríem mai. Ja prou els costa deixar pas al jovent, amb la falta que ens fa renovar i les "velles" glòries allà enganxades amb cola!
En aquesta època, que acostumen a venir més persones del normal per la seu, em fixo en aquestes, em sorprenen algunes en negatiu, però la majoria tenen molta il·lusió, empenta, ganes, hi dediquen tot el seu temps lliure, els admiro.
Ahir vaig comentar al meu company de feina l'empenta que te l'Alcalde de Pineda, en Xavier, una gran il·lusió, sempre cordial, sempre té dos petons i unes gràcies per les treballadores, en fi, un candidat amb empenta i carisma.
Hem de confiar en els gestors que escollim, si ho fem, que no fer-ho també és lícit, i si no ho fan bé, doncs d'aquí quatre anys els canviem, però creieu que a la política hi ha molta gent decent, ho son la majoria.
És clar que hi han aprofitats i cabrons, (ja em perdonareu), però son un reducte que mica a mica podem eliminar, per això serveix votar, I el dia que les llistes siguin obertes, ja serà la hòstia!
Jo soc socialista per convicció, per ideals, per sentiment, una altre cosa son els que només aspiren a una cadira i si aquesta no arriba, marxen.

Hi ha gent magnífica que es desaprofita.
Què gran en Forges....

De com sortir...

2011-03-18T20:55:00.001+01:00

Porto uns dies que sembla que molta gent de la que m'envolta està una mica trista.
Potser s'avança la primavera, època especialment delicada per el tema emotiu. Jo, ho dic sovint, sempre tinc una abraçada i uns petons per qui ho necessita, per qui no te el millor dia, per qui, senzillament, ho veu tot negre.
Aquesta ha estat una setmana molt tensa, dura de feina, massa i tot, dura per veure persones decebudes, i no poder fer res, i dura físicament.
Estic molt cansada, molt, em cal un bon massatge a l'esquena, per cervicals, hores i hores d'ordinador em tenen també la vista cansada.
Però no decaic, avui, que he estat a la feina un munt d'hores, que no veig baixar el piló de "pendent", i que quan ho fa, ve algú i aquest torna a créixer, he arribat a casa i he hagut de decidir, passades de llarg les 6, si netejava o descansava.
He desvestit el meu cos, he segut al meu sofà preferit, i he escoltat música, aquesta que en els pitjors dies sempre em recorda la sort que tinc, amb els fills i filla, amb el net, les joves, els amics, la família...
He "sortit" del cansament per viatjar, amb la música, amb els ulls tancats i per fi, sense pensar....
Llavors ell m'ha dut el berenar, i de nou, un somriure ho posa tot al seu lloc.
Estic, de nou, preparada, per el que calgui.
Queden 2 mesos per les eleccions, però després... Ribes de Fresser!

Iniciatives blocaires...

2011-03-16T13:14:00.001+01:00

El Veí de Dalt, blocaire amb una gran imaginació i iniciativa, ha organitzat una Diada de Sant Jordi especial. Li ha posat per nom: Sant Jordi a Blogville, tots amb un llibre i una rosa!
Em va costar una mica inscriure'm a la iniciativa, potser per por de quedar bé, de fer-ho bé... no se, mil dubtes em varen envair i per això mateix vaig dir... endavant! sense pensar més.
Només espero no decebre el meu "amic invisible", o millor dit, "blocaire invisible".
Si us animeu, encara hi sou a temps i per si de cas no agrada el meu regal escollit, ja em disculpo amb "l'afectat".

Ni que per sort ja tinc clar quin ha de ser el meu llibre...

Aficions....

2011-03-14T07:30:00.001+01:00

Al llarg dels meus 49 anys he cultivat diverses aficions, algunes m'han durat més que d'altres.
La que mai he deixat és la de llegir i també escriure. Sigui en privat, sigui, de fa uns anys en públic.
M'agrada i tant de bo tingués el "do" que d'altres tenen per fer.ho.
M'agrada escriure al bloc i alguns i algunes, els que em seguiu fa més temps, també sabeu que m'agrada escriure coses... picants... encara recordo que més d'un i una em varen renyar per fer pública aquesta "afició", és clar que em va importar ben poc i la segueixo practicant.
Els "Papers cubans" varen ser només una mostra.
Tampoc he deixat mai d'experimentar a la cuina, em relaxa, em diverteix i no em surt malament del tot, per tant, una afició per cuidar i mantenir, sense explicar a la dietista, és clar....
Fa un temps segueixo en especial dos blocs de cuina i un de formatges, em tenen del tot enganxada.
En Roc a la cuina, senzilles, properes i clares, les pot cuinar qualsevol.
Cuina és generós, similar, però potser amb més iniciatives.
Mundoquesos, soc una gran aficionada, també, al formatge, m'agrada provar de nous i diferents, afició compartida amb els fills i filla, cosa que sempre ajuda. Mai hagués pensat que hi havia tantes i tantes varietats.
Ara aprenc a fer fotos, ni que de moment, gaire bé no em surten. Serà la màquina? :)
Una mica més de Joana...

Fer feina....

2011-03-12T17:06:00.001+01:00

Malgrat que ja tinc una edat, encara em sorprenen moltes coses,deu ser que estic viva i sento, però algunes d'aquestes coses, a la meva edat, ja no m'haurien de sorprendre.
No us heu trobat a la vida en general, pot ser en qualsevol àmbit, gent incompetent que per no dir algo tan senzill com "m'he equivocat", o bé, "ho he fet malament, perdona", prefereixen donar les culpes a la persona que tenen al costat?. Apart els i les que es queixen dels altres per tapar la seva pròpia incompetència.
Ho veig sovint, i m'emprenyo, i decideixo callar per no "liarla parda", o bé perquè el tema no m'interessa, que també passa.
Estem envoltats de persones mediocres que es creuen indispensables, creuen i ho creuen de veres, que sense ells el Món deixa de girar i no.... ho segueix fent.
Persones que se sacsegen les puces, i sempre troben a qui culpar dels mals.
Son perfectes! Al seu entendre és clar...
Em molesten de manera especial les que critiquen , les persones que fan capelletes amb un i un altre, malparlen de tot-hom i es creuen divinitats. Intervenen de totes les converses, ni que no calgui.
No poso ni noms ni llocs, per desgràcia de mediocres en trobem a molts racons...
No sabeu com em cansen....

De ser males persones, insolidaris....

2011-03-09T13:18:00.001+01:00

Abans de tot deixo clar que no marxo de setmana santa, primer perquè em toca treballar, fins i tot els dies "senyalats" i després per motius econòmics, és clar.
Llegeixo que ara, que comença a "remuntar" un xic el turisme aquí a la nostra terra, que moltes persones veuen la possiblitat de treballar en els molts àmbits que aquest agafa, ara els que tenen feina, llegiu Aena, convoquen una vaga que podem denominar salvatge.
Fan vaga, com ja varen fer els "consentits i mimats" controladors, els dies més importants, no ja per lo molt que foteran els que vulguin viatjar i sortir, si no per les moltes famílies amb esperança de treballar i cotitzar, ni que sigui uns mesos, i ja no ho podràn fer.
Per fer vaga sempre s'ha de fotre la resta de la gent?. Perquè sempre fan aquestes coses els que més segura tenen la feina?.
És evident que hem de defesnar els nostres drets, però ara, en aquest moment, hem de ser, més que res, solidaris.
Quin país....
Per cert, ahir, un company, em va dir que no sap el motiu del dia de la "Dona treballadora, qu no de la "dona", li vaig respondre que el dia que les dones cobrem el mateix que els homes per la mateixa feina, el poden treure. Però encara estem a anys llum.
No he fet cap escrit sobre el dia doncs tal com ja he dit altres vegades, No accepto "dia de la dona", sense la paraula treballadora al seu darrera.

El valor del temps passat....

2011-03-02T08:18:00.000+01:00

Aquesta nit passada, mentre no dormia, rumiava sobre la diferència d'aquesta campanya que encara que no de manera oficial, ja ha començat, i de fa 4 anys, de com i de quina manera ho vaig viure.
Hi ha una diferència molt important, aquesta, no estic implicada políticament, és a dir, només hi treballo, fort, com sempre he fet, treballar en algo que creus fa que t'impliquis molt més.
Però fa 4 anys, ho pasaba molt malament, tenia enormes dubtes, veia massa coses que no m'agradaven, em vaig posar, fins i tot, malalta.
Deu ser que la lluita política no s'ha fet per mi.
Segueixo pensant igual, no creieu que no, acostumo a ser fidel a les meves opinions, però també és cert que algunes persones que en el seu moment vaig defensar, ara no ho faria.
Per tant, la diferència principal, amb aquesta campanya, és que al no opinar al mateix lloc on ho feia, visc molt més tranquil·la, sense rencunies encara que aguanto les mateixes males cares de fa 4 anys!! :)
Al Món hi ha molta gent "rencorosa", per sort, la mantinc lluny.
Segueixo defensant la llibertat d'expressió, la faig servir, es pot veure.
Fa molts pocs dies, dinant amb un bon amic li vaig dir que no volia parlar de política amb ell, va quedar parat, però crec que va entendre que com no ho veurem de la mateixa manera i ell sí hi està implicat, no el vull perdre per una cosa que a mi ni em va ni em ve.
Però reconec que els únics nervis que ara m'afecten son per poder acabar, cada dia, la meva feina.
Jo, segueixo la meva lluita.

Enamorament....

2011-02-28T13:45:00.001+01:00

Dels diumenges a la tarda, estirats un a cada sofà. Sovint amb les mans agafades, amb una gran laxitud, mirant la película que em decidit uns dies abans, fas crispetes, berenem, la mandra envaeix cada raconet de casa, d'aquest pis petit però ben repartit.
Enamorament dels instants compartits, del sopar que preparem a quatre mans, de l'Elmer que no ens deixa de rondar a veure què cau.
Caps de setmana que ens agraden així, senzills, de pocs compromissos, tranquils, viscuts però sense estrés.
Dissabte i per primera vegada amb en Dídac de convidat a dormir, una cosa diferent, erem tres a sopar i no ens va importar no escoltar les notícies doncs tota la nostra atenció era per ell...
Diumenge cercant on anem de vacances aquest any, tenim dubtes...
Els dilluns, després d'aquests caps de setmana, torno a la feina nova, positiva, tendre, gaire bé res em pot treure aquest somriure.
Em queda poc ja de gaudir de tu amb tanta intensitat, però l'aprofito.

Curs bàsic del saber estar.....

2011-02-25T08:18:00.001+01:00

I ser una senyora en qualsevol moment.
Cuidar i mimar els fills de la teva parella, actual, com si fossin teus. Que tinguin una mare no treu poder tenir amb ells una bona relació. No son l'enemic, son nens.
No posar els peus a la feina de la mare de la criatura, i més quan no s'hi pinta res. És una provocació estúpida i infantil i et pots trobar que un dia et tornin la visita i et treguin els colors...
No anar a llocs oficials on no has estat citada, on no estàs implicada i sobre tot, deixar de tirar mirades insultants contra filles que ni coneixes i per sort, mai ho faràs.
Saber estar, en el meu cas, es anar on cal i quan cal.
Lo més divertit, criticar, mai s'ha de fer i molt més sense conèixer la persona de res. Que argumentar gelosia està passat de moda i no toca, i menys amb segons quines penyores.
Un altre dia parlarem de títols, de conviure i no pecar... fins i tot una atea com jo sap la diferència.
Ja ho he dit altres vegades, ser una senyora s'ha de demostrar.