No crec que ningú pugui dubtar de lo molt que m'agrada la canalla, tinc tres fills i una filla, dos néts i una neta, els adoro, vagi per endavant i m'agrada, molt, la seva companyia.
He dubtat uns dies de com enfocar l'escrit i una carta que he llegit a El Periódico, m'ho ha posat una mica més senzill. Dóna ben bé una opinió semblant a la meva.
La carta porta per nom: La societat cada cop suporta menys els nens petits, un article semblant diu: Deixem als nens ser nens.
Just el cap de setmana passat, que vaig ser fora, vaig tenir moltes ganes d'agafar alguns pares i mares, al cremallera de Núria en concret, i dir-los que els fills i filles han de saber que està bé i que no ho està. Corrien com cabretes per dins el vagó, saltant per sobre la gent, tirant papers a terra, molestant la resta de viatgers i en cap moment, els pares i mares de més de 9 criatures, que les vaig comptar, no van renyar gens ni mica la canalla.
Jo, tot mirant el preciós paisatge vaig pensar que si fossin meus, no ho estarien fent. El paisatge és prou bonic i distret perquè la canalla el miri, facin fotos, observin la fauna i flora ben abundant, no cal que restin immòbils, però sí de manera correcta.
A l'hora del restaurant, el primer sopar, vaig viure una cosa similar, nens corrents pel menjador, cridant, fent entrebancar alguns cambrers/es, i el pares i mares ben tranquil·lets, jalant i bevent, ni una paraula. Davant una crítica un pare va dir que no volia coartar la llibertat al seu fill.
Bé, tota la meva vida he viatjat amb canalla, se, sóc ben conscient, que de vegades és difícil controlar els nens i nenes, cansats o avorrits acostumen a estar inquiets però per això som pares i mares, per ensenyar, educar i fer que respectin les altres persones.
La seva llibertat acaba on comença la de la resta del món.
Si els fills no es saben comportar, gaire bé sempre per falta de certa educació, doncs queda't a casa. Allà pot ser tant salvatge com tu vulguis.
Em preocupa, la intolerància cap a la canalla, però estic ben d'acord, el problema són els pares i mares que confonen llibertat amb llibertinatge.
Crec que poden gaudir de la llibertat i esplaiar la seva energia sense necessitat de saltar per damunt els sofàs, ni cridar com descosits.
Una mica de severitat i organització no fan mal a ningú. Educar no és gens senzill, costa, ho hem de fer a casa. A mi no em va anar gens malament i no penseu, alguna vegada em van fer quedar malament!
No sols suporto els nens i nenes, m'agradan molt!
La imatge d'aquí
5 comentaris:
Doncs imaginat a mi el que em costa aguantar els fills molests dels altres quan dic que a mi no m’agraden els nens. Què se n’ha fet d’aquella bonica tradició d’abandonar-los al mig del bosc per tal que una bruixa que viu en una caseta de massapà se’ls mengi?
TENS TOTA LA RAO,UNA DE LES MEVES NORES DEIXA FER A ELS SEUS FILLS,ELS MEUS NETS,LO QUR ELS I ROTI...INSOPORTABLE¡¡¡,SEMBLAR SER QUE "EDUCAR",TRAUMATITZA I NO FA "PROGRE".
nens petits problemes petits, nens grans problemes grans.......si no els fan creure de petits de grans seran incontrolables i maltractaran als seus propis pares, cosa que jo he vist a més d'una família.
Estoy en total acuerdo contigo Joana, no solo los niños se comportan como energúmenos en el tren, también en en el supermercado al cual entran con patinetes, en los parques ¡¡y para que decirte en las cafeterías que tienen espacio infantil!! Y las madres como tu dices tan tranquilas tomando café, cuando ven lo mucho que sus hijos están molestando.
Un abrazo guapa.
Joana, tota la raó. Soc mare de dos fills biologics i una del meu home i en cap dels tres casos ens sem sentit avergonyits de com es comporten. Ben al contrari, sempre ens feliciten. Diuen "quina sort teniu"! i jo sempre contesto, sort no, que costa molt educar, però es la nostra feina. Els nens necessiten referents, llibertat si, però sense trepitjar l'altre. De fet, els pares que fan això no són gaire respectuosos amb la resta, així que poc poden ensenyar.
Publica un comentari a l'entrada