divendres, 28 de febrer de 2014

El racó dels amants….


Sempre que hi arriba sent un estímul especial, aquell llampec d’estómac  que et fa gaudir abans no arribi l’instant, el moment, el plaer...
Ella encén les espelmes, sempre és la primera en arribar, ventila l’habitació, tira les cortines, els llençols son nets, prepara cava i copes...
Encara recorda la primera trobada, no va ser la millor, la que més va gaudir, era tant el desig acumulat, era tant de temps de mirades, picades d’ull, somriures, desig amagat i gaire bé prohibit, que va fer que el primer cop tot fos molt ràpid, molt intens, cert, però tant explosiu...
Entra a la dutxa, li agrada esperar-lo amb una camisa lleugera, avís del plaer que l’espera, però sense mostrar-ho tot. Posa cremes i olis perfumats al seu cos, nota la sensibilitat de la seva pell que espera, també impacient, les carícies properes.
Ell arriba i somriu, la veu allà, preparada, amatent, envoltada d’olors i espelmes, de sensualitat.
Comparteixen ja fa un temps aquesta història, cert, és una història amagada, incerta, però cada cop la gaudeixen més, cada vegada estan més segurs del què fan, de com ho fan. Coneixen els llocs on han de tocar, on el plaer és infinit, on perden l’alè, el desig prohibit sempre ha estat el millor.
Després del primer petó esclata la bogeria, les boques excitades, les carícies carteres i delicioses, el plaer...
Després l’estona de conversa, de posar al dia les seves vides, de compartir amistat, tendresa...
I cada un torna a la seva vida, a la seva feina, a la seva família.... I esperar impacients la propera trobada, mai saben com ni quan, però saben segur que serà.
I mentre s'estimen, sovint, escolten aquest relat escrit per ella ja fa un temps.... 
És el que tenen i és més, volen ser amants sempre. Mai hauríem de perdre aquesta condició. És la millor...

dimecres, 26 de febrer de 2014

Lectures mataronines....


És coneguda la meva afició per la lectura. Sempre em queixo de no tenir més temps i arribar al vespre tant cansada que després de 10 o 12 pàgines ja dormo...
Però mantinc una dinàmica lectora i al cap de l'any el resultat és positiu.
Aquest cop tinc preparat un llibre, el segon d'aquesta autora, si no estic equivocada, del qual ja se que gaudiré molt quan el comenci.
El llibre porta per nom: La plaça Xica, un petit món. Escrit per Pilar González, companya, mestre, i crec, vaja n'estic ben segura, també molt aficionada a la lectura. Som dues dones molt diferents, però molt sovint hem compartit gust pels mateixos llibres.
Ja se què trobaré en aquest llibre, a part de la proximitat que representa per mi, no en va vaig treballar a la plaça Xica, a Can Filbà en concret, durant uns 4 anys.
Sols li he fet una ullada i ja m'ha emocionat trobar, Les Olivetes, Can Vilarrupla, (aqui vaig tenir un dels meus primers amors de joventut!), La creu Blanca, Can Llinàs, Can Barbena, Ca la Maruja, Ca la Roser... àvia de la saga d'actors "Pera", i tants i tants racons i espais que dels 14 als 17 anys vaig viure en el meu dia a dia, les persones que vaig conèixer, la jefa que vaig tenir, les dues!, la senyora Rosa i la Eleonor....
Em sembla un recull encantador i emotiu, una part de la nostra història mataronina que ja era hora algú portes a un llibre.
La plaça Xica, era, com tantes places i mercats antics, un petit món, on tots i totes ens coneixíem, ens saludàvem de matinada en anar a la feina. Era, un lloc amb encant.
Gràcies Pilar, pels grans moments, emotius i tendres, que ja tinc garantit gaudiré.

dissabte, 22 de febrer de 2014

T'he donat el nom més bell.... Felicitat!






T’HE DONAT EL NOM MÉS BELL...

T’he donat el nom més bell

i un llac on el temps s’endinsa

t’he vestit de dubtes

i una certesa profunda


amor que amb la nit

desgranes la llum

el collar dels dies


t’he donat el nom més bell

i un camí obert d’escuma


amor sense nom

on el temps s’endinsa i nia


Anna Montero


Volia que l'entrada número 1100 del meu blog fos un xic especial. Són 8 anys de treure el nas per aquí, de somriure, de plorar, de manifestar les meves opinions i sentiments, agradin o no, a l'aire, explicar, comentar... viure!
Poques coses m'emocionen més que la poesia. Potser el somriure dels meus fills i néts...


dimecres, 19 de febrer de 2014

Soc i seré....


La teva mare, també el teu pare, la teva amiga, confident, companya de pis, la que sovint rondina per l'ordre no imperant de la teva habitació...
Però també, la que t'estima molt i pateix pel teu futur, per aquest món tan gran que s'obre davant teu, per la teva majoria d'edat a tocar dels dits, també la que discuteix més amb tu, és el que te jugar tots els papers de l'auca... Però la veritat és que junts ens ho passem molt bé, sigui cuinant, plantant pèsols, passejant per Austràlia, Ribes de Fresser, Núria, Bilbao...


Ets i seràs el meu petit, ja se, em passes més d'un pam, però vares arribar quan ja no pensava que fos possible i ets el darrer que viu amb mi....
Avui, Martí, fa 17 anys, et varen posar sobre el meu pit i vaig plorar molt, el camí havia estat llarg, dolorós o complicat, però havies nascut!, petit i arrupit entre els meus pits jo ja sabia com d'estupend series.
La prova, ets tu mateix.
T'estimo, això, ho has de tenir ben present!
Per molts anys!!

diumenge, 9 de febrer de 2014

Dissabte negre?


No pas!
Ahir vaig tenir un dia en tres colors clars i definits, negre, taronja fort i lila claret. És a dir, va començar fatal i va acabar de manera estupenda. Em dono per satisfeta.
La part negre, va durar una hora més o menys, mai, MAI, he entés que no es respectin les regles de joc. Si inicies un procés i n'ets part, has de jugar net, si no, no hi juguis i parla clar. Però fer veure que sí, perquè després sigui que no... és indecent.
Jo vaig demanar que les regles es complissin, i vaig sortir escridassada. Jo també vaig cridar, és clar, però la mala educació no la vaig perdre la primera.
Total, no va servir de res, han jugat el seu joc hi han guanyat, a la seva manera, que mai serà la meva.
Vaig mantenir una, no, dues, converses que em varen ajudar, em vaig poder desfogar, això sí, avui, en aquest aspecte estic més que desanimada, decebuda és poc.
En acabar aquesta hora intensa vaig decidir que donat que en Martí era fora amb l'esplai marxava a Barcelona a fer un volt, em calia vida, colors, sorolls, el que fos per animar el meu pobre esperit, tan decebut... 








El temporal de mar, camí de Barcelona ja em va espavilar, m'agraden les ones grans, entre això i la música del meu ipod vaig relaxar una mica l'ànima.
Barcelona, com sempre, era ple de gent, de colors, de músiques... vaig anar a comprar espelmes a una cereria que m'havien recomanat, el nucli antic, darrere la Catedral era un espectacle.
Vaig coincidir amb la manifestació de les dones feministes i em va cridar molt l'atenció que unes 250 dones tranquil·les i ordenades, fossin seguides de 7 cotxes dels mossos carregats fins a les orelles d'antiavalots.... trist.














Després d'una fugaç visita al FNAC, tren, més música, més onades i cap a casa.
Vaig arribar cansada però per fi, relaxada. Les espelmes fan una olor espectacular!
Després el correu d'una amiga, testimoni del procés negre del matí em va acabar de calmar, ni que ja havia recuperat la calma, segons què i qui, no s'ho valen. 
I vaig acabar el meu dissabte amb aquest bombonet a coll... ja em direu si no va ser profitós!

dissabte, 1 de febrer de 2014

Hem de cercar gent amb il·lusió.

Ho fem?.
No hi ha cap dubte del desencís general en molts aspectes. Massa aspectes.
Dins de tanta decepció intento cercar gent amb il·lusions, amb ganes, gent que no decaigui a la primera, ni la segona, tercera...
Intento cercar aquella idea primigènia de profunditat i emoció, aquell punt on la gent digui "ho fem" i tiri endavant, per més entrebancs que ens posin, mantenir la força i la il·lusió, mantenir el compromís, les ganes...
Costa, no diré que no. És difícil, no ho posen fàcil i sovint ens sentim desanimats i desanimades, sense ganes.
Però què ha de prevaldre?, davant de tot.... la força de les bases, del que aguanta qualsevol entitat.
Però és clar, si marxem, qui fa el canvi?, qui lluita per moure rocs?, qui?, si sols queden els que en massa fan paquet?
Qui diu que sobra ningú?, en fen falta molts més, per estirar, per empènyer, per aportar...
I tot això?, perquè dissabte dia 8 hi ha primàries per escollir cap de llista per les europees d'aquest any i jo... que gairebé mai ja em mullo, aquest cop ho faig, ni que sigui per pensar diferent d'ells...
Ells han donat suport al "oficial", jo li dono a ella. No la vaig poder escoltar quan va venir, no hi era, però la segueixo i cada dia m'agrada més el què diu i com ho diu.
Eliana Camps, dona, preparada, feminista, amb ganes i sobretot, amb il·lusió!.
Si no, qui hauria pensat que aconseguís els avals necessaris?, gaire bé ningú confiava i aquí la teniu!
Si sou militants, simpatitzants, no deixeu passar la ocasió d'anar a votar a la seu més propera.
Ens cal la força i la il·lusió, les ganes, l'empenta.... això, no ens ho poden treure! Hem de promoure els canvis i defensar el que pensem!
I és que marxar, i deixar de participar, és no ser valent. Cal ser-hi, per més que els ofengui l'opinió discrepant.... 
Jo segueixo amb el puny i la rosa. I tu?