dijous, 19 de desembre de 2013

Un any més, fem un parèntesi a la nostra vida.


I torna a ser final d'any, i sento, molt endins, que cada cop volen més ràpid, més accelerats, els gaudeixo, però no m'aturo, cosa que no m'agrada.
Espero que tingueu unes bones festes, que gaudiu de les vostres famílies i persones estimades.
Jo m'agafo vacances, bé, de fet en tinc fa un parell de dies.
Vull temps per gaudir, per caminar i prendre el sol, per relaxar l'esperit, no en va espero un any vinent dur i he d'agafar forces.
Aquest any no posaré fotos dels meus dinars, aquest any, no cuino, ho fan altres per mi.
Sigueu ben feliços.

ESCLAT DE LLUM

Esclat de llum,
tallet de plata,
estels al cel,
lluna blanca
fan de la nit
tresor i màgia.
Sirenes d'aigua,
follets i fades,
balleu la dansa,
que el Nadal s'atansa


diumenge, 15 de desembre de 2013

Farta! Dels d'aquí i dels d'allà. (crema catalana)


Aquesta setmana ha estat certament esgotadora.
Ha tingut un final imprevist amb la convocatòria d'un referèndum, consulta, com li vulgueu dir, el proper 9 de novembre de 2014.
I han esclatat les olles!
Els d'allà, d'Espanya, esverats, cabrejats i indignats, diuen que no ho permet la constitució i per tant, no es farà. Incloc en aquest grup el cap de l'oposició espanyola, no penseu que no.
Els d'aquí, fent gala d'una gran radicalitat diuen que sí, que per collons, no textualment, però que es fa i punt.
Enmig de tot aquest batibull la ciutadania, entre la que em compto, marejats i esgotats dels radicals, dels intolerants, d'aquí i d'allà, que no se qui la diu més grossa de tots!
Tant costava mirar que aquesta consulta, de la que m'he manifestat a favor des del primer dia, fos consensuada?, tenim pressa ara?, o resulta que, un cop més, serveix de pastanaga per la gent que té il·lusió amb la Independència per tal que no vegin que Catalunya està sent víctima d'un govern del tot inoperant que sols retalla i gasta diners en congressos ridículs amb noms estúpids i així no ens queixem?
I a Madrid?, sols els ha faltat dir que treuran els tancs al carrer, tampoc seria la primera vegada que els hi veig!
Tant costa deixar que el poble opini?. Els indigiesta la "crema catalana"?.
Han perdut tots el cap, TOTS!
Jo no se vosaltres, però ara ni miro TV3 "la nostra", sols és la "d'ells".
Crec que la consulta s'ha de fer, i em dol l'ànima, molt endins, molt, veure que "els meus" surten a una foto amb cava, amb companyies que MAI hauríem de freqüentar, i no sortim a l'altre, la pregunta crec que contempla l'opció del Federalisme.
Mentre tot això passa, "El messies" passeja el seu somriure absurd i ridícul entre grans simpaties per demostrar que ell solet ho ha fet. Per mi, és i serà, el més intolerant de tots, no ha fet el suficient per incloure, sols per excloure.  
I en Mariano, que ni està, ni ha estat mai, un bon president, ha de contentar els fatxendes que el varen dur al poder, per tant ara tenim un concurs per veure qui la diu més grossa. (no qui la te més grossa....)
Sort que per Nadal tinc vacances, i aquest cop puc ben assegurar que penso passar de les notícies, estic ben tipa!, dels d'aquí i dels d'allà.

dijous, 5 de desembre de 2013

Absència i presència.




Sembla que no pugui ser, el temps és una arma de doble raser, ens alguns moments vols que passi ràpid, ara, en aquest moment, em sembla impossible que avui faci dos anys que vares morir.
No se els motius, mai ens havia passat una cosa així i no entenc que cada dia et tinc més present.
No aspiro a no pensar en tu, és tan sols que sembla que cada cop et tinc més present i això, agradi o no, fa mal.
Tinc la teva foto al menjador de casa i cada vespre hi poso una espelma, ja se, sols il·lumina una imatge, però jo veig el teu somriure,  i et veig a tu, el somriure era una de les teves cartes de presentació, sempre als teus llavis. Aquesta espelma, per mi, és reconfortant, no podria explicar els motius, però és així.
Aquest any tampoc he anat a la missa que han fet per tu, crec que és una manera com una altre de remoure sentiments en va, ni que entenc, perfectament, els germans i cunyades que sí i varen anar, a ells els reconforta resar, son creients, a mi, els teus records. Avui he llegit aquesta frase a la premsa, la trobo genial: Cristina García Rodero: “No crec en Déu, solament en l'atzar cabró”, com jo...
Tampoc és que sols pensi en tu el 5 de desembre, ni molt menys, hi penso cada dia, en hores variades, sense motiu i malgrat que els records son càlids, la teva absència és freda, molt freda.
Se que aprendré a viure amb això, que aquest dolor forma part de la nostra vida.  I anem tirant, no queda una altre.
Jaume, ara i sempre, ets en el meu record més íntim.