dissabte, 28 d’abril de 2012

Son gaire bé 5, i ja et puc mirar...






La propera setmana fa 5 mesos de l'accident d'en Jaume.
M'adono, que ara ja puc mirar les seves fotos, i he pogut veure aquest vídeo del meu aniversari. Encara no ho havia pogut fer, la teva veu s'escolta gaire bé tota la projecció i m'emociona molt.
Recordo gaire bé cada instant d'aquella nit d'agost, de Maná, de bromes i somriures i la moto, amb ella em volia dur a veure el concert. Recordo un sopar magnífic, a l'aire lliure, amb moltes bromes i afecte.
Ell i la seva dona em varen regalar una bossa negre, d'hivern, d'una marca d'aquestes tant de moda, que encara no he pogut estrenar, segueix a la bossa del regal. M'agrada molt, però encara no...
M'adono, quan ens trobem, amb els germans i germanes, ahir mateix ens varem ajuntar 4 per una inauguració d'uns treballs de la nostra mare al casal, m'adono que no parlem d'ell, i no se si és bo o dolent, és que crec, sincerament, que ho evitem. Mantinc, sovint, llargues converses amb la meva germana que viu a Granollers, i preguntem com estem, però sempre fem el mateix, canviar de tema, cap de les dues podem, encara... Imagino que a la resta de germans/es els passa el mateix, ens veiem, ens abracem, però poques paraules. Potser encara tot és massa a flor de pell. Mirem de fer costat a la seva dona, tant com cada un de nosaltres pot, que no li falti el caliu, fins i tot dos dels meus germans li varen dur roses per Sant Jordi, ho vaig trobar un gest molt maco.
Estic contenta amb una cosa, ara, ja el puc mirar i escoltar la seva veu, ni que encara s'hem neguin els ulls. 

divendres, 20 d’abril de 2012

I cada vegada serà pitjor...

Avui en dia, la majoria de pares i mares volem que els nostres fills i filles es preparin, estudiïn, tinguin un futur millor, i estiguin amb possibilitats de trobar una bona feina.
Però és evident que les persones amb menys recursos, cada dia que passa, ho tindrem pitjor, molt pitjor.
Ara pensen pujar les taxes, i no crec que mai més les abaixin, com sempre, sempre, sempre, som els de "baix" qui més ho patim.
I és clar, jo rumio, donat que en Martí vol fer "carrera", vol fer periodisme, o comunicació i imatge, com li he de pagar jo sola tot això?, ja li insisteixo que tregui nota ben alta, que no ens queda una altre, que "l'altre part" fa més d'un any que no paga res excepcional i faig el que puc, però aviat, de seguir aquesta dinàmica, no podrà anar ni de campaments!.
És difícil donar estudis als fills, però les mares com jo, soles a pagar aquests temes extraordinaris, costa tirar endavant, però no queda una altre no?.
Cada dia tot és més car, cada dia rebem menys i paguem més. 
S'apuja tot, em baixen el sou, i cada dia omplir el carret del super, costa més i portem menys.
De vegades m'agradaria fer servir aquella famosa frase de Groucho Marx, "Que paren el mundo que yo me bajo!.
 Però hem de seguir, i seguirem. I com sempre, farem tot el possible.

dilluns, 16 d’abril de 2012

Amables... i Txa txa txa!





Fa uns dies, una companya del PSC, em preguntava què estava llegint. Sempre que ve, per una reunió o alguna altre cosa en parlem, jo li dic el darrer que he llegit i ella el que ha llegit ella. Més d'una, i de dues, ocasions m'ha donat a conèixer algun llibre magnífic. Crec que el darrer va ser Habitacions tancades, de Care Santos.
Li vaig comentar que de fa un temps, sí, coincideix amb el que ja sabeu, prefereixo lectures que jo denomino "amables", lectures senzilles, que parlin de gent normal i amb el mínim de violència possible. Ara mateix no podria tornar a llegir la trilogia de "milenium".
He tingut sort, també, amb els llibres que he escollit darrerament.
He llegit: 
Cuando recibas estar carta, de Vicente R. Gramaje, una història diferent i amb un final molt escollit.
He acabat aquesta setmana El largo camino a casa, ni que la història te un transfons una mica trist, la relació entre una nena de 6 anys abandonada per la seva mare i una àvia que l'acull, m'ha emocionat.
També he llegit El país de la nube blanca, de Sara Lark, una història que parla de dues dones que emigren a Nova Zelanda per casar-se amb dos homes que no coneixen, emocionant i molt real. Ara he començat la segona part,  La canción de los Maoríes, se que també en gaudiré.
Al darrera llegiré Entre tonos de gris, de Ruta Sepetys, crec que ja estaré preparada per una lectura més.... intensa?.
Quan llegeixo quedo tant relaxada com aquesta mossa de la imatge, semblada a mi....
I lo del Txa-Txa- Txà? doncs amb aquestes lectures em ve de gust música antiga, que no trista, i he aprofitat per treure del bagúl un disc de vinil de Gabinete Caligari i aquesta cançó sempre m'ha encantat.
Per cert, si voleu que us deixi algun d'aquests llibres, sols ho heu de ir.

dissabte, 14 d’abril de 2012

Potser soc jo....

Ahir al vespre estava molt cansada, desmuntar mobles i buidar el pis te això, em va costar agafar la son, voltes i voltes i rumia que rumia...
Vaig pensar com som de diferents les persones, ves per on quin tema de pensar passades les 12 de la nit, però era en positiu.
El meu fill Daniel ha marxat de Adelaida i es queda a viure a Melbourne, sembla ser que tant la feina, com la ciutat li agraden més.
No és cap gust tenir un fill tant lluny, però com el veig content i feliç, doncs tampoc em faig pas mala sang.
Ell argumenta que és una ciutat més gran i moderna, i d'aquí la meva reflexió nocturna, com en som de diferents tots plegats. Ell, cercant una ciutat gran, amb soroll i molta gent. Per mi una ciutat sense ànima, per ell, el paradís. Ja hi està instal·lat i feliç com un xinxol.
Jo, si pogués, cercant una ciutat, poblet, petit, amb caliu, tranquil i sense soroll.... si fos possible, Queralbs.
Algunes persones em diuen que és massa tranquil, per mi, és el paradís comparat amb aquest Mataró cada cop més gran, descontrolat, sorollós, brut i del tot massificat.
Bé, gustos per tot...


dijous, 12 d’abril de 2012

En som conscients?

Tinc dubtes...
Som concients de la perdua de llibertats que estem patint?.
Llegeixo, primer amb incredulitat i després ja bastant empipada, que la resistència pasiva a "l'autoritat" o bé convocar manifestacions, siguin quines siguin, per internet, pot comportar penes de presó.
Estic flipant, i un cop més sense provar ni gota.
La resistència passiva, una de les pautes més importants del meu admirat Gandhi, és a dir, seus i no dius ni respons a les agressions ni als insults, et pot dur a la presó.
Imaginem..... sopar de comiat de soltera convocat via internet i que cau en mans d'un d'aquests mossos que tenim amb ganes de "gresca", i no parlo de que ens faci un striptis no.... ja la tenim liada. 40 dones, juntes, a la Plaça Santa Anna, mudades per l'ocassió, rient i fen conya, eppsss... això pot ser considerat una "trobada il·legal" ?. Imaginem que no ens ressistim davant "l'autoritat", que seiem a terra i esperem... ens faràn passar el comiat de soltera a la pressó?.
Un altre punt, aquest divendres vaig a buscar, per primer cop!, en Dídac a l'escola. El meu horari no m'ho permet mai. Imaginem un munt de mares i pares, a la porta de l'escola, parlant... ens poden detenir per reunió il·legal?.
Ja se, ho porto a l'extrem però és que si em prenc massa en sèrio tot aixó, acabo, segur, deprimida.
Estem perdent els drets laborals, adquirits amb molta lluita per els nostres avis/es i pares i mares i ara, venen les llibertats de reunió, de trobada i de estar on vulguem quan vulguem....
No anem pas bé. 
(La imatge d'aquí)

dilluns, 9 d’abril de 2012

Petita, així em sento....


Al setembre farà sis anys que en Martí, el meu "petit" em va dir que volia obrir un bloc.
Primer m'hi vaig resistir, la seva privadesa, per mi, era molt important, però vaig valorar dues coses, la primera, li encanta escriure, la segona, lo molt que va insistir...
Varem "pactar" una sèrie de condicions, que ell va acceptar, la més important, abans de publicar jo ho volia llegir.
El seu primer escrit va ser molt petit, mica a mica ha evolucionat i cada vegada ha anat més per lliure, fins que li vaig deixar de "controlar" els mateixos i confio en ell. Com és normal és una mica... revolucionari, però si amb 15 anys no ho es, ja em direu!.
De fa un temps algunes persones que el llegiu m'heu preguntat si l'ajudo en els seus escrits, demostra molta maduresa en els mateixos, però no, el nom del mateix, El bloc d'en Martí i la mare que el va parir, ho pot donar a entendre, però mai l'he ajudat.
Una sola vegada hi vaig escriure un petit post a petició seva, però ha estat la única.
De vegades m'ha fet riure, de vegades plorar per veure com n'és de madur, i d'altres... m'ha fet patir.
Li han preguntat si pensa canviar el nom del mateix, ell diu que de moment no, que quan sigui major d'edat si ho farà. Vol fer molts canvis als 18.
És solidarite criteri, reivindica, no es "casa" amb ningú, és "cumba", és culé, moolt, un tiet entregat,  reporter, i un magnífic fill.
Si haig d'escollir un sol escrit seu, cosa gens senzilla, em quedo amb un que em fa plorar cada cop que el llegeixo i és que tot aquest temps, tot, també hem patit molt, massa.
Diu:

 

Un milió de cicatrius 
Després de tot, d'haver lluitat per una felicitat impossible, d'haver volgut arreglar masses coses que ja estaven destrossades des de feia massa temps i que no vaig veure, d'haver intentat que en aquell camp de roses no hi hagués les espines que després em vaig clavar i que em van fer aquest milió de cicatrius del que avui us escric, per fi puc dir que tinc el que vull. No vaig aconseguir els meus objectius, ja se sap que la felicitat absoluta no existeix, però he pogut obrir els ulls i veure que era impossible i que la lluita que tant vaig suar va ser inútil. Avui per fi puc dir que sóc feliç i que tinc el que necessito, tampoc demano més.

Tot i que ho ha volgut semblar, voler estar tranquil no és cap delicte. El que hauria de ser delicte és quan hi ha una contradicció aliena a tu que decideix dedicar la seva vida a intranquilitzar-te i a no respectar els   teus valors. També ho hauria de ser quan veus que aquella lluita que tant havies suat es converteix en la cosa més fàcil del món. Per sort, veus que aquella operació que vas abandonar resignat i que de sobte s'ha convertit en el fet més fàcil, veus està rodejada d'una esfera fosca.
No se si serà tot això que m'ha fet el milió de cicatrius, però ara puc assegurar que sóc feliç i que tinc una preocupació menys. Tampoc se si serà bo o dolent, però això ha fet que sigui un escut, una barrera al cor amb aquest tema, tal i com diu la cançó (lletra).
 
Per aquest motiu em vaig menysprear i vaig estar molt trist, passant-ho fatal i perdent el nord. I em pregunto per què vaig donar tantes voltes al tema, però prefereixo pensar que no m'he quedat amb el que jo vaig voler, però puc dir que estic satisfet.

 
Una situació a la vida que m'ha fet fort a canvi de treure'm una part de mi, una part que no necessito tant com pensava. El resultat: que m'he quedat amb la part més important de mi i que sóc feliç amb el que tinc, i tot i que la contradicció aliena segueixi perseguint-me puc tirar endavant i preocupar-me per altres coses que signifiquen més per mi.

 
Per acabar, recomanar-vos la cançó amb la que m'he basat en aquest escrit. Trobo que El Canto del Loco relata la meva vida en moltes cançons i una d'elles és aquesta. Tornaré a escriure sobre actualitat en el següent escrit, que serà publicat dissabte aquí, al Bloc d'en Martí i la mare que el va parir, Un bloc que té nou logo! Fins llavors! :)




dimecres, 4 d’abril de 2012

Bocins....

D'instants de calma. 
De paciència, relax, tendresa compartida, o solitària, calma.
Bocins de lectures presents i passades, de recull d'imatges, de canvis de mobles i quadres, de tempesta i pluja, de mirades per la finestra i escoltar.
I enmig d'aquesta calma un cert enrenou, un buidar un pis d'aquest jove que es queda a viure a Melbourne, amb l'ajut dels fills presents, com no, capses amunt i avall, mobles venuts i d'altres regalats, plats i gots que sobren, quadres que no tenen parets i son adoptats, i fins acabar.... queda estona.
Però enmig d'això, m'arriba aquest vídeo i és clar.... qualsevol esgotament queda oblidat.
Torno a la calma, als dies que en Martí es de campaments i ni cuino, faig solidaritat, llegeixo molt i escolto música de la "meva".
video
Bocins d'amor i amistat compartit, de petites confidències a la vorera, d'abraçades de tendresa.
No em cal més.  Ha costat molt arribar a la calma, ara queda gaudir.