divendres, 28 de gener de 2011

Allò de l'edat.....


Per sort i com diu una benvolguda amiga, "para gustos, los colores".
Llegint la premsa, fa un parell de dies, em vaig topar amb una imatge que em va deixar del tot, "encandilada". Va ser el seu somriure, varen ser, fins i tot, les seves arrugues d'expressió, no se... un "flechazo", no tant d'amor, si no de sensacions.
No em sona gens el seu nom, Alfonso de Azpiri, i sembla que és molt famós, però com el còmic, a no ser que sigui Maitena, no és lo meu, no el coneixia.
He mirat la seva imatge llarga estona, el trobo sensual, agradable, guapo, no se....
Qui diu que un home amb més de seixanta anys no pot ser atractiu?. Ja se que per la imatge l'hauran "maquejat", però el somriure i les marques d'expressió... no.
Aquí la prova. Un bombonet madur.

dimecres, 26 de gener de 2011

Ocupa, que algo queda....


Ahir vaig, varem, viure una situació que no desitjo a ningú.

A quarts de set de la tarda varen trucar al timbre de la meva feina, potser per desconeixement es va obrir la porta i ens varem trobar, en uns instants, la seu ocupada per unes 15-20 opersones que ens varen anunciar que feien una ocupació “simbòlica”.

Primer et quedes parat, després t’espantes, però les tres dones que portem ja un munt d’anys treballant a l’empresa tenim molt de caràcter i no ens varem acoquinar. Varem plantar cara, primer varem barrar el pas a l’interior, on hauria estat molt complicat treure’ls, no varen passar de la recepció. Després els varem dir que allà no hi havia cap càrrec polític, que érem quatre treballadores i per tant estaven agredint les persones que deien defensar.

No va servir de res, el seu “cabecilla” marcava molt bé les instruccions i tots obeint com xaiets.

Al moment que varen voler desplegar una pancarta i fer fotos els varem intentar fer fora. Consti que primer varem actuar amb molt bones paraules, amb calma, però en aquest instant i veien que la nostra invitació a abandonar la seu no feia efecte, varem començar a fer pressió.

Els varem treure al carrer, mica a mica, però sense parar. Tres “jabates” amb caràcter i decidides. Quan varen arribar els mossos i la local ja eren fora cridant.

Cert que no eren violents, tot s’ha de dir, però no s’esperaven pas tres dones com les que varen trobar.

Com és evident no estic d’acord amb els ocupes, però molt menys amb aquestes actuacions que només serveixen per atacar persones que treballen, encara que apart d’alguns insults, també ens varen dir que si tenim carnet del PSC no som treballadores....

Avui presumeixen de les notícies a la premsa i a la seva web, quina pena de jovent. Això sí, el calçat que portaven era de marca.

Com diu la meva companya, des de l’època de Franco ningú l’havia coaccionat per tenir carnet. A mi tampoc.

dilluns, 24 de gener de 2011

Onada blava...


I jo esgarrifada!
Quin cap de setmana més "pepero" a totes les notícies.
Una gran convenció, diuen, ni una proposta. Almenys cap de clara. Molta llum, mola gent i molta "parafarnàlia", però de feina què?.
Estàn d'amunt una inmensa onada i només veuen el que els interesa. Això sí, insults els que volgueu.
Pensen controlar totes les coses que els interessen, però no que ella cobri dos sous.
Consti que estic en contra dels sous que cobren els ex presidents d'empresses privades, els pensionistes i jubilats, amb pensions molt més petites, no poden cobrar dues no?, i ells sí?.
Crec que ara, més que mai, els i les que som i creiem que l'esquerra és la millor opció, hem d'estar al peu cel canyó, al dia, i sobre tot, treballar perquè no passin, ara, més que mai.
Aquests han d'arreglar el país?, jo ja em dono per arreglada.
Per una vegada estic d'acord amb aquest senyor.
(Acudit: Los Calvitos)

divendres, 21 de gener de 2011

dimarts, 18 de gener de 2011

Passa, ja ho se....


Però potser viscut en primera persona et fa pensar.

Ahir a la tarda, quan feia el meu tallat abans d’anar a la feina, uns insistents trucs al timbre del carrer em varen fer deixar això per preguntar quí era, no és una hora que jo tingui visites.

La veu d’un home, nerviós i insistent sobre on anava em va fer obrir. Vaig escoltar passes ràpides i corredisses a l’escala. Però jo, gens xafardera, vaig tornar a les meves coses. Un cop arreglada vaig baixar per marxar a la feina i una gran furgoneta estava aparcada a la vorera, els seu color gris no deixava dubte d’on era, de “Can Junqueres”.

Sorpressa vaig mirar endins de l’escala, som una comunitat petita i ens coneixem totes, dic totes doncs el 90 per cent som dones, vidues i de més de 75 anys i totes em conèixen des de que vaig nèixer.

A la vorera del davant vaig veure un treballador d’aquesta empresa i un company del PSC, amb els ulls plorosos i visiblement nerviós. M’hi vaig acostar i sense preguntar em va dir que havien trobat el seu cunyat mort, el veí del tercer primera, un senyor alt, gros i una mica esquerp que vivia sol. Li vaig preguntar si era mort d’ahir i em va dir que no sabien quan havia mort, que fa molts dies que no els agafava el telèfon. Era una persona solitària, a l’escala tot just et deia bon dia.

Li vaig donar el condol i vaig marxar a la feina.

Després, vaig anar pensant en lo trist de la situació, morir sol, sense que ningú es doni compte fins dies després, ves a saber de quan era mort. Ja se que passa, sovint ho podem llegir a la premsa, però ahir, potser per viure el moment precís de la trovalla, em vaig quedar, del tot, impresionada.

Ho trobo molt trist.

dimecres, 12 de gener de 2011

De lleis....


Estic bastant sorpresa per les reaccions que estàn tenint algunes persones amb la llei antitabac.
Era evident que no seria senzill, mai ho és. És del tot impopular, ni que jo n'estigui encantada.
No entenc que es cridi a la insubmissió, a no fer cas de la mateixa. Argumenten que perden clients. No és cert, fan servir amenaces, com per exemple acomiadar treballadors/es si el govern no la treu.
Dissabte a la tarda vaig donar una volta, gran, per Mataró i tots els bars del centre eren plens a vessar, dins i fora.
Espero, de veritat, que el Govern es mantingui ferm i apliqui les màximes sancions als que no la compleixin. No és cert que si vas per un tram de 90k a 120k perds punts i tens una "bona" multa?. Les lleis, agradin o no, s'han de complir. tots i totes!
Lo millor, ara diuen que els no fumadors som intransigents.... quin riure!. No és més intransigent qui es posa al teu costat i fuma, i fuma i fuma sense preguntar si molesta?.
Soc radical?, potser sí, però que no em donin arguments que van contra la salut i que no son certs. Els no fumadors hem aguantat molts anys, ara es el nostre torn de prendre un cafè lliure de fum.
Ahir li vaig dir a una companyia de feina que feia olor de tabac, li vaig dir... ben dit ok?, el dia que tinguis un nuvi farà un peto a un cendrer, no a la teva boca, no et podrà assaborir.
No li va agradar, però crec que almenys l'ha fet reflexionar.

diumenge, 9 de gener de 2011

Pubertat, aquesta dura companya de camí...



Crec que aquest és un tema que puc tractar, ara mateix estic "passant" la meva quarta pubertat, la d'en Martí. La darrera, això si es segur.
Per tant, alguna cosa hi entenc, ni que cada fill/a és un món, una cosa si és comuna, lo difícil que es el tracte i la paciència immensa que s'ha de tenir, no sempre és senzill.
Què demana un fill adolescent?, ser escoltat, respectat i sobre tot, acceptar que es fa gran, ha de tenir un cert espai de llibertat.
Això no vol dir, ni de lluny, fer el que els hi dona la gana, vol dir que han de començar a prendre decisions i que es poden equivocar, però no ho fem els grans?.
Quan son adolescents estan plens d'inseguretats, res els cau bé, cap pentinat el troben adient, el seu cos canvia i el seu caràcter es va formant, son un mar d'hormones i cada una d'elles està esvalotada.
No és senzill conviure amb el seu desordre, amb els seus primers secrets, amb el munt de roba que embruten, o senzillament despleguen i deixen a la cadira.
Puc parlar de l'adolescència, ja ho crec, puc fer gaire bé un tractat sobre com "torejar" totes aquestes emocions i no defallir ni acabar cridant i dels nervis. Se que no és senzill, però oblidem el "has de fer" per "què vols fer", serveix per obrir camins. Ho hem de fer des de que son petits, per així tenir un cert coneixement d'ells.
Fins i tot escoltar la seva música, ens pot ajudar a nosaltres, apart de conèixer nous valors, sabrem millor què els agrada.
Però lo més important de tot, és el respecte, ser adolescent no és ser ja un nen, s'ha d'escoltar, s'ha de compartir amb ells, s'ha de fer un gran esforç per intentar comprendre què els passa. Buscar activitats adreçades a ells, la complicitat, els silencis enganxats als seus ipods, al facebook etc....
Sense baixar la guàrdia, això mai, hem de saber què fan i amb qui, quan i on, però sobre tot, escoltar, de veritat, és tan senzill...
A mi, m'agrada com ets.....

dimecres, 5 de gener de 2011

Aquesta escala...


Crec que la majoria de nosaltres, en començar un any, un altre, fem un petit recull, del viscut i del que encara esperem viure.
No sabem què ens pot dur l'any, de vegades un comiat, que no per esperat, ens sorprèn el moment escollit. Respectable, com tot.
També ens pot portar cert neguit, algunes proves mèdiques pesades i feixugues i per sort, amb resultat positiu.
També tenim algun escull jurídic, mai ve de gust, però de vegades ens hem de defensar, els hem de defensar.
Després trobarem una campanya electoral, gens calmada, ni tranquil·la, ni relaxada.... però ja en porto.. uff... des de l'any 91?, un bon grapat.
Enmig de tot això, que sembla tot negatiu, potser algú s'anima i torno a ser àvia. O potser podem anar de vacances a aquest lloc que ens ve de gust i del qual ja busquem hotel, llocs per visitar i en parlem, o passar uns dies a Ribes i a Queralbs, el nostre refugi...
Cal pujar les escales, ni que ens costi sovint, cal trobar enmig del camí aquests instants per respirar, per gaudir, per ser feliç.
Cal trobar aquesta barana on reposar i agafar força. Aquest cafè en bona companyia, aquest sopar esperat llargament...
Ni que les escales apuntin directe al cel. Com podeu veure començo l'any amb optimisme.
(aquestes son de A Coruña i li vaig posar per nom, de A Coruña al Cel)

diumenge, 2 de gener de 2011

Per què tot comença?...




Per què tot comença pel principi?
No te sentit. El temps
et fa salivera a la boca, noia. Així
ressuscita aquella estrella
morta fa mil·lennis
i, veus?,
ja s'encén,
ja no és mentida, ja
sé que les coses no s'acaben
ni comencen: s'entrecreuen. Sí, ja sé
que viure és provar-ho infinites vegades.

Màrius Sampere
(del llibre Jerarquies, premi Laureà Mela 2003)
Poques coses millor després d'una llarga caminada per la platja que bona poesia.

dissabte, 1 de gener de 2011

Símptomes....

Potser sí.
Entrem en un any nou, un any que serà especial en molts aspectes. El primer i més immediat és que tindrem, a " Can Torres", una neboda xinesa. Estem del tot encantats, una nena que els seus esplendorosos pares recullen el 11 de febrer.
Un any on servidora fa 50 anys, no serà fins a l'agost però com això no m'afecta gens, ja ho dic amb temps.
Però potser sí m'afecta i no en soc conscient, he notat certs símptomes els darrers mesos i vull culpar, vaja, crec, al canvi de dècada.
Ja no m'agrada discutir, m'avorreix molt i molt.
No aguanto veure un partit de basquet del barça, cosa que sempre m'ha encantat, em poso massa nerviosa.
Prefereixo el cinema a casa que al MParc, ple de crispetes i xarrups de beguda.
No em ve de gust sortir a ballar, tant que sempre m'ha agradat.
Res supera a una tarda amb en Martí i en Dídac, marxa assegurada.
No suporto que em fumin, el dia de Nadal fins les calces em feien tuf de fum. Els intransigents som nosaltres?.
No m'agrada alterar els horaris, això segur que son manies d'àvia.
Gaudeixo planxant, llegir en silenci, els diumenges a la tarda....
Cuinar llargues hores per regalar després la teca als fills.
Cada vegada defenso amb més passió les coses en les que crec.
Son petites coses, algunes m'han agradat sempre, però algunes, ho tinc clar, son simptomes, ara cal endreçar.
I l'amor?.... ni de lluny!
Bon any a tots i totes, val, gaire bé a tots i totes!.