dimecres, 29 de desembre de 2010

No, no i NO......


Podria fer servir moltes paraules, un munt, per definir aquest nou conseller de cultura. No la seva persona, ja ha quedat ben "retratat" amb la seva acceptació del càrrec, vull dir el fet que hagi acceptat.
Incomprensible, inacceptable, inadmissible... i més....
Com pots entrar en un govern si formes part de la seva oposició?, és pot fer oposició així?. Son dues senzilles preguntes i la resposta, en els dos casos, és NO.
Per coherència, per fidelitat i per moltes altres coses.
Però i la resposta dels meus?, decisió personal?, no és tan legal o lícit opinar obertament del que veus malament i en canvi als vulgars mortals ens poden renyar per escriure què pensem i en aquest senyor se li dona aquest títol?, també és decissió personal escriure no?.
Sembla que la seva "decisió personal" no te res a veure amb aquesta paraula que a mi em fa tant de fàstic, enorme fàstic: sociovergència", us imagineu algo pitjor?.
Diu en "José" que en Mascarell ja ha demanat la baixa, doncs que li donin i rapideta, més ràpids haurien d'haver estat i retirar el carnet a un trànsfuga com és aquest.
El "Iceta" que diu que l'entén... han perdut tots el cap?, què s'ha d'entendre?.
Sort que algú ho ha dit clar i català, és un traïdor, punt.
No pots ser del Barça i animar el Madrid quan juga al Camp nou.
(sort que ahir després de 7 hores de cotxe per anar a Saragossa al funeral d'un cosí em vaig calmar una mica, el meu escrit havia de ser molt més dur).

dissabte, 25 de desembre de 2010

Estimem i ens estimen....


Per tant, els hi desitgem...
També us estimem.
(En Martí fa pràctiques fent nadales)

dimarts, 21 de desembre de 2010

Un mal, molt mal dia....


Arribo a la feina, poc després he tingut un enorme disgust, una de les meves tasques és fer recull de premsa.
Només començar trobo la notícia al Tot Mataró, l'Oriol és mort.
He fet un crit, la meva companya de feina ha fet un bot.
Com és possible?, com pot ser?, sabia que estava pitjor, més de tres anys lluitant amb la malaltia, ho podia veure a la seva cara la darrera vegada que ens varem trobar a la Plaça de l'Actua, estaba cansat i varem xerrar una estoneteta dels fills, el canvi de feina, es va preocupar per si jo estaba bé... ell era així, generós, bona gent, company i persona.
Em venen al cap un munt de records, quan el vaig convèncer perquè es fes el carnet, ell era independent, em va fer un somriure i em va dir, ara ja no em perseguiràs més no?...
Fa uns dies una bona amiga em va comentar que això anava fatal, hi he pensat sovint.
No entenc que després de tanta dedicació, de tants anys, de tanta feina feta, ara, hagi de saber aquestes notícies per la premsa.
Cada dia pitjor, així no s'estampen!!
Oriol, et recordo amb molt d'afecte, ho saps, poc més puc fer ara que anar i donar una abraçada a la teva dona, per transmetre força, aquesta que avui em costa trobar.

dissabte, 18 de desembre de 2010

De "temporada"...




Ni sóc la primera, ni sóc la darrera, que aquests dies ens posen una mica "toves", no sé si és la foscor de les tardes, els detalls rebuts, les visites, no sé....
En arribar aquestes dates, sempre, ni que no vulgui, em ve al cap un munt d'instants de l'any que s'acaba, l'any que ens diu adéu i continueu...
No sóc, ni seré mai, creient, però aquests dies m'emocionen els retrobaments, els fills a casa per Nadal, la insistència en què faci el menú de l'any passat... uns entrants, l'escudella, l'ànec a la taronja.... i jo, que m'agrada provar coses noves, volia fer espatlla de xai sense os, farcida i amb salsa de dàtils...
Fent el repàs anual em dono compte que ja fa més d'un any que vaig plegar de l'antic departament, més d'un any coneixent gent nova i treballant d'una altra manera, amb un altre tarannà.
En Dídac a fet 2 anys, ara està en una etapa preciosa, per gaudir d'ell.



En Martí al febrer en fa 14.... encara anem junts a tot arreu, com per exemple, de vacances.



Em miro al mirall i no veig gaires canvis, de moment no tinc arrugues, ni que si tinc més cabells blancs...
Ha estat un any ràpid, un any que ha passat una mica estrany, sense massa ensurts i amb una greu equivocació comesa el 27 de setembre i que si tot va com cal, s'acaba el 7 de febrer, però potser ha estat l'única cosa que ha alterat un any que no ha estat gens malament.
Un any on he dit adéu a una molt estimada persona i on vaig descobrir, no sense certa pena, que els motius culturals pesen molt, marquen molt i jo... ja estic gran per massa canvis. Per sort, en guardo un deliciós record. M'han estimat, i molt, he estimat, potser no tant o de la mateixa manera.



No, certament, no ha estat un mal any, com diuen per sud Amèrica, sóc una "tía suertuda", malgrat tot.

divendres, 17 de desembre de 2010

"Ara no toca"....



I molt menys després del “manteig”.
Algunes coses em descoloquen.
Mai “toca”, mai és bon moment, mai et fan cas, mai pots expressar, discrepar, etc... si no, et “pentinen”.
Alguns veuen “fantasmes” on no n’hi ha, veuen ombres i possibles guerres, manipulacions i sospites.
Així ens va... i ella, també callada, no ho entenc. Molta gent estem amb ella, vàries m'han vingut a veure i no ho entenen, però ningú piula on ho ha de fer.
Desplaçament ascendent en diuen, i és la número dos, diguin el que diguin i de manera natural seria la succesora, cap de grup i de l'oposició a qualsevol lloc. Només fan successors naturals quan convé?.
La Marina Geli diu que hem, han, d'escoltar a la gent, la gran pregunta, algú l'escolta a ella?.
En fi... així anem. Ara a esperar que algú em "canti":

Niña,
deja ya de joder con la pelota.
Niña,
que eso no se dice,
que eso no se hace,
que eso no se toca...

Com diu en Serrat... Esos locos bajitos....

dilluns, 13 de desembre de 2010

Un bon llibre.....


I una dolça setmana.
Donat que tinc acumulades moltes hores de la campanya electoral, i per anar avançant abans de que s'acabi l'any, em vaig agafar dijous i divendres de festa. Això m'ha permès gaudir de 9 dies de festa, no sabeu pas lo bé que m'han anat.
Tenia, si, "tenia", previstes moltes coses, però com sempre, el resultat ha estat un altre.
Vaig anar a Barcelona, això sí, a veure les llums dels carrers. He cuidat el net i n'hem gaudit molt.
Però no he fet les visites de cortesia previstes, ara m'agrada més que "vinguin" que no pas "anar".
També he cuinat, la meva filla em va dir molt seriosa: Mama, segur que soc filla teva?, com es possible que no m'agradi gens ni mica cuinar i tu aprofitis cada instant que tens per fer-ho?.
Però crec que a lo que he dedicat més hores es a llegir, sempre llegeixo dos a la vegada, però parlaré d'un: L'Estany de foc, de Silvestre Vilaplana.
Un llibre d'aquells que no saps què ni com acaba fins gaire bé la darrera pàgina. Misteri, assassinats, inquisició, fanatisme, ignorància..... És una mica dur, ni que ja sabem què i qui va ser la "Santa Inquisició", és un llibre molt documentat i que m'ha tingut, del tot, enganxada.
Si teniu oportunitat, si algú vol jo li deixo, el llegiu.

dissabte, 11 de desembre de 2010

De bona "pasta"....


Som bona gent, ha quedat demostrat en més d'una ocasió.
Si parlo del tema dels controladors, no només d'aeroports, si no també de milers de persones que no varen poder complir els seus somnis, podem comprovar, ja aquí, que la gent és bona. Malgrat el disgust, la mala llet, les pèrdues econòmiques i emocionals, no varen fotre un jec d'hòsties a cap d'ells.
Ahir, en petita escala, vaig a l'hospital doncs hi tenia visita concertada fa 3 mesos, el metge es de vacances i "supuestamente", em tenien que haver avisat. Després d'esperar més de vint minuts la doctora del despatx del costat em va comunicar la notícia. Prenc paciència, total, he perdut gaire bé tot un matí.
Arribo a la parada del bus de l'hospital i el bus triga 30 minuts a venir, línia 1, això un dia laborable!. El conductor ens explica que tenen una averia i un bus endarrerit, sembla que no tenen cap bus de recanvi. Paciència, un cop més. Ningú fa un escàndol, malgrat que algunes persones arriben tard, ara sí, ja he perdut el matí sencer.
Podem, també, parlar de la justícia d'aquest país, aquesta no va lenta, va a pas de cargolet, tampoc tens opció a fer queixes, ells diuen el 7 de febrer, i has d'esperar, no queda un altre remei.
Som bona gent en aquest país o potser ja tenim clar que fer queixes no serveix per res.
Sort que a la tarda, vaig gaudir de valent amb en Dídac i en Martí, ja ni recordava la mala lluna del matí. Dimarts va fer dos anys, ja!.

diumenge, 5 de desembre de 2010

Pubertat i tenir les coses clares....




Sovint he comentat, és el que te tenir debilitat per els fills/es, que en Martí te les coses massa clares.
Dic massa, perquè només te 13 anys, i no em deixa de sorprendre que tingui clar el seu futur, temes de política que a gaire bé cap jove de la seva edat els interessa, què vol i què no vol, i lo capaç que és d'intervenir en una conversa d'adults i no quedar malament.
Cert que és un xic radical, blanc o negre, però la pubertat te aquestes coses no?.
També és un gran solidari, ara fa campanya per la Marató de tv3.
Potser li ha tocat de viure coses que l'han fet madurar massa aviat, però crec que ho va assumint, que veu què pot i què no pot canviar, algunes coses ja les ha deixat per inútils.
Ahir, llegint l'escrit que ha fet al seu bloc, "El bloc d'en Martí i la mare que el va parir", el vaig veure, encara, més gran.
Sort, que als vespres, encara, em permet que l'abraci i el petonegi, per anar deixant l'enyorança poc a poc, i sort, també, que compartim molts gustos musicals i una sana afició per la cuina.

divendres, 3 de desembre de 2010

I no em varen mentir.....


Al febrer us vaig comentar una notícia que m'havien "xivat", de tant increible vaig pensar que algú hi posaria seny, que algú ho frenaria....
Doncs no, ja la tinc confirmada, per desgràcia.