diumenge, 28 de novembre de 2010

Un any més.....


Crec que amb el temps que fa que ens tractem, podries ser més atenta i afectuosa amb mi.
Hem compartit nits, llargues i fredes, abraçades, lliscant per la meva intimitat com poques persones ho han fet. Acaronant la meva pell, donant calor allà on jo tenia fret. Alguna vegada m'has abandonat a mitja nit, jo he fet l'esforç i t'he buscat, fins que has tornat amb mi, al llit...
M'agrada la varietat, que no sempre siguis la mateixa, els colors amb que ilumines les meves nits solitàries, les matinades on dono voltes si no puc dormir...
El meu cos ha gaudit amb tu, per això em sorprén, i molt, que després de compartir tan i tant, durant cinc mesos, cada vegada em facis patir tant, em facis emprenyar i sigui tan difícil negociar amb tu, ets massa tossuda ni que també has descobert que jo.... també ho soc!
No puc estar sense tu, ho reconec, però de vegades et donaria un parell de faves.
Maleïda funda nordica!

dissabte, 20 de novembre de 2010

Se que puc....




Però no se com....
Ho veig cada dia, en àmbits diferents, en llocs i situacions, també diferents.
Gent que passa de tot. Gent que no s'implica, que no sent el que fa, per tant, no ho defensen, es limiten a tirar endavant, caigui qui caigui, per aconseguir la seva finalitat.
Se, perfectament, que pots fer les coses de manera mecànica, sense mirar les persones, sense sentir el què t'expliquen, veien només l'hora de plegar o recollir el benefici.
També se que és pot passar, dels companys i companyes de feina, dels veïns de l'escala, de la àvia que no pot creuar sola el carrer, dels sentiments i la misèria aliena...
Algunes persones només "piulen" quan els afecta a elles, jo no puc, les injustícies em poden i reacciono, i dono la cara. (així de vermella la tinc, de les bufetades que rebo).
Però i llavors.... on quedo jo?, no seria jo mateixa, seria una "llepona", o bé una mala persona, és pot ser les dues, prou que ho se, on seria tot el que crec i defenso?, no existiria no?.
Jo m'he de llevar i poder mirar-me al mirall i reconèixer que soc jo, que encara tinc força per tirar endavant.

Se que puc passar de tot, limitar-me a complir de manera mecànica en les coses més vitals, el dia a dia, però de moment, no trobo el camí, no el se veure. De la mateixa manera puc fer mal per l'esquena, xerrar i difondre però arribat el moment, no donar la cara, també ho veig sovint...
Algú m'ajuda?.
(ni que no puc garantir que vulgui ser del ramat).

dimarts, 16 de novembre de 2010

La "guerra" dels llibres....


Una de les coses amb les que he estat més pesada amb els meus fills, entre moltes altres.... ha estat que no deixessin de llegir.
Des de ben petits els hi he comprat libres, en cada moment i edat els que m'ha semblat els podien enganxar, però molt em temo que amb els tres grans, malgrat que encara insisteixo, he perdut aquesta "guerra".
En Martí encara llegeix, gaire bé sempre per obligació de l'institut, però mica a mica li vaig trobant els gustos, vaig cercant i sempre trobo alguna història que l'enganxa. Li agrada que llegim els dos junts, al vespre, al meu llit i ni que ho podem fer poques vegades, estem massa cansats, els caps de setmana no falla. És clar que manté una dura lluita amb les noves tecnologies...
A mi em costa admetre haver perdut aquesta "batalla", jo, que m'he sentit "convidada" del darrer llibre que hi ha a la meva habitació. Que he patit amb la "Lisbet", la seva persecució, que m'he perdut al "cementiri dels llibres oblidats", que he viscut un gran amor amb "Noah", que he "sentit" el fred amb una "conspiració", que m'he esgarrifat d'emoció amb les poesies d'en Francesc.....
Potser, amb el temps, recuperen les ganes de llegir, a mi, avui, les lectures, m'apassionen, em fan companyia, m'inspiren, m'hi perdo....

diumenge, 14 de novembre de 2010

Contradiccions o gran cinisme?...




Les persones som contradictòries. Ho som de mena.
Canviem d'opinió doncs pensem, almenys se suposa que ho fem...
El que no s'hi val, és dir una cosa aquí, i una altre al poble del costat.
Crec que ha quedat clar que defenso els matrimonis homosexuals i que puguin adoptar, sempre que compleixin els mateixos requisits que els considerats... "normals".
La "senyora" Alícia Sánchez-Camacho, del pp, és clar, després que el seu "insigne" cap de files, en Mariano, digués que pensa "derogar" els matrimonis d'aquesta condició, ella va dir, a crits, com sempre parla: "rechazó el martes este tipo de uniones y, además, que puedan adoptar porque “el matrimonio es entre hombre y mujer, el matrimonio con hijos es la familia tradicional” y un niño “necesita un padre y una madre”, El Plural. I es queda tan ample!, Es clar que no se de què em sorprenc, només cal escoltar les seves declaracions xenòfobes i racistes.
Ara sabem que ella és mare soltera per inseminació, per tant no hi ha un pare "vigent", és clar que alguns pares val més no tenir-los, ja ho se, però el que val a "casa" no val per la resta del Món?.
Ella és diferent de les persones homosexuals?, apart dels gustos al llit és més bona mare o persona?.
Diu que porta el seu fill als mítings per poder estar amb ell... perdoni?, li ben asseguro que el seu fill no li perdonarà mai això. Vostè, als mítings, el deu "aparcat" amb una cuidadora, doncs que el dugui a un parc, no a un banc per sentir les seves proclames.
Lo dit, un gran cinisme imperant.

diumenge, 7 de novembre de 2010

Laic?, i una merda!


Dissabte al vespre, com gaire bé cada setmana, en Martí i jo tenim el costum de sopar tot veient les notícies, anem comentant mentre anem menjant pernil i algun altre caprici similar.
Aquest dissabte, després d'arribar de Canet just a l'hora que tornava ell de l'esplai, una passejada conjunta amb el gos i seiem tots dos a veure les notícies de tv3.
Notícies?, si home!
25 minuts dedicats, íntegrament, a la visita d'aquest que en diuen el "Sant Pare", no se què cony te de Sant!.
El què més m'ha molestat, de manera diria infinita, ha estat la rebuda d'autoritats, allà, a peu dret, a l'estora vermella, com si fons l'estrena de la pel·lícula de la temporada, els feien anar com titelles per la pista per estar a punt quan ell baixés de l'avió.
La meva queixa, apart d'aquest papanatisme estúpid i absurd en un país denominat laic, que NO, és el fet de la corrua que esperava mentre quan ens va visitar el Dalai Lama, exilat, maltractat, sense terra i patint la gent del seu poble per la invasió xinesa, llavors, només el va rebre en Carod, és clar que el Tibet i el Dalai Lama no tenen diners, la església catòlica te mils de milions, ni que no ajuden als pobres amb cap.
Mal fet Montilla, molt mal fet, no s'ha de rebre només als que tenen possibles, i sobre tot, representes gent de tota mena, si som un país laic què fèieu tots allà?. Ja ho vaig escriure un dia, Estàs molt mal aconsellat.
Per acabar d'amanir el tema, en Zapatero, que semblava que no el rebria, farà mans i mànigues per rebre'l a Barcelona abans no marxi..... patètic, Laic?, i una merda!
Això sí, un grapat de malparits que conec avui aniràn amb el bus de la parròquia a veure el mateix i demanar perdó per els pecats i incompliments que demà pensen seguir fent com sí res, total, avui els hauran perdonat tot...
Brrr... aquest tema m'encén la sang!!

El "bon cristià"....

Ja!!

dissabte, 6 de novembre de 2010

Lletres perdudes?.....


Ho he escrit d'altres vegades. De fet, gaire bé un cop l'any.
No se si he perdut les lletres, no se si és tan senzill com això.
Només se que arribo a casa i només penso en actes, cartells, cartes, sol.licituds, etiquetes, web, persones, situacions, Junta electoral, interventors i apoderats....
I em desperto un dissabte de matinada amb dubtes "oficials" i no, no penso en la visita d'aquest que permet la pederàstia al seu "club de fans" i que tapa la merda que tenen a les seves files, ara diuen bé a Barcelona, no.... jo no l'espero.
Avui eren les 7, i malgrat lo cansada que he quedat aquesta setmana amb el trasllat, els arxivadors, les coses que encara no tenim a lloc, la xarxa que no funciona, ara ja sí, la inauguració de dilluns..... docs ja no podia dormir i a mi, mai m'ha agradat donar voltes al llit.
Estem en campanya, i això, malgrat l'experiència que una te, encara em posa nerviosa, encara tinc dubtes i és clar, ara, a més, he de vigilar l'esquena, això, també cansa.
Ja queda menys.
Avui no tinc el net, és amb l'avi, m'hauria anat bé tenir-lo, amb aquest marrec aprop no queda temps per pensar en tonteries!
No se si he perdut les lletres, la imaginació, o senzillament les ganes.