dilluns, 30 de juny de 2008

I encara no ets aqui...

Dídac

Com pot ser que una personeta que encara no conèixes ja t'emocioni?, abans d'arribar imagines, penses, com serà?, de qui tindrà els ulls?, i el somriure?, i l'alçada?, i les mans?...
Et decobreixes pensant les mateixes coses que quan havies de ser mare, només que ara seràs àvia!.
Vaja, que estic "tonta" només de pensar en el primer moment que el pugui abraçar...
Aquest estiu he pensat rellegir un llibre que em varen regalar fa ja uns anys, Una àvia d'estiu, de Rosa Regàs, em va agradar molt i a més.... espero ser una àvia així.
És un nen i li pensen posar Dídac, un nen molt dessitjat i molt esperat.

dissabte, 28 de juny de 2008

En el fons..... m'agrada...

es-botero390-1

Llegeixo a Que.es una notícia que diu: Adèu al rubor...
Sembla que més de 500 persones s'han operat a Espanya per evitar posar.se vermells en parlar en públic.
Jo pateixo aquest "mal", no m'agrada gens parlar en públic i ho evito tant com puc, no tinc "tablas".
Una altre cosa, coneguda per la gent més propera a mi, és que em poso vermella, com un perdigot, quan dic una "picardia", que en dic sovint, quan tiro "los tejos" a algun home que per algún motiu, m'agradi o em cridi l'atenció, però vaja, ni així deixo de fer.ho.
A les persones que m'envolten els sorpren bastant això, soc una dona decidida i quan algú em gasta una broma, "picarona", no m'estic pas calladeta, però acabo vermella i acalorada, això sempre provoca un somriure.
No se, forma part de mi i no crec pas que m'operi, sempre em queda el meu ventall i una finestra oberta...
No deixaré pas de tirar "piropos" a un "pimpollo" per evitar el rubor no? És la salseta de la vida.
A més.... em consta que a algunes persones els hi agrada, el meu rubor....

dijous, 26 de juny de 2008

L'amor ha de ser lliure...





O de quan les campanyes institucionals m'agraden, que és poques vegades.
He trobat aquest vídeo per casualitat, al blog de Toni Soler, que a partir d'aquest moment penso seguir, no l'havia vist, el vídeo, però al meu despatx de Can PSC tinc penjat un cartell on diu el mateix, l'amor, no pot tenir ni fronteres ni barreres, això sí ha de ser inconstitucional.
Estimem i estimeu de forma lliure i si us critiquen, passeu, a la fí, lo important, és estimar segons voleu, no segons pensin els altres.

dimarts, 24 de juny de 2008

La finestra...


Des de que visc a Rocafonda miro poc per la finestra. Viure en un baix te aquests inconvenients, lo primer que vetlles son unes cortines que no deixin veure el que fas, però deixin entrar certa llum. La gent que circula per la vorera acostuma a ser indiscreta i mira endins sense pudor.
Quan varem venir a pintar el pis, com és evident, ho teniem tot obert, i alguns, fins i tot, es varen parar mirant endins, sense manies, només quan nosaltres els miravem fixament seguian el seu camí.
Entenc que quan veien la meva habitació de color lila claret, els cridava l'atenció, i el grapadet de gent que em va ajudar, però noi... cal ser discret.
Abans, quan sí podia mirar per la finestra, al Carrer Rocafonda, per exemple, prenia el meu primer café mirant els cotxes, els plataners de carrer, escoltant la ciutat com es llevaba i els seus sorolls habituals.
Sempre he estimat Mataró, no soc ni Santera, ni de cap colla d'aquestes festives, soc, senzillament, Mataronina. Tenim mar, tenim muntanya, activitats per distreure, exposicions per visitar, jo sí les visito, bons llocs per menjar i passejar, música per escoltar, amics i amigues per estimar però.....
Cada cop tenim més soroll, més crits, més edificis alts i a preus impagables, menys espai per les persones, i més per els cotxes, més voreres ocupades i menys multes, menys conèixer els veíns i veïnes, i mes sospites en creuar amb desconeguts...
Cada vegada penso més en buscar una paisatge com aquest que és veu per la finestra de la Maternitat d'Elna, cada vegada i penso més i ho desitjo més.... el silenci, és important per viure.
La foto és de Santi Fontbona, li he demanat, va fer unes fotos estupendes d'aquesta sortida.

diumenge, 22 de juny de 2008

I les "Joanes" què?..



Dimarts, malgrat ser agnòstica fins a la mèdula, és el meu sant. Admeto que el celebro per dos motius importants, un, és una manera com una altre de reunir fills i joves. Dos, la data és festiva i les festes m'agraden, apart, és el solstici d'estiu...
Ni que els petards em fan autèntic pànic, cap de les meves parelles m'ha convençut mai de sopar fora aquesta nit, si de cas, que vinguin a casa.
Una vegada, fa molts anys, el meu pare em va explicar una cosa; quan havia de nèixer, ell, després de 6 fills i filles volia posar el seu nom, Joan, al setè fill, ja esperava un noi, però... vaig venir jo, per aquest motiu, sovint, m'havia recriminat que abans de nèixer ja li portava la contrària... li vaig sortit revolucionària.
Però, ja em podia haver posat Joana d'Arc no?, doncs jo, Joana, de Sant Joan Baptista. Segons un llibre de noms que he llegit, Joana d'origen hebreu, significa "Aquella donada pel senyor". No explica per quin :).
Total, poca gent cau que és el meu de sant, un munt de persones em varen dir, divendres i ahir tot fent un passeig molt ben acompanyada i a ritme de Batucada, bona revetlla Joana!, però no cauen que és el meu sant. Snnniiifff....
Doncs res, penso posar falta, i greu, a tot el que no el recordi, apa!

divendres, 20 de juny de 2008

Molt bé!.... i molt malament!....


Bé, més que bé, magnífic.... ni que alguns votin en contra, bona notícia. No estic sola, sempre ho dic. Malgrat que algunes agrupacions han votat en contra de manera incomprensible per mi.

Malament, però molt i molt malament, les bones notícies sempre son les menys.... lo més segur és que ell sigui dels que votarien no.
Molt més malament encara, casi indignant, bueno, jo estic del tot indignada.

Perdò? per ultratge?.... i aqui on queda la famosa llibertat d'expressió?, o la mateixa sols val per la senyora Terribas?. Cony de país que ens ha tocat patir!.
Ànims Pepe! el poble està amb tu. No en va ets l'home que més m'ha fet riure a la meva vida.

dijous, 19 de juny de 2008

De premsa i realitat...


Ahir vaig llegir un escrit de Beatriz Gimeno que trobo magnífic, no, maravellós, estupendo. M'agradaria haver escrit el mateix jo, és tal com ho penso, com ho veig i com ho he viscut.
Les feministes, dialogants, és clar, tan mal vistes per alguns sectors, i que tant han, hem, aconseguit millorar les coses. Aquestes que hem lluitat per la igualtat real, encara no aconseguida.... i em fa pena dir.ho. Les que provoquem "pupes" a alguns homes.
Si podeu el llegiu, val la pena, deixo un petit apunt que ja diu molt.
Per cert, algún mascle "sensible" i "resentit" que passa per aqui, millor el deixa, però les nenes i els homes "alliberats", tots l'heu de llegir.
Val la pena.
Esta ha sido la semana de la misoginia y del antifeminismo militante, de las resistencias al cambio, de la rabia contra la igualdad. El periódico El País lleva un tiempo dando la tabarra con los hombres que reivindican la custodia compartida, esa que no compartían cuando la tenían y que se les ocurre pedir cuando su mujer les deja. Esa con la que chantajean a las madres para pagar menos pensión, dejarlas sin el piso, etc. Contaré aquí algo muy personal: a cambio de la custodia de mi hijo, que mi compañero pedía, le entregué todo: el piso (que era de ambos) la pensión, el coche, y hasta mis cosas. Entonces, la custodia le importó mucho menos.

dimecres, 18 de juny de 2008

Això si que NO!


Llegeixo una notícia que em deixa del tot "patidifusa".
Han inventat un robot que fa petons... i una altre que diu que al 2050 podrem, podràn millor dit, tenir un amant robot... sort que no veuré aquest disbarat.
Com és evident ho han inventat els japonesos i la notícia diu que podràn ser sensuals, etc....
A veure.... com podem caure tant baix?.
Podràn tenir el tacte de la pell?, la olor, aquestes olors tant personals i excitants, que en duen a la passió i el plaer... els gemecs a cau d'orella...
Com una màquina ens ha de besar fins perdre el sentit i el pudor?, fins i tot el senderi?.
Quina màquina pot fer lliscar els dits per l'esquena, posar la pell de gallina, quins dits poden tocar les nostres cuixes amb delicadesa, o no, i saber com i quan, quina llengua pot envair les nostres intimitats i fer pujar de to els gemecs i la passió?. Quins melucs poden seguir el ritme cadenciòs i fort que requereix el moment?.
I quan el cos, ja satisfet, es relaxi, l'abraçada aquella tendreta qui la dona?.
La d'una màquina segur que no. Cap màquina és més perfecte que un bon company de llit.


dilluns, 16 de juny de 2008

La "sensibilitat" al cul, amb perdó...


Bono recrimina a un ex preso de Franco por sacar una bandera republicana en el Congreso. (El Plural.com 14.6.08).
Notícia que he llegit aquest matí, amb calma, no volia fer males interpretacions, però no, és tal com es pot llegir.
Ell, en Bono, ho "justifica" dient que no pot acceptar manifestacions que no son, legals?. Era un acte organitzat en homenatge als represaliats del franquisme, no podia tenir un xic, sols un xic, de sensibilitat?, què varen patir aquestes persones?, en quin Mon vivien i els varen robar?, doncs amb la República cony!.
Trobo del tot normal que s'emocionin amb aquesta bandera, que per cert també em representa a mi, ni que no ho vaig viure m'hi sento molt propera.
No veig que sigui greu que uns dels que queden vius i ho poden explicar en tregui una. No era una pistola punyetas!.
Lo dit, la sensibilitat la te molt amagada...
Visca la República!

dijous, 12 de juny de 2008

La "senyal"...


A la vida, massa sovint, deixem passar oportunitats esperant que una altre persona ens envií una "senyal", divina o no, però que sigui l'altre qui doni el primer pas.
Podem, i de ben segur ens ha passat, estar esperant infinitat de vegades, és que no em diu res, és que espero un comunicat, es que no m'han trucat....
Amb aquesta actitut podem perdre des de una feina, a un amor, una amistat, un regal, una abraçada....
Tant costa donar el primer pas?. Fer un mateix la trucada, el mail, el que faci falta. Demostrar interés, és important.
Les dones de la meva generació, des de que he de ser iaia que em noto més madura :), estem educades a esperar moltes coses, que "ell" ens demani per ballar, per sortir, que doni el primer petò, doncs si primer el dones tu ets una "fresca", etc...
Què te de dolent mirar un xicot i si cal ser tu qui el convida a pendre alguna cosa?, o bé al teu llit, total, convidi ell o tu acabareu al mateix lloc si en teniu ganes no?.
Com és evident no pertanyo a aquest grup, les que esperen, durant una bona època sí, però ara mateix, si vull algo o bé algú, doncs "tiro los tejos", el NO ja el tinc, busco el sí.
La falta de decissió mai és bona consellera i mira... si la senyal no arriba, doncs jo la fabrico.
Penseu que la gent, parlarà de totes maneres...

dimarts, 10 de juny de 2008

Les bones intencions...



Quan son sinceres, son magnífiques.
Entre diumenge i dilluns he viscut alguns moments especials, moments de retrobaments, ja tocava, posar la primera pedra és important, ara queda aixecar l'edifici, no serà senzill, cal paciència i molta força de voluntat. la tindrem?, jo espero que sí.
Diumenge dinar dels 79 anys de la meva mare, no ha volgut esperar els 80... ella és així. 32 persones a taula, 7 germans i germanes, amb les parelles i una part dels nets i netes, la besneta, alguns dels nets no varen poder venir per motius laborals però a la vegada d'altres varen venir amb les noves parelles, és fan grans.... Bon ambient, conèixer persones noves, bona teca i bones intencions, tot això al mig de la natura amb solet i jo hi vaig estar de gust.
He de donar gràcies als que ho varen comprar i gestionar, aquest cop la Joana no va participar d'això, ni que vaig fer tot el possible per ajudar el mateix dia.
Ahir dilluns, visita que agaiexo molt a can PSC, ell sap qui és i jo se qui és ell, no ens va caler massa paraules, jo crec que hem aclarit els petits "roces" que han pogut sorgir i també que terceres persones foten foc.
Però ell és bon noi i jo li tinc certa debilitat, no em fa res dir.ho doncs ell ja ho sap, compartim en Sabina, l'Hotel California i algunes "afeitades" "induides" per no escoltar rondinar la Joana. Dos petons i un somriure, jo en vaig tenir més que suficient per quedar encantada.
Les bones intencions, si son sinceres, valen més del que jo peso, que no és poc!.
Aquesta imatge, que trobo preciosa, me la fa arribar el meu germà Jaume, a veure qui endevina qui és la Joana.... (no val la família eehhh).

diumenge, 8 de juny de 2008

Dissabte de "Ronda"...


Ahir a la tarda vaig fer un passeig magnífic per Mataró. De bracet amb la Teresa, la meva Glòria i l'Evarist, tarda d'exposicions.
Reconec que vaig ser una mica "premeditada" en l'ordre de la ruta, tenia molt clar que hi han moltes coses bones i maques per veure i sentir... a mi les pintures que m'agraden, em parlen.
No entenc d'art, ni pretenc això, sols parlo del que m'agrada, tal com ho sento.
Primer a l'Ateneu Caixa Laietana del carrer Bonaire, la més bonica, per mi, de les 5 exposades, la del segón pis de Stella Atal, ètnica i intensa. Si ho pogués pagar, no és el cas, en compraria una. La planta baixa també val una visita, les aquarel.les d'Amadeu Casals s'ho valen.
La "ruta" va seguir per La Casa Arenas, al carrer Argentona, una part la Glòria i jo ja l'haviem visitat, és semi permanent, em varen encantar uns dibuixos inèdits de la guerra de Cuba, de Ángel de San Pedro. Lo millor, al meu entendre, és clar, Ivan Jordà, a la planta baixa, els quadres de la sèrie Èxode, diria que la tècnica és collage, no se.. a mi em va agradar molt.
I per fí, camí d'allà on jo sabia gaudiria molt i molt, la Sala d'Exposicions de Caixa Laietana, plaça Santa Anna. Èxtasi, ho penso definir així, una magnífica, imponent i estupenda exposició amb autors de "casa", al voltant de El Casament.
No podria dir quin m'ha agradat més, admeto tenir una profunda debilitat per Carlos Soriano, els seus quadres sempre m'aturen, em comuniquen... em transmeten.
Tots els instants d'un casament pasen per davant dels teus ulls, de mà de pintors variats i d'estils diferents, aqui varem estar una molt bona estona, tots quatre varem quedar encantats.
Potser l'altre que destacaria és "la mare del núvi", de Marga Riera, una senyora en combinació que si no fos perquè és bastant més gran que jo..... sería jo mateixa al mirall.
Gràcies a la gent dels dimarts del Llimoner, fa molt de temps que una exposició no m'enganxava d'aquesta manera, gràcies a Manuel Patricio, el Patri, per l'esforç i la dedicació.
Penso tornar abans no la treguin, no entenc de pintura, i casi bé de res.... però si de sentiments i aquesta exposició m'els va treure tots a flor de pell. No sabeu com lamento no haver pogut anar a la innauguració.

dissabte, 7 de juny de 2008

La casa dels petons.....



Si no saps el número no la trobes, has de saber amb exactitut on i com trucar, tampoc obren a tot.hom.
Un cop pases la porta, tota malva i brillant, la primera sorpresa, has de traspassar unes cortines i trobes un xicot amb un gran somriure, en aquest cas eren dos, anavem dues amigues... sense paraules ni salutacions et fan un petó, dolcet, una abraçada i t'acompanyen a seure...
Sorprenent, sense cap dubte...
La musica que sona és dolceta i suau, l'ambient tranquil i sensual, molt sensual...
Els cambrers van molt ben vestits, cada cop que vas al bany, o bé demanes una copeta, et fan un altre petò, arriba un punt que ja saps quin cambrer vols que vingui, el dels petons dolcets o bé l'apassionat...
Sols hi ha una cosa millor que un petó, un altre petó...
La meva amiga i jo estem en un núvol, quin lloc més estrany. Si no fos perque una altre m'ho va explicar, i jo no m'ho vaig creure, mai l'hauriem descobert, mai tornariem a escoltar aquestes cançons i lo millor.... no sabriem que existeix... la casa dels petons... un lloc per tornar.hi sempre...

"Para un hombre el beso es un buen aperitivo, para una mujer en ocasiones puede ser el mejor postre". (del llibre Teoria particular sobre el beso).

dijous, 5 de juny de 2008

Un somriure?...



Potser aixì trobem aquest moment de relax, aquest moment de deixar de veure enemics per passar a veure aportacions.
I si el començament de tot hagués estat aquest que descriu el video?, com seria el "ara"?...
Que no falti l'humor, és mitja vida, l'altre mitja l'amor i el sexe.

dimecres, 4 de juny de 2008

Aprenentatge...


Quan jo era molt joveneta, cert, ja fa molts anys, però els que esteu propers a mi en edat ho recordareu, quan entraves a una empresa, fos la que fos, començaves des de baix, mica a mica, amb els anys, anaves aprenent, callaves quan "tocava" si no en sabies prou i podies pujar si l'empressa era prou potent.
Jo vaig començar de carnissera, amb 14 anys acabats de fer, primer sols embolicava la carn, mica a mica la jefa "Filbà" em va ensenyar a tallar i esmolar. Primer ofici que vaig tenir i el recordo amb molt d'afecte. Uns anys després vaig tenir la oportunitat de recuperar el mateix, abans d'entrar a Can PSC, ja veieu....
Aquesta petita introducció a la meva vida laboral, ve donada perquè avui és del tot diferent. Avui, alguns aspirants a jasp entren sense cap preparació, cauen bé a l'amo, o bé algú els recomana, el que coneixem com "dedocràcia".
Primer fan molts mèrits, diuen sí i amèn a qualsevol cosa que l'amo de l'empressa desitgi, estàn 24 hores al seu servei, fins i tot els caps de setmana. El que l'amo ni veu ni pensa, és que li volen fotre el negoci.
Està molt bé ser jove, estar capacitat, però fins i tot jo amb 46 anys tinc un munt de coses per apendre, vull seguir aprenent fins que mori. Fins i tot els millors petons de la meva vida els he donat quan ja era madura i la pràctica em va conduir al plaer.
Ells han d'entendre que també necesiten temps, ser jove no vol dir ser ignorant, ni molt menys, però uns anys per apendre, els necessita qualsevol.
L'amo, per cert, ni s'adona fins que el seu "butacó" desapareix del seu despatx...
(qualsevol semblaça amb la cruel realitat, és pura ficció).

dimarts, 3 de juny de 2008

Demanar perdó...




Disculpes, dir ho sento, em sap greu....
Com és que a les persones els costa tant?. Per quin motiu en lloc d'admetre que l'han "cagat", que no han estat a l'alçada de les espectatives es tanquem i ho neguen?.
Llavors passa el que passa, al moment que volen reaccionar, ja és tard, ja no tenen camí de tornada, han fet política de "terra cremada" i no queda res, ni una gota d'herba...
No m'incloc en aquest grup, donat que soc de les que pensen que més val una vegada vermella, que cent grogues....
Se demanar perdò, i no em cauen els anells, m'explico, i molt, quan algo no m'agrada ni funciona. Però una gran majoría.... mai ho fan, és tanquen i la seva raó és la del silènci...
No s'hi val dir ho sento a "misses dites", és a dir, quan ja no es pot fer res.

diumenge, 1 de juny de 2008

Abraçades...



Ja en doneu prou?, ja en rebeu suficuents?, us agraden?.
A mi, una bona abraçada, forta i contundent, d'aquelles que abarquen tot el teu cos, això ara és més senzil.... m'agraden i molt.
Què voleu, la pluja em posa tendreta, després d'ún dia deliciós, de pluja, de cinema d'acció acompanyada de dos homes estupendos i de bona lectura...
Us puc abraçar?, o preferiu ser vosaltres?.