dimarts, 31 d’octubre de 2006

Reflexionem..... endins...



Bó:
Honrada, afectuosa, tendreta, amiga, mare a "jornada complerta", alegre, sincera, sociata 100%, directe, petonera, neta, dieun que simpàtica, decidida, feminista dialogant, pacifista, amant, vegetariana casi 100%, positiva, bailonga, solidària i republicana.
Dolent?:
Tossuda, massa caràcter, massa directe, punyent, mirada destroyer, cridanera si m'empipo, impacient.
Sense qualificar:
Anti tabac, llaminera, addicta al Jabugo, (d'aqui que no pugui ser vegetariana del tot...), addicta a les bones colònies, a les bones carícies i els petons llarcs.
Com avui no puc dir voteu tal, (encara que ja sabeu què penso votar jo no?), doncs la reflexió ha estat "interna".
Algú aporta algúna expressió més sobre mi?. No sigueu dolents ni dolentes eehhh.

diumenge, 29 d’octubre de 2006

Sensual...



Avui tinc un dia sensual, sí... i doncs?, no he dit sexual ok?, poseu aquesta cara i hem feu patir!
Què és tenir un dia sensual?, doncs bé, és tenir un dia de petits plaisirs, de cosetes què donen plaer.
Per exemple dormir una hora més, no estar pendent dels múltiples aparells telefònics què m'envolten, ni del correu, sols del meu nen i de mi.
Poder fer una dutxa llargueta, d'ensabonar uns turmells cansats ben a poc a poc, de fer un massatge amb crema hidratant, llarc i intens, deixar correr l'aigua amb calma.... quin gust¡.
Gaudir d'un bon llibre, el tinc molt abandonat aquests dies, mirar una bona peli, tocar i que et toquin, rebre petons enderrerits, fer un badall i no sentir-se culpable, deixar el règim sols una estoneta.... tan relaxada com aquesta dona Botero.... em recorda a mi....
Llegir a la premsa la restauració d'uns frescos eróticos de Pompeya, macos macos...
En fí, queden tres dies de feina a "tope", però passats els mateixos.... penso recuperar tot i tot!.
Sensual.... un movimiento sexy....

divendres, 27 d’octubre de 2006

I Jo, segueixo tenint esperances....

La Concha



I dient, en el meu nom, .
Ningú va dir que seria sencill, ningú va dir que seria ràpid, ningú va dir que seria aviat, ningú ha dit mai que era segur, però és tenia que intentar i opino que va per bon camí, amb pedretes a les sabates, ho se, sols que no tot.hom i està d'acord, alguns dels violents no volen, alguns dels suposadament "demòcrates" tampoc, però jo confio, tinc esperances, totes, potser trigarà una mica més, però en aquest cas, confío amb en Zapatero i el seu equip per aconsseguir el que casi tots i totes volem, la PAU.
PAU en majúscules, amb alegria, amb il.lusió, amb ganes.
I no m'estranyaria gens que alguns paguessin perque això no funcioni, paguessin i fessin el què faci falta perquè Zapatero fracasi.
Amb quin plaer demanava avui al les notícies en Zaplana, el hombre..... quina por.... amb quines ganes demanava que no es segueixi endavant. Què més voldríen ells¡.
El procés ha de seguir, poc a poc i bona lletra i jo espero, espero de tot cor que arribi al final aviat, amb aquest govern.
Per tots i totes, per poder tornar al País Basc amb la tranquilitat que ho vaig fer aquest estiu i poder gaudir d'un altre passeig fantàstic per la Concha, tal i com la varem retartar, magnífica.

dimarts, 24 d’octubre de 2006

I si toca, doncs toca....


I avui, jo que soc crítica amb ells, normalment què no sempre, avui els vull felicitar, han fet una cosa molt important, per mi i per moltes dones.
Dissabte al vespre, un munt d'ells és varen possar d'acord i varen sortir al carrer, varen cridar, varen dur pancartes, varen dur llacets, varen dur cartells, és varen deixar acompanyar per un grupet de dones, però ells varen ser majoría!.
Els homes, els nostres, els de les veïnes, els amants, els amics, els cunyats, cosins i parents diverssos, tots, varen sortir al carrer per cridar.... PROU!.
No més violència masclista contre les dones.
He vist d'altres vegades homes manifestar-se en contra, però no convocaven ells, aquest cop sí, ha estat a Sevilla, organitzada per la Asociación de hombres por la Igualdad de Gènero, i ara sols queda que l'exemple aquest sigui una pica en Flandes, sigui el començament de molts homes dient prou, no podem seguir aixì.
D'aquesta manera una mica "joaneta", vull dir que m'han fet feliç, que us necessitem, que amb això sols acabarem si fem un front comú i tots a una diem i actuem en contra.
Nois, encara és possible què ens entenguem!.
Pd: si em tingués que definir, jo seria de lletres, imagino.... però ara fà una estoneta, asseguda al meu sofà i tot xerrant amb en Martí, he fet nombres, i no em surten... potser he oblidat sumar...., poso una petita xifra i a veure si algú endevina de què parlo.....

Del 1 al 15: 6
del 16 al 36: 15
del 37 al 46: 20
del 47 al 67: 30
del 68 al 85: 39

Això s'en diu paritat.... ja sabeu de què parlo?. S'accepten respostes¡
Enllaç a l'artícle recomenat per la Mosca, molt oportú.

diumenge, 22 d’octubre de 2006

Aznar desatado...

Aznar desatado


Com és possible que hàgim tingut aquest personajillo com a president del govern?.
A cada actuació seva m'ho pregunto i perquè no dir.ho, m'avergonyeixo.
La seva actitud prepotent ja la coneixem, però la seva actitud machista i denigrant per la reportera del programa d'Eva Hache, la podem esperar de segons qui, que no respectar, però d'un ex president que encara va pavoneandose d'haber.ho estat, doncs és del tot inadmissible!.
He trobat que la majoria de mitjans de comunicació, he estat pendent d'aquest tema, doncs casi no li han donat importància, no sols això, Antena3 ni ho ha mencionat.
Hem pregunto, i ho faig sovint, si les persones que han de ser un cert referent i donada la seva projecció pública no ajuden a lluitar contra el masclisme i la dignitat de les dones, com hem d'esperar que ho faci la gent sencilla i de poques llums?, és clar que l'Aznar les llums.... fà temps que se li varen apagar!, si és què mai en va tenir.
Te sort, aquest personajillo, que la reportera fos Marta Nebot, va quedar amb cara de no saber què dir ni fer, si arribo a ser jo, malgrat el lloc, malgrat tot el equip de segurates, li dic el nom del porc, en veu alta i contundent, a mi, que m'agrada lluïr el canalilloEl meu cor, mi corazón... ningú m'hi posa rés, a no ser que jo convidi, és clar!.

dissabte, 21 d’octubre de 2006

Son esas pequeñas cosas....

nom



Després d'una setmana d'infart, però tal com sona, infart total, de corredisses, de cartes i convocatòries, d'un telèfon que no para, d'una web que mai consegueixo tampoc acabar, de visites importants, ni que per mi totes ho son, del primer al darrer "mico", que en aquest cas, soc jo mateixa.
Per fí és dissabte, el proper tinc què treballar, però aquest.... recupero part de la meva tranquilitat.
Em llevo més tard, relaxada i preparada amb un bon bol de café amb llet, amb camisa de dormir i son, sec davant l'ordinador per fer un passeig tranquilet per aquests blocs de "dèu" que ja fà uns dies tinc una mica abandonats.
M'agrada tant llegir, sentir tot el què aquestes persones em transmeten, des de els viatges de l'Albert, noi és què no para!, fins la delicadessa de l'Arare, passo per l'activisme de la Núria, el Javi, en Joan Antoni, la Sara, l'Abraham un escriptor magnífic, en Marc, descobert recentment, en Víctor, la vida quotidiàna de la Miskah, l'afecte virtual de Imagina-ción, en fí... parlo dels que han actualitzat recentment.
Llegeixo la premsa i em sento feliç i tranquila, ara em queda despertar aquest homenet de la meva vida, en Martí, que ahir va tornar de colònies i està esgotat, i poc a poc, entre petonets i esmorzars, decidir quan començo a fer la feina que m'he dut a casa per el cap de setmana...
Son aquestes petites coses, les que em fan feliç, les tendresses i l'afecte que aquest mico meu em doni el cap de setmana, servirà per tirar amb la propera, que espero tan dura com aquesta que acabem ara, em faig gran... ja no aguanto tant!.
Demà parlo del boli de l'Aznar, no penseu que no ho faré!.
Pequeñas cosas...
Son aquellas pequeñas cosas,
que nos dejó un tiempo de rosas
en un rincón,
en un papel
o en un cajón.
(Serrat)

dijous, 19 d’octubre de 2006

Sí o no?... no és tan senzill....

nom



D'entrada ja dic què jo votaria Sí. Parlo de la eutanasia, això sí, regularitzada, votaria sí a una llei que la regularitzes.
No entenc que es pugui condemnar una persona a viure en aquestes condicions, amb aquest dolor i pendent d'una màquina.
Ahir vaig veure per televisió una dona de Granada que demana la eutanasia, i ningú li fa cas.
Una dona que fà 9 anys està lligada a un llit i una màquina, conscient i patint. Per l'enfermetat, per la dependència, física i sanitària, una dona en plenes facultats mentals i que sap que morirà poc a poc, però morirà. La varen conectar a la màquina contra la seva voluntat. Està imposibilitada fisicament, NO sicològicament.
Vaig seguir el cas de Ramón Sampedro, vaig plorar moltíssim veient Mar adentro, vaig entendre i respectar Ramona Maneiro quan el va ajudar, jo no se si tindria valor suficient.
Vaig seguir el cas d'una dona americana, Terri, va costar un munt. Va ser patètica l'actitud de metges i familiars...
Ara, aquesta dona demana el mateix i jo l'entenc, tampoc em vull veure lliagada a una màquina, de cap de les maneres!.
Vaig parlar fà temps amb Miquel Guardiola, President del GIMM, (Grup d'Invàlids Mataró i Maresme), i em va comentar algo sobre la creació d'una associació per morir dignament. Espero que m'avisi aviat, penso signar un testament vital.
No vull que ningú, per pur egoïsme, em mantingui de "cos" present, perquè sols seria això, un cos, sense ànima, sense moviment, sense poder opinar ni decidir. Per això, ara, conscient i capacitada vull decidir i la meva decisió és... davant un cas així, respecteu la meva opinió i decisió, presa en un moment oportú i clar de ment, no vull cap màquina en el moment de la meva mort.
Vull viure el què calgui i em toqui, però de manera digna i conscient. Els meus fills tenen les instruccions pertinents i se què cumpliran.

dimecres, 18 d’octubre de 2006

Pudor i patetisme....


No tenen límit, ni mesura, ni contenció, ni educació, ni decència, ni humiltat, ni dignitat ni.... cal seguir?, em sembla que a buén entendedor, pocas palabras bastan....
Parlo del PP, com no pot ser d'una altre manera.
Les paraules d'avui al Senat, seguin la seva línia d'escampar merda a diestro y siniestro, son una de les estupidesses més grans què han dit.
El PP acusa a Zapatero de consentir contactos mientras "ETA asesinaba a Pagazaurtundua", diu el Periodico.
No tenen límit?, no son conscients del mal què fan?, és prioritari guanyar vots davant els morts?.
Fan pudor, apart de por, no és bó sembrar aquest odi i aquesta maldat.
Siusplau, obriu els ulls, escolteu i compreneu, aquests no poden ser el futur, han de ser passat i cada cop... més lluny!!.

dimarts, 17 d’octubre de 2006

El "potro" de Badalona....


El "potro" de Badalona....
Originally uploaded by Mandarina1.


I és què no vull ser dolenta, m'ho fan ser.. he rebut aquesta imatge i m'ha fet riure molt.

Necessito riure, necessito tranquilitat, necessito passejar, necessito un soparet amb les amigues, necessito petonets, necessito veure els meus nens grans, com sempre i necessito... silenci!.

Us tinc un xic abandonats, però ja amenaço que segueixo aqui eehhh.

dilluns, 16 d’octubre de 2006

Inici de campanya... diferent!

nom



Acabo d'arribar del sopar d'inici de campanya de la meva Agrupació.
Un munt de gent, animada i amg ganes, indignats per el vídeo insultant d'avui, son uns barroers aquests de Ciu, això era un clam unànim.
Un cop he rebut a tot.hom, he fet la meva feina, rebre, cobrar el sopar, atendre peticions diferents i com no.. pagar el sopar, és clar.
En aquests sopars acostumo a seure a una punta de taula, per estar més disponible i sec sempre amb la meva amiga Encarna, el de la megafonia en José Luís i llavors gent amb ganes de riure una mica, lo seriòs ve després.
Avui teniem en Jaume, en Toni, La Núria i la Glòria, això eren els propers doncs la taula era molt llarga. La Glòria ja ha viscut soparets a prop meu i ja no és sorprèn gaire. La Núria, és amiga meva, sap quin peu calço.
Pero la cara d'en Toni i en Jaume era un poema... ells sempre em veuen allà al despatx, seriosa, bueno casi sempre..., però així suelta doncs no m'havien vist, feien cara de pensar.....aquestes noies.... què fan?.
Hem rigut, això no ho dubteu, de política no hem parlat, ja teniem els ponents dispossats per més tard.
Hem parlat de tamanys, de persones i estris. El de la megafonia ja no vol seure en un altre lloc, li és igual la teca, ell sap que passarà una molt bona estona.
I és que nois i noies, estar en un sopar polític, no treu passar una bona estona, no treu què podem tirar los tejos, de manera simpàtica a un jove dispossat i maco.
Després ens hem emocionat amb els homenetjats, ha estat un acte molt maco, la gent gran.... mai els hi pagarem prou el què han fet per nosaltres.
Hem presentat un llibret, on he escrit una petita biografia del meu estimat tiet Pascual, si teniu curiositat l'enllaço.
En fi, estem en campanya i us vull animar a participar, preguntar, decidir, fer una campanya neta i votar, això SÍ, votar esquerres!!, no ho oblideu.

diumenge, 15 d’octubre de 2006

Carta oberta a l'Artur Mas

nom



"Senyor",
No vull ser hipòcrita i m'estalvío el "benvolgut", vosté per mi és més aviat "malvolgut".
Avui, tota la premsa d'aquest el nostre estimat país, Catalunya, reparteix, gratuïtament un dvd que els insignes senyors de CiU, vosté al seu capdavant, ens volen regalar amablement.
Aquest dvd, ple de mentires, d'imatges fosques i muntatges manipulats, jo NO el vull.
Avui he decidit no comprar la premsa, avui el Periodico de Catalunya, que llegeixo sempre, el miraré per Internet.
I em sap greu, no m'agrada trencar les meves tradicions dels diumenges, les tardes asseguda a la meva "saleta", amb un café i els diaris a les cames, tranquileta i relaxada, doncs son un gust, avui vosté m'ho ha fotut enlaire.
En fi, vosté vol manar, com tants, ja ho se, però vosté vol manar al preu què sigui.
Sempre he pensat que vosté i el seu serrell no em mereixen cap confiança, però cap!. Sempre han pensat que la senyera era seva, els únics catalans bons els de CiU!, doncs NO, jo soc tan bona catalana com ho pot ser vosté o en Pujol, no se... què opina ell del dvd?.
Vosté no mira de front, vosté somriu com les males persones, de canto, vosté no és sincer i a més, és un mentider.
Pretén ser un senyor i s'ha comportat com un porc, a traició. No li sento fer propostes interessants i engrescadores, sols el sento mirar la paja en ojo ajeno.
No li treuré la raó que el Tripartit no ha funcionat com ens hauria agradat a molts i moltes, però d'aqui a fer el que vosté ha permés, i va un mon sencer. Potser és miri el melic i recordi els documents que CiU va fer destruir als becaris de la Generalitat dos nits seguides després de perdre les eleccions. Camions de brossa que a les 3 de la matinada recollien el que s'havia destruit amb les trinxadores de paper, entre moltes altres coses, és clar.
Espero, de tot cor, que aquesta jugada li surti al revés, com han de sortir les coses que l'afany de poder fan, espero i ho espero amb esperança dolceta, que CiU aquesta vegada tregui els pitjors resultats de la seva història. Ha quedat vosté a l'alçada de qualsevol PP habitual.
Enllaç al diari d'Arturo Mas, molt divertit...

dissabte, 14 d’octubre de 2006

Los buenos @migos y @migas....

nom



Los buenos y buenas, son esos que están casi sin verse, esos que cuando llamas o te llaman, vienen en un suspiro, consuelan y abrazan, dan ánimos y valentía para afrontar los problemas.
Las mejores amigas que tengo, son más de tres y cuatro, las veo poco, menos de lo que me gustaría, pero siempre han estado ahi.
Con el paso de los años, y ya han pasado 45...., he tenido amigas de todo tipo, ni que debo admitir que siempre me he llevado mejor con los amigos que con las amigas. No conservo amigas de infáncia, bueno si, una, la veo de años en año pero nos tenemos mucho afecto.
Al hacerme mayor, eso ha dado un pequeño cambio. Ahora tengo grandes amigas y tres o cuatro amigos íntimos, de los que pueden abrazarme y achucharme tanto como quieren, no más.
En los disgustos y alegrías ahi han estado. En mis separaciones matrimoniales he podido confiar más en las amistades que en una parte de mi familia, y no me duele decirlo, es la realidad.
Es conocida mi afición y confianza en los abrazos, son el mejor de los consuelos, la mejor vitamina, un abrazo a tiempo, una carícia, una ternura, un beso, recompensa cualquier mal momento vivido.
Creo que soy buena amiga, no iré con falsa modestia, estoy si me necesitan y no me entrometo si no me lo piden.
Porque ser buen amigo o amiga, no es estar en casa del otro/a todo el dia metido, es una sencilla llamada cuando sabes que una cosa no va bién, es una sonrisa a tiempo, es un café junto al mar, es saber escuchar, no juzgar ni condenar, es, sencillamente, saber estar y cómo no.... ir de fiesta cuando toca!.
Soy enormemente afortunada con mis amigos y amigas.
(Tocaba algo tiernecito después de la semana que llevo....).
Un amigo es uno que lo sabe todo de ti y a pesar de ello te quiere.
Elbert Hubbard (1856-1915) Ensayista estadounidense.
(Hoy va en castellano porqué tengo amigas y amigos qué me leen y hablan esa lengua).

divendres, 13 d’octubre de 2006

Vergüenza ajena....



Avui, dia de trànsit entre el cap de setmana i l'inici de campanya, tenia que ser un dia tranquilet, però començo ja "vitaminada".
Escolto en Piqué, a les 8 a la Cadena Ser, diu més o menys....
És normal que el nostre Secretari d'Organització ataqués les persones què l'increpaven, tant de temps "aguantatnt" és normal explotar....
I jo, què sempre em pregunto coses, dic.... com tindríem que estar els Catalans i Catalanes després d'anys i panys d'insults i vexacions com ens han tractat els del PP?, acàs no han sembrat aquest malestar i ara, no seria normal, segons Piqué, què la gent els insulti?.
Havia pensat, fa temps, que potser Piqué era moderat, potser seria el PP de dretes què tots voldriem, però NO, és un mentider, un poca vergonya i un cínic impressionant.
La normalitat sols és pot aplicar a ells, a la resta, què ens fotin!.
I mentres, els meus expulsen un noi què sols aguantava una pancarta i cridava.... i lo pitjor, ningú, fins on tinc coneixement, li ha donat suport.
Pateixen per la cadira?.

dijous, 12 d’octubre de 2006

Quins pebrots!!!

nom



Vagi per endavant, per evitar ferir qualsevol "sensibilitat", que estic en contra de qualsevol violència, vull que quedi clar abans d'escriure el motiu del meu cabreig, avui, pur i dur, avui, Joana 100%.
Han expulsat un noi de Martorell, Primer Secretari de la JSC, per anar a cridar a un acte del PP.
Segons totes les notícies què he recollit des de ahir, en cap moment va agredir, ni tirar rés, sols va fer servir el seu dret democràtic de manifestarse, xiular i picar una cassola.
A veure, apart de ser un acte "estalinista", expulsar algú que no te dret a defensar el què va fer, jo em pregunto, acàs no tenim una Comissió de Garanties al PSC?, els nostres Estatuts no permeten què aquest noi és defensi?, pensen expulsar a tots els que en el seu moment varen anar a les seus del PP a tocar cassoles i xiular contra la guerra?, i la democràcia interna?, on pebrots queda?, han fet fora al noi després de llegir el Mundo que amb la seva brossa habitual gira les notícies?, ser del partit ens inhabilita a manifestar-nos pacificament?, cridar i xiular està prohibit?... siusplau què algú m'ho expliqui i que algú de la JSC em digui per quin motiu no han muntat la de Diós per defensar aquest noi.
El titular de La Vanguardia d'ahir a la tarda era.... Montilla expulsa al joven de Martorell que se manifestó... etc...., jo espero que no, ell, fins on jo en tinc coneixement, no forma part de la Comissió de Garanties i manifestarse no és cap motiu d'expulsió del PSC.
Vull que aquest noi, Jordi López Forn, cap de turc del merder, tingui dret i expliqui els seus motius i la seva intervenció.
Aquest, fins on arriben les meves notícies, en cap moment és va llançar a pegar ningú, sols es manifestaba.
Ahir a la tarda, indignada com estaba, vaig insistir molt que jo habia vista a tele5 un tio del PP anar contra uns nois que picaven cassoles, ell agredia no els manifestants. Ningú dels què vaig parlar habia vist les imatges, com ho habia vist a les 7:30 del matí, hora que encara no hi soc tota... vaig fins i tot dubtar, avui llegeixo que no era un "segurata" del PP, era un dirigent d'ell i ara diu que el volien pegar i és va avançar.... quins pebrots cony!.
Estar en un lloc on és produeix una agressió, et converteix en agressor?, llavors no podrem sortir de casa tu.
Ens reclamen, a tots i totes, calma, mentres tinc que escoltar amb tot el cinisme del mon com l'Acebes va dient als actes del seu partit que fa dos anys que en Zapatero va sembrant la "discordia i la crispación"...... com es pot ser tan insensat?, qui la va sembrant i alterant els ànims?, qui porta anys insultant i menyspreant els catalans i catalanes?,
Ve aqui a Catalunya a obtenir imatges com les d'abans d'ahir, a Espanya ja te feta la campanyia contra Catalunya, pobretes víctimes.... Recordeu l'atac per part de militants del PP a Bono?, llavors varen acussar al Govern d'antidemocràtic... llavors si valia i ara no, ara que NO ha agredit aquest noi, tenen mà dura?.
No podem ser més papistes què el papa, hem de ser justos, i en aquest cas NO han estat justos i algú, gens orgànica com jo, ho tenia que dir.
No a la violència, SÍ al dret lliure de manifestarse.
(Sort que per trencar una mica la meva indignació, sols una mica ok?, m'arriba la notícia què el meu "adorat" Nacho Vidal, vota PSC, a veure si un dia m'el duen per fer un "acte".

dimarts, 10 d’octubre de 2006

Uffff.....


Pujo, baixo, entro, surto, parlo, escolto, escric, atenc persones, somric, miro el correu, responc, convido a participar, participo, abraço i petonejo, dono ànims a una dona que estimo molt, sembla que el mal moment va passant, atenc el telèfon, consolo, torno a escoltar i donar ànims, demano sales, obro cartes, preparo etiquetes, compro material, encarrego quadres, imprimeixo documents, faig un munt de fotocòpies, atenc ara el mòbil i per un segon... sols un instant... miro el paisatge, recolzada a la meva taula miro el mar blau i suau què veig des de la finestra del meu despatx, (llàstima els dos montres què m'han aixecat a tocar de mar, just al meu davant), i penso.... què bé m'aniria ara mateix un passeig vora el mar... tranquileta.... si fos possible en bona companyia....
Però estem en campanya, no soc política però treballo per ells, no tenim temps per perdre, casi ni per pensar.
Em torno a girar i entra més gent al meu despatx, respiro profundament, ja he recuperat, en sols un minut, part de la calma.
Pujo, baixo...

(La foto del passeig marítim, magnífica, de Quico Melero).

diumenge, 8 d’octubre de 2006

Condemnats de per vida...


Diu una famosa copla....
Ni contigo ni sin ti
tienen mis males remedio;
contigo, porque me matas
y sin ti, porque me muero.
I és que estem condemnats a entendre'ns, homes i dones.
Avui toca sortida de diumenge amb les tres amigues habituals. Si tenim algún propòsit segur, és el de riure una estona, aquest no canvia.
Després alguna ballaruca, musica pachanguera i si fos possible, trobar un nuvi per A, ella diu que no... je je, però sabem que sí li agradaria. A la què veiem entrar un home alt i ben plantat li senyalem.
Si posés un anunci per trobar aquest nuvi, seria més o menys.... senyora de 5.... anys, alta, divertida i simpàtica, alegre, bona presència, elegant, educada, amb independència econòmica i que li agrada molt viatjar, busca senyor d'edad similar, educat i net, cult, què li agradi el cinema i el teatre, ballar, què sigui carinyòs i què no busqui qui li renti la roba ni li planxi.
Amb aquesta "excusa", sortim cada tres setmanes a sopar. Ara anem sempre a la Cuadra de Calella, pachanguera per excelència, aixó sí, el pernil que serveixen bonissim!.
De totes maneres, sempre tornem animades i amb un somriure, com és evident no trobem cap home què mirem dos cops, no se si som massa exigents o sencillament, ja sabem què no n'hi ha però ens ho passem tant bé...
A mi, aquestes sortides, em donen vitamines per tota la setmana, cap cosa és més sana què una bona estona de riure.
Lo dit, quatre dones dels 45 meus als 59 de la més gran, amb ganes de riure i decidides, sense cap dubte, fem por i no per lo lletges eehhh, què ja us veig el somriure sota els bigotis!.
Poesia 55.
Un amor más allá del amor
por encima del rito del vínculo,
más allá del juego siniestro
de la soledad y la compañía.
Un amor que no necesite regreso,
pero tampoco partida.
Un amor no sometido
a los fogonazos de ir y de volver,
de estar despiesrtos o dormidos,
de llamar o callar.
Un amor para estar juntos
o para no estarlo,
pero también para todas las posiciones intermedias.
Un amor como abrir los ojos.
Y quizás también como cerrarlos.

dissabte, 7 d’octubre de 2006

No és això jovent... no és això...


Ahir, veient les imatges de la batalla campal del Casc Antic de Barcelona, pensaba que no és això, els canvis i millores, les reivindicacions, no poden passar per malmetre espais públics ni per atacar les persones, siguin mossos o siguin ciutadans i ciutadanes .
Conec i tracto un munt de joves, apart dels tres fills que tinc entre els 23 i 27 anys, els joves que sovint venen a la feina.
Son joves actius, correctes, amb inquietuds, què organitzen actes solidaris com el d'avui, què treballen per un mon millor. Què també estàn en contra de l'especulació, què tampoc poden independitzar-se, dormen poc i estudien, et donen una abraçada quan la necessites, son atents i saben divertir-se sense fer aquestes barbaritats.
Ser antisistema és això?, ser okupa és això?, doncs no veig la necessitat d'anar per el mon, destrossant edificis què paguem entre tots i totes. Va haver un temps què els okupes em feien gràcia, els defensava, creia que feien el correcte, reivindicar contra l'especulació, ara crec què han perdut el nort. Cada manifestació seva costa una barbaritat de diners i no sols als contribuents.
Ser jove ha d'anar lligat amb ser reivindicatiu. Dificilment farem als 40 el què no varem fer als 20, però de veritat, no cal la violència, ni malmetre rés per ser escoltat. Crec que el sistèma democràtic, ni què no és perfecte, és el millor per expressar i defensar les nostres idees.
He tingut molta sort amb el jovent què m'envolta, a tots nivells, dir què els estimo i respecto, seria dir poc.
Ànims, sou el nostre futur.

dijous, 5 d’octubre de 2006

És insultant..

nom



Em sento fatal, estic enfadada i no m'agrada.
Tinc que aprendre a tenir més "patxoca", passar una mica més i noi.... és que no puc!.
Aquests dies la falta d'educació i saber estar, com sempre, però ara una mica més, del PP em te a mil. He de cuidar la tensió, i només aixecar-me ja em poso nervi.
No son ja les habituals mentides d'ells al Congrés de Diputats, ahir mateix en Rajoy -titoi- va i parla de coses que estàn sota secret de sumari, mentre l'Acebes, ufffff, va assentint amb el cap, segur que l'havia escrit ell el discurs. No respecten ni els jutges, ni la justícia, ni les decisions judicials... rés de rés!.
Això si, se senten "insultats" quan els califiquen d'Extrema dreta Espanyola... para muestra un botón!, son i estàn tots allà mateix.
Lo millor de tot, la falta de respecte a les institucions i als electors i electores d'aquest país.
Ahir, vaig veure un "senyor", President d'una comunitat veïna, baixar les escales del Parlament amb actitud chulesca y matona, de les 8 hores que va durar la moció de censura que li havien presentat, ell hi va ser dues hores justetes!. Imagineu si en Zapatero fes una cosa aixì?, seria la BOMBA. No és una falta de respecte això?, va anar a votar i poca cosa més, el somriure dels seus llavis era prepotent i molt desagradable.
No podem tenir polítics com aquests, son un insult.
Sort que ahir al vespre, i en contra del què sempre faig, vaig assistir a un acte entranyable, carinyós y reivindicatiu. Ahir la Secretaría de la Dona del PSC de Mataró, va presentar una exposició que dura fins el dia 10 al Foment Mataroní.
Vaig recordar cosetes, lo molt que va costar la creació de la mateixa, fa ja molts anys. La lluita que varem tenir amb algunes companyes que no la volien, el recolzament del llavors Primer Secretari, en Remi, el nostre Remi.
Ho varem aconseguir, la seva creació, a la segona votació i fins avui, s'han fet un munt de coses, estem i som actives, ni que jo em mantingui a l'ombre, saben que poden comptar amb mi. Quan la igualtat real arribi, què ho farà, llavors potser no caldrà reivindicar, de moment aqui estem, esperant, treballant i demanant unes llistes paritàries, com ha de ser.
La foto és de Jaume Álvarez i ha tingut el detall de permetre la seva publicació.

dimarts, 3 d’octubre de 2006

Una més i una menys...

Una dona més morta i una menys a patir...
Ni ordres d'allunyament, ni condemnes, ni protecció... de moment, segueixen desamparades i patint. Elles, els fills i les famílies...
Ja van 55 aquest any.... quantes més hauràn de morir perquè algú faci algo contundent i real?.
Sembla que les campanyes no ajuden gaire, fan falta més mitjans, de tot tipus. Mentres, intentarem concienciar i recordar accions com aquesta de Víctor Manuel, mireu el vídeo i a veure qui és el valent que no queda afectat per les imatges, la lletra no te preu.
(Avui estic xuxurría, una punyetera grip em te plaff).

diumenge, 1 d’octubre de 2006

75 anys !!

nom



Avui és un gran dia, bueno, ho va ser fa ja 75 anys, però avui, jo que soc aqui, ho vull celebrar.
Fa 75 anys de l'aprovació del sufragi femení, o el que és el mateix, del vot de les dones a Espanya.
No va ser sencill, llavors hi habia 3 diputades al Parlament i dues, Clara Campoamor i Victòria Kent, les dues, grans dones, defensaven postures diferents, poques i discrepants... em recorda un passat recient al PSC de Mataró, crear algo tan sencill i efectiu com la Secretaría de la Dona, va posar en contra de les que ho duiem a algunes insignes senyores benestants de l'Agrupació...., però no sols ho varem aconsseguir, ara mateix és una de les seccions del PSC que funciona millor i més activa.
Per sort, va guanyar Campoamor i el resultat, justet però suficient va permetre que les dones votessin l'any 1933 per primer cop.
Admeto que admiro les dones que lluitaven llavors, ni que les primeres en demanar-ho varen ser molt dures i fins i tot violentes, varen viure situacions terribles. Les Angleses varen ser alimentades durant les vagues de fam, de manera terrible, amb uns tubs fastigosos, a la força i de manera brutal. Eren considerades boges i tractades com a tals, apart del típic i vil masclisme que consideraba que eren unes histèriques.
Viure aquella època tenia que ser, malgrat tot, emocionant.
Un diputat va dir aquella memorable jornada, tal com diu avui El Mundo, (per cert en un molt bon artícle): La dona espanyola, deia per la seva banda el republicà radical José Álvarez Boylla, mereix tota classe de respectes com mestressa i educadora dels seus fills, però "com política és retardataria, és retrògrada, encara no s'ha separat de la influència de la sagristia i del confessionari".
Si visqués ara mateix fliparía de veure com hem evolucionat i avançat, que ara som molt més modernes i avançades d'idees que no pas ells. No eren pas retròguedes les dones, estaven, sencillament, sotmeses.
Avui, com tantes altres vegades, hauria volgut ser a Madrid i anar al concert que han organitzat per conmemorar aquesta data, no ha pogut ser...